closcadelletra

De vegades pas molt de temps escoltant la persistència d’allò que ja no hi és.

Rep aquestes imatges, rep aquestes ombres, rep aquests sons, em vénen aquestes bafarades d’un quasi no-res que titil·la entre els dits.

Com una llum ressuscitada, després d’una espera llarga, sent un vol de paraules que toca uns versos de Joan de la Creu que em fereixen amb alegria inusitada.

«Esperé solo este lance,

y en esperar no fui falto, 

pues fui tan alto, tan alto,

que le di a la caza alcance.»

El cant és llunyà, sensorial i puríssim, ple d’una espècie de dolçor seca perfectament tranquil·la.

Una pau, uns límits de confiança, tendres.

Quin és el mur que em cal perquè ressonin dins l’orella els ecos que em guiaran, en la nit obscura, fins a la joia i la tristesa indissolubles?

Em tremolen les mans mentre escric: esquerdes d’un temps feixuc del qual no vull ni sedassar els desastres, mentre, sota un cel gris, mir amb molta d’atenció les primeres fulles grogues dels ailants que suren damunt l’aigua nocturna del safareig.

No vull escoltar els profetes de la crisi sempre seguida que mengen els cervells del personal i l’infecten amb els miasmes de l’angoixa i de la por.

L’esperit ha de guanyar el combat contra l’irracional que ataca a les totes.

Cal retrobar el sentit del possible i de la invenció, mantenir una consciència rebel de les pròpies necessitats.

Fotografia: Jean Marie Del Moral.

S’imposa el cadascú per si mateix, quan caldria pensar en el col·lectiu i el compartit.

Augmenten les desigualtats, el populisme i la supremacia de les finances.

L’enriquiment frenètic d’uns pocs rics en detriment de moltíssims d’assalariats, d’aturats i de pobres del món.

Volem pa i roses!

Volem sens falta un lirisme novell i humanista que farà esclatar els fonaments armats d’immobilisme que aixequen les forces del mal seguit seguit.

Són més necessàries que mai les vies noves de poesia espacial i sonora, aliances de les melodies més simples i dels harmònics més arriscats.

Nuar la tradició a la recerca, vivificar un doble moviment de ruptura i de continuïtat damunt el fil del funàmbul que treballa sense descans entre passat, present i futur.

Vindicar l’originalitat d’una ascendència escollida lliurement que posseeix les virtuts fundadores: l’energia profètica, l’amor de la perfecció, la imantació de la novetat, la singularitat de les cal·ligrafies.

Imatges fulgurants, insolències prosòdiques, enrenous triomfants, culte als records, imaginacions ardents, alfabets mentals i al·lògens, proeses tipogràfiques, fonts antigues i insòlites, girs totals i capgiraments de tons i de registres, ambivalències i pertorbacions, calembours i pot-pourris, la pràctica llibertària de la fusió del real i l’imaginari, la unió de l’etern i de l’efímer, del singular i el plural, la llibertat absoluta i el gran ressort del nou que és la sorpresa.

Els fils d’una tela d’aranya s’han posat de cop a vibrar, a fer ecos d’aquestes vindicacions humils que són una melodia profunda de no-resos com la poesia i com la glòria.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb