Closcadelletra (CXCIX): La fragilitat de la condició humana

  • «Els grops multipliquen les gotineues i broden una música silenciosa que entendreix l’amargor de l’hora present amb sabors de revetla»

VilaWeb

Oscil tostemps entre la lleugeresa i la profunditat.

Fluïdesa de l’hora present, quan el fred s’afica per les encletxes dels canteranos corcats de la carn atupada i la pluja inclement fa malbé el capell de la casa de la llengua.

L’inacabat i la fragmentació són les meves línies de força.

Per què tothom demana discursos rodons, ben clars, directes, d’una peça, amb tapajuntes i lluentors de vernís?

Volen verga de bou?

Aquests temps d’aldarulls i de batalles em demanen més que mai esbossos, apunts, notes, la rítmica del jazz, les seves sonoritats i el terreny que ofereix a la improvisació.

Vivim en una època tosca i catastròfica, de mordasses i de procediments de control per totes bandes, de destrucció de l’esfera íntima i dels humans convertits en objectes programables.

I per afegitó els estols de falsos profetes bàrbars.

Tanmateix no podem oblidar cap instant que tenim el temps comptat.

Sabies que quan el gel damunt un llac és prim cal caminar molt aviat?

La claror és safranada i grisa.

La biblioteca s’assembla, neta i freda, a un interior de Hammershoi.

Sent que la taula batega amb ritme lent tapada d’estovalles de llibres.

Veig el batec sonor de les prestatgeries plenes de veus escrites.

Escolt com les escorces dels pins allà davant bateguen amb harmonia acordada amb la ment que descomparteix les tristors tardorals que s’aferren a l’alè de mala manera. 

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Contemplatiu i analític, observ el teatre del món: les acaballes d’una època i el principi d’una altra.

No tot és tan senzill i ordenat com ho escric, les ones de les èpoques s’interfereixen, es liqüen, s’entresbuquen, es cavalquen, s’imbriquen, es tempstremolen, es liquiden i s’esfilagarsen en aquest magma fet d’inconsistències, futilitats i pèrdues de memòria constants, tèrboles associacions d’esdeveniments confusos i paraules que no duen enlloc.

L’oblit ferotge esborra les músiques i els ecos, les estacions i els sentiments. 

De cada dia més em tem que no tenc sentit de la realitat i som inepte per a la vida pràctica.

No em sé avesar de cap manera als temporals del mal temps de l’existència.

Renec com un orat.

Faig silenci a les totes.

Les ràfegues de pluja que ve de la mar deixen gotes de salabror als vidres amb grops.

Els grops multipliquen les gotineues i broden una música silenciosa que entendreix l’amargor de l’hora present amb sabors de revetla.

Però la negror de cada dia ja ho amara tot i sembla que no té terme.

La crosta de fulles fosques i seques i el fred viu fan el negre més dens. 

Matèria de sutge que impregna la natura i es menja el món.

La negra nit amenaça de no aturar-se mai i esdevenir infinita.

Per què la història és sempre una història de ruïnes?

Cavil els mots d’ordre del detall dins la foscor.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any