biel mesquida

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Un escriptor generós, baldament ell no ho sàpiga, em diu: quan ja no et quedi res, sigues fidel a la teva infància.

Cerc una prosa amb capacitat tàctil, olfactiva i asserenadora que m’ajudi a cantar la bellesa del món.

S’apaga, lentíssima, l’horabaixa de febrer i el vent talla la respiració com una gilet dins el paisatge blau clar de la serra de Tramuntana amb taques carabassa d’un sol hemorràgic que s’aferren als puigs més esbarriats.

És com si el rovell fongués aquestes ones gegantines de pedra, els relleus del temps, la memòria que s’amaga en els records del nin que no sabia on era l’essencial i badocava sense parar.

On és aquella reserva de dolçor i voluptuositat?

On és aquella perversitat de mil formes d’abans de la perversitat?

Escriure per respirar millor.

Llegir per respirar millor.

Anàvem a la bassa per caçar granots i m’aferrava a les cabelleres dels ametlers vestits de nuviances.

El desig era un ca salvatge que ens mossegava l’entrecuix dins el llit amb el matalàs de cli i les fortors rabioses.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Eren hores i dies inacabables en què entràvem en una somnolència de segles fins que qualsevol aresta ens obria encletxes del desconegut: el llamp dels tremolors.

Aixecàvem universos menuts de xiuxiuejos fets de consonants aferrades amb la saliva dejuna dels capvespres que no s’acabaven de morir mai.

L’amistat volia ser l’aire que respiràvem, sense ni un amic de veres.

De l’amor no en sabíem ni el nom.

Vèiem els matrimonis com parelles que s’escorxaven sense aturall.

Vivíem entre llenguatges manllevats on els somnis eren falsos i les bufetades vertaderes.  

Si algú m’hagués dit llavors que allò era la infantesa no ho hauria cregut.

No miris les tendreses que fugen.

No vigilis els dols dels amics perduts.

No et perfumis amb núvols de malenconia.

No et creguis romput, decebut, dubtant de tot i abans de res de tu mateix.

No em diguis que escrigui què passa dins el cap i el cor d’algú que es viu abandonat.

O et sents en cor d’entrar en el territori dels apòstates, dels exclaustrats, dels que esdevenen altres, dels traïdors, dels re-nats, dels trànsfugues, dels reinventats, dels renegats, dels desertors?

Si la lectora dels mil i un sexes de l’esperit no és supersticiosa, ni misògina, ni prudent, ni fanàtica, ni falsa, ni refractària a la intel·ligència, ni al·lèrgica al gust, si és raonable, oberta a les aprovacions, tolerant, atenta amb seus semblants, amadora de la vida i escriu amb la tinta de la bondat humana, viurà una alegria, una lleugeresa, una eufòria, un alleujament, una lucidesa, una excitació delicada dels sentits, comparable a la que s’experimenta quan l’esperit i el cos es troben dins un camp magnètic benefactor.

Si la lectora llegeix amb la tinta de la bondat humana, els seus pensaments aniran més enfora, comprendrà a les totes que és deliciós ser viu, dormir, lluitar, menjar, boixar, acaronar, estimar, observar, amistançar-se, sentir…

Escriure i llegir amb la llet de la bondat humana és practicar el coratge de viure.  

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.