closcadelletra

Aquest bram fort i constant de la mar quan romp damunt els roquissars que m’arriba de darrere el bosquet de pins aquest matí tardoral en què sembla que el món s’esbuca no és més que un detall.

La poesia obri un paisatge, crea un sentit, que excedeix els mots i fa passar alguna cosa entre les persones que no es pot dir.

Cal subratllar-ho perquè no s’oblidi.

La paraula amarada de poesia obri les portes d’ampit en ample a percepcions noves; és una densitat que es desplega per considerar una cosa, una idea, sota diversos angles al mateix temps.

Aquest cel gris, plujós i nu que hi ha darrere els vidres em duu a una altra dimensió que m’allunya de la vulgaritat i la bestiesa dominant.

Els fràgils poetes, connectats a tot (a l’ahir i a l’avui), són gegants, titans, que fan una feina incommensurable que ens protegeix de les pandèmies que ataquen de totes bandes.

El jardí és una aquarel·la grisenca que tremola moguda pel vent del silenci de la mar que no s’atura d’alenar fort i espès com un animal gran que pateix o que gaudeix, no ho puc dir cert.

Tot torna text.

Tot: el mòbil, la publicitat, les notícies, les xarxes, els esdeveniments, les lluites, la televisió, els sentiments…

Si no vols que tot sigui pla, cal injectar mots.

Em deman amb insistència: com podem escoltar el món d’una altra manera?

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Mir el sementer submergit de lletres de l’alfabet molta d’estona.

Escolt l’herbei verdíssim que ha nat amb les darreres pluges?

Escolt les branques nues dels ailants?

Escolt aquests finestrams a un altre clima, a una altra música?

Escolt els cucs que fan túnels per davall terra?

Escolt aquest desig d’apocalipsi que recorr el planeta?

Escolt els núvols que es reflecteixen dins aquesta argila de call vermell?

Escolt els humans que estimaven, estimen o havien estimat?

Escolt la catifa persa de fullam en putrefacció fresca que tapa el caminal?

Escolt la partió de l’ignot?

Escolt la sàvia ambigüitat fonda on visc?

Escolt els passos de dansa damunt l’abisme?

Escolt la mirada?

Escolt la idea fixa que em fa moure?

Les paraules agafen més temps que els actes, te n’havies temut?

Hem de llegir en filigrana, el fet de viure és senzill i complex, el que sembla fons esdevé primer terme.

Cal avesar-nos a la mort que portam.

De sobte la claror elèctrica d’un llamp forcat em regira una cosa de no dir.

El temps que passa fins que la casa sembla que s’esbuca de l’esclafit dels trons em mostra els camins de la lucidesa que s’esborren tot d’una com si no haguessin existit mai.

No sé com posar-te alguna cosa entre les mans com les paraules alades de Denis de Rougemont: ‘És en l’esperança que som vius. Però aquesta esperança és vera.’

No veus amb alegria com dins la lluita navegam cap al desconegut?

No entens que deim coses llunyanes i justes encara que no les sapiguem?

Sabem fer la diferència de so, les quatre entonacions diferents, entre el punt, els dos punts, el punt i coma i la coma?

L’aire és lívid i no s’atura la respiració del mar darrere els pins de la forest.

Escolt l’acció d’acaronar.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb