closcadelletra

Fa un venteguer.

No sents el renou de les branques que van de banda a banda i deixen caure una pluja de fulles que entapissen el sòl d’una tardor viva?

Som dins l’harmonia general?

Com podria dir el misteri dels fems vivificadors?

Com podria escriure el meu pensament d’aquest paisatge d’angoixa d’ara mateix, de la consciència que en tenc?

Com podria musicar la font de la sensació impalpable?

Com podria amollar que aquest repòs és una tempesta i que aquest paradís creix dins el sofriment?

Cal ser sincers i sencers: no volem veure aquesta capçada estremida, no volem sentir aquesta mà acaronadora, no volem mirar aquest temps contrafet, no volem saber que som incapaços de cercar perquè ja no som capaços de pensar.

No vull conèixer els motius íntims, la profunditat de les coses, els colors que pugen de les arrels del món, l’expressió d’aquestes sensorialitats singulars que ha portat la meva naixença (i que la mort acabarà), la terra que he sentit fins i tot sense témer-me’n, l’aire que he respirat sense sospitar-ho.

Ai las!

Us agrada aquest fester d’incongruències, aquestes formes de renunciar a la vida?

No, no, i mil i una vegades no!

Cal seguir la força inicial, el temperament.

Cal resistir tostemps.

Fer sentir, palpar, escoltar, ensumar les seves invencions.

No contar històries: anar directament al sistema nerviós del lector.

Sic itur ad astra. Sí, som en camí cap a les estrelles, com ens deia mestre Dant.

El vent creix i creix com la mar gran.

Fa por.

Tot porteja.

He tancat els postigons.

Pensar és pesar.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

El moviment del meu pensament m’interessa més que el pensament en si mateix.

Vull fer visibles forces invisibles, el temps, la força del temps, el temps sentit.

Perquè el temps crida i no el vol escoltar ningú.

Perquè el temps pinta i no el vol veure ningú.

Perquè el temps escriu i no el vol llegir ningú.

Perquè el temps apunyala i no el vol sentir ningú

Perquè el temps és i no vol mirar ningú aquest abisme.

Vull obrir les valves del sensible contra l’espectacle, contra la societat de l’espectacle.

Cal escriure com el vent fa moure la natura, com la paraula canta, com la cançó diu, com la música pinta, com la pintura musica, com la lletra dansa.

Pot ser per això aquesta obsessió d’entregar el meu escrit last minute, amb la tinta encara fresca?

L’amic Nietzsche deia que equivocar-se sobre el tempo d’una frase era errar-se sobre el seu sentit. Te’n recordes?

El vent mou la plugineua que fa brillar tot el jardí.

Vius i ungles! Sobretot quan hi ha tant de trui.

Mir, escolt, sent, toc, acaron, bec el vent: la veritat secreta de la seva irrupció inacabable.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb