closcadelletra

Tot el camp, tot el camí són de color magrana.

Fira del sol ixent.

Foc tacat d’ombres de nit: el xoriguer s’alça amb un vol oblic.

Un fuet ardent travessa la plana.

Esbucar qualsevol confort poètic.

La claror fereix de sang els lloms dels libres.

L’hora neix amb resplendors d’una muntanya de robins que converteixen els roquissars i les algues seques de la cala en revelacions de música tan lleugera com estelar, el Concert per a piano K.488 de Mozart.

Glateix als dits una correntia d’olors de bruc florit i dels records que s’esborren dels anys decisius.

Mir l’empremta de l’anar i venir de les ones més suaus a la platja del temps.

Reparau cada cap de cantó del paisatge: la remor de la garriga, un vent del sud que emociona les branques del pinar, la pols rosada que creix dins les parets de pedra, la irrupció cridanera d’un esbart de gavines afamegades, el remolí de fulles seques a la clastra del turó, un embroll de barques a les envistes del moll.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Tot em fa venir als ulls el fons del quadre La Mort de la Verge d’Andrea Mantegna.

Em sent fràgil, fèrtil i intens.

Tenc l’esperit vibrant com una corda a punt d’esclat. Recolliu aquestes imatges, aquestes, ombres, aquests no-resos.

És tot quant tenim.

La mirada no té arrels.

Escric un parell de mots com si fossin notes en un marge.

Èxtasi de llavis closos a la paraula!

El paisatge em parla i no l’escolt.

L’esperit em parla i no el sent.

El buit em parla i no el toc.

Tenc segellats tots els orificis del cos.

I em manca l’alè.

Suu com en una especie de defensa improvisada.

Tocat per la claror teba del matí hivernenc camín com si trepitjàs solctrèmols plens de llavors estantisses i collites perdudes.

Una línea de fumera grisosa dins l’aire adormit em fa de guia.

Través mars, confins, muntanyes, continents, glaciars i contel·lacions.

Través el dubte, l’assalt de les incerteses, la distracció de l’esperit, els desordres, la fam i la confusió.

Tract de subjectes menors, de problemes molt especialitzats, de coses estranyes i voldria parlar del més central i del més alt.

No tenc remei.

Em trob a dues passes d’una revelació que no arriba.

La branca de la tardor em parla de la felicitat d’esser fulla.

Full de paper amb els bàlsams de la tinta que fa aigües, i em consola de tanta desolació.

Estim de cada vegada més la pell que s’asseca i ateny el misteri d’allò que som.

Unes mans que es toquen, uns llavis que es toquen, uns sexes que es toquen, uns aires que es toquen: meravella indescriptible d’adorar de cada vegada més les pells humanes.

Camín per un espai altre, desconegut, que seria de totes formes la terra natal.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb