25.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 25.01.2025 - 21:44
Opòs a la fugacitat la impressió duradora d’allò que no va existir mai.
De vegades estic cansat del pensament i em refrèn unes indescriptibles ganes de plorar.
Escolt el renou de la mar que s’acosta amb la lentitud de la creixença d’aquest punt de meravellament i sideració que cada dia permet a l’esperit veure-hi.
Em passeig per entre arquitectures en extinció dotades d’una precarietat emocional i un patetisme que em resulten terriblement consoladors.
M’enrevolt de souvenirs del Grand Tour, una invitation au voyage: despulles refulgents que són còpies petitones de les obres dels grans mestres, escapolons de marbres de colors, imatges de postal mig esborrades, reliquiaris de brodaries de santes, maquetes d’edificis inventats damunt el natural que arrosseguen un talent especular, una aptitud per a incrementar la malenconia i un lloc ineludible en els territoris de l’ambigu amb un vincle molt especial amb la necrofília.
Visc dins un volcà en pausa, lluny de la sobredosi de la temàtica tanatològica, i quan vull veure un poc de cel clar obr un llibre.
Necessit aquests llocs on es guarden històries sense temps ni vida en què em puc perdre o fer perviure l’absència, gabinets de curiositats on s’entreteixeixen els somnis escultòrics amb la taxidèrmia més repugnant, les col·leccions votives més exòtiques i els jardins artificials dels plaers impossibles, les fantasies més exuberants de l’estrany i aquests objectes que desprenen irradiacions de fosca saturada de luminescències.
Cada frase o conjunt de frases fa una dansa diferent: terrors amb paus, deliris amb raons, pornografies carnisseres amb exercicis espirituals, revelacions amb monotonies, quadres amb paraules, glòries amb femers, banques i roses, el piano de Bach i el ciment armat que m’ofega.
Em trob en una festa de les tristeses dins els jardins de vil·la Salina illenca, situats en aquesta terra vana, gastada i devastada, en què les flors músties exhalen ferums fortes com els líquids de la descomposició, aromàtics i destil·lats, que ixen per les relíquies de certes santes; amb la seva atmosfera real de cementeri amb les seves olors pútrides i pesades de fosses cendrejants, els seus canals de reguiu plens de detritus que tenen l’aire de tombes abandonades envaïdes amb plantes bordes i punxoses i males herbes aferradisses que creixen arreu arreu en un desordre tan espès com grotesc al costat de les roses degenerades, que semblen cols obscenes de color de carn viva d’un fast estellat.
Dins una atmosfera irrespirable trenc sense voler el calidoscopi de la meva consciència narrativa i em trob amb uns vidres, gastats i opacs, de colors a la mà dreta que em conviden a jugar a les cinc pedretes: l’art del visible no sempre és l’art del llegible.
Aprenc la lectura a l’inrevés, cal remuntar el text com una mecànica per accedir al sentit i arribar a una convulsió fonda.
Cal evocar de cada vegada més coses, suggerir-les per al·lusió i com indirectament per constrènyer, limitar, fendir i tòrcer el llenguatge, a fi d’extreure’n tota l’eficàcia poètica i expressar moltes de les seves significacions.
Curtcircuit entre els sentits i els mots, no l’escoltes?
Aferrat a les il·luminacions de l’inesperat, intent enumerar i comptabilitzar els tresors que duc a me coll: descripció de sensacions futures, itineraris que no sé, llistes de llibres necessaris per a sobreviure, esquemes de contarelles infantils, diagrames científics, troballes verbals, calcs fets a mà alçada, índexs de dolors, narracions de viatges sentimentals, cloendes d’històries perdudes, anagrames tecnològics, afinitats secretes, exercicis d’estil dels records, excursos sobre la informàtica, la IA i les màquines de les apnees, lloc on el desig creix sense objecte, passatges en què es pot comunicar amb geografies llunyanes, empelts per a arbres fets amb excrements d’animals prohibits, plànols d’arqueologies oblidades, fars sense llum damunt illots inexistents, reflexions sobre la mirada perduda, herbaris de flors omnívores…
M’assec davant la taula i deix que l’escriptura arribi.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: