closcadelletra

Dins el camí de la tardor, un sol que crema el cul a les llebres. 

Un sol que entotsola.

Un sol que aguditza la capacitat sensorial i m’ajuda a sortir de les idees preconcebudes per funcionar en el present i relativitzar les meves veritats.

Un sol que m’ajuda a veure els beneficis de la consciència plena.

Dins la crisi gegantina de l’atenció en la qual vivim cal fugir a les totes del culte a la urgència. 

Cal prendre temps per resoldre un problema, llegir un text, acaronar un paisatge, experimentar una emoció o treure’s els ulls davant l’alba que creix.

Guanyar temps disponible del cervell per descobrir el camí propi que em dugui a millorar la concentració, la creativitat, l’empatia i la fraternitat, ai las!

Practic l’atenció focalitzada i oberta alhora, això em fa molt de bé.

Som lúcid sobre les carències de calma (pressa, agitació, estimulacions sonores i visuals incessants i agressives…), les impossibilitats de lentitud (cal no perdre temps, anar a tota, respondre aviat a les demandes…) i les mancances de continuïtat (l’atenció estable és tallada per nombroses interrupcions vehiculades especialment per tots els no fils del món digital…).

Som una muntanya, som un arbust, som un animal, som una pedra.

M’acost a les arrels contemplatives: els tremolors geològics, les sabes vegetals i els nervis zoològics.

M’enfony i em fonc amb el món.

Esdevenc com la natura que treballa al mateix temps de dedins i de defora, sense aturar-se, per totes bandes alhora. No para, té mil i un estils diferents: rosega, crea, nua, desnua, infanta, enterra, esborra. És un podrimener. La pots mirar com vulguis, de l’endret, de l’inrevés, de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, d’alt a baix i de baix a dalt, en superfície o en profunditat. Arreu arreu.

Faig feina com la natura i seguesc el seu exemple per sondejar el viu i enganyar el mort.

No m’atur.

La papallona que fa pampallugues entre les flors blanques del gessamí és un pètal volador.

El liquen que ompl la pedra viva amb colors d’or o de sutge és un pintor amb el sol dins el ventre.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

L’heura que es bada per atreure les abelles és una venus del mirall.

L’aigua que brolla de la font amagada dins el túnel entapissat de barbeta és una veu que ens dóna el to, l’accent i el timbre d’un renaixement continu.

Néixer i renéixer cada matí, em diu el sol enlluernador.

La calma no existeix més que en el conflicte, em mormola l’ombra blava.  

La contemplació és un resultat de la violència, em xiuxiueja l’estol de fulles grogues que cauen de cop d’una branca.

Dic: Em remunt a mi mateix.

Dic: Vull penetrar allò que tenc davant i preservar a expressar-lo el més senzillament possible.

Dic: La lletra és una harmonia paral·lela a la natura.

Dic: L’escriptura és el lloc en què el nostre cervell i l’univers es troben.

Dic: Aquests tassons, aquesta taula, aquests plats parlen entre ells i es fan confidències inacabables.

Dic: La poesia ve tota sola.

Badoc, per retenir cada moment, entotsolat, al sol, molta d’estona.  

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.