Em desemmandresc amb lentitud i estrèn el dia amb l’anhel d’una renaixença.

La nit s’acosta al despertar de l’aurora.

Em deman què puc fer per no deixar-me arrossegar per la repetició, per la rutina, per l’erosió confortable.

Del lledoner, d’un verd apagat i ple de bolletes ataronjades, pos atenció en una branqueta on un grapat de fulles ja comencen a tornar grogues.

Fulles que prest volaran en desordre, juguetes dels vents ràpids.

Anunci tímid de la tardor que em calfreda amb una revinglada elèctrica per l’espinada.

M’envesteix l’aire d’unes putrefaccions que m’arriben de l’avior: la d’un humus vegetal meristemàtic, el baf de les herbes mortes, aquella calentor fermentativa del sotabosc.

Tota la terra alena, batega i regracia.

Escriure és anar a cercar fora de mi allò que duc dedins.

Estrèn el dia com una festa plena d’infernets.

Cal esser lúcids sense perdre la ingenuïtat apresa per preservar l’entusiasme, l’idealisme i el desig del que és millor.

Pos colors, intensitat, tendreses, significat, belleses i consciència a aquest temps que no té ja tornada.

Afegesc com puc humor i cortesia dins l’instant.

Fotografia de Jean-Marie del Moral

Afic fantasies, llums, formes, figures, perspectives, enjòlits, coneixements, diversions en cada passa que faig cap a mi, cap a l’altre, cap a les coses.

Intent extreure matèria lluminosa del que visc, fins i tot de les fetes més escatològiques o macabres.

M’agrada riure, fer riure i que em facin riure: quines aventures de formes sonores que desencadenen la hilaritat!

Cal que rigui per no perdre el cap.

Les dues flors acopades del cactus em diuen l’efímer de la bellesa d’una nit.

Paraules tornassolades per la claror de l’alba són ocells que volen cap al desconegut.

Paraules reparadores que no són fetes per colpejar ni per fer mal, sinó per protegir, per tranquil·litzar, per alegrar, per desfer, per redreçar l’esquena, encara que sigui d’un forma breu.

Paraules que recullen lluentors de vida, simulació de consells, desordres del pensament, fragments d’un naufragi, incoherències rítmiques.

Paraules que fan el cuc de l’orella malalt.

Paraules que canten dins si mateixes i transformen el món en un espai interior que corr cap amunt com a frases musicals espiralines.

Ajupit a la vorera de l’instant mateix respir un perfum de rosa pàl·lid i sé que he trobat un darrer signe que m’arriba d’allò més insignificant, més lleuger.

Viure és reviure, estrenar el moment d’ara sempre seguit.

Paraules mal dites, mal girbades, ferotges, fetes malbé, acompanyen al lector i a l’escriptor com les ombres tremoloses dels arbres d’un caminal sota la pluja que cau a poc a poc.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb