biel mesquida
Biel Mesquida fotografiat per Jean-Marie del Moral

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Tenc davant la finestra on escric una acàcia que ahir era verda i quan m’he aixecat aquest matí ja era tota groga.

No me’n podia avenir. Em pegava cops pel cap perquè m’hauria agradat fer-li una foto ahir i una foto avui i tenir un document del canvi de color.

El canvi de color de les fulles que mostra tots els arams de la tardor m’ha fet ser conscient de la potència essencial de la llum i de com l’estim cada dia.

I que aquest amor no es manifesta com el de les grans passions més que en coses petites, en gests imperceptibles o en detalls que de vegades ens passen per alt com l’espireig dels ulls quan veig el rovell de les vinyes o quan record el tremolor de la mà de l’estimat aquell capaltard que miràvem una posta de sol damunt la mar, que no s’acabava mai.

La llum és la font del color, el riu del color, la cambra del color, la pintura del color.

Si no hi hagués aquesta acàcia per acollir la llum i il·luminar-se’n, què en sabríem de la llum?

Ja m’ho deia mestre Philippe Jaccottet: “Cal que hi hagi una raó per a la nostra felicitat sota aquests arbres. El que puc dir-vos-en avui, provisionalment, amb la ingenuïtat i la incertesa inseparables de les proposicions de la nostra veu profunda, és que els arbres, per a mi, són els primers servidors de la llum.”

L’acàcia groga ha estat un revelador de la llum, una ufana que m’ha fet aturar de tanta convulsió diària i saber que em parla com la llum per fer-me sentir aquest aire que és la casa dels ocells, aquest aire que és un indret de transparències, d’intercanvis i de circulacions sense treva, aquest aire que és una filera d’escletxes invisibles que em conviden al passeig, al viatge, a l’ensomni, a la sapiència…

Som sensible, molt, a aquesta tendència del món contemporani, d’aquest segle XXI que encetàrem amb tantes d’il·lusions per aconseguir una societat millor, i que ben al contrari es dedica a isolar de cada vegada més els individus, a desfraternitzar-los, a eixamplar l’extensió del domini de la solitud.

I amb la pandèmia que sofrim això esdevé fins i tot una necessitat higiènica que es diu “distància social” i que jo som el primer que la predic.

Amb les màscares, els teletreballs, els llocs d’oci i d’entreteniment tancats, amb la queda, amb la prohibició d’aglomeracions, amb les quarantenes, amb les visites als hospitals i les residències de gent gran controlades, amb els comiats als moribunds interdits, amb els confinaments, etc. quedam tancats dins el nostre clos confortable, amarats de desconfiança i d’egoisme, replegats i resignats, sense llibertats mínimes.

La pandèmia accelera a les totes la digitalització dels essers humans que ja funcionava des de fa dècades i que en lloc de comunicar-nos més ens aïlla encara més davant una pantalla.

No vull menystenir la gravíssima situació d’aquesta segona onada de la covid-19 que com un tsunami conseqüències incalculables, mortals i ètiques tapa tot Europa i que els governs, després de més de vuit mesos de pandèmia amb improvisacions una darrera l’altra i amb decisions polítiques contradictòries, no saben resoldre més que legislant mesures que cauen damunt els ciutadans i els duen al retall de les llibertats més essencials. Això em preocupa molt.

Ara, mentre escric, està a punt de declarar-se l’estat d’alarma a tot l’Estat.

I m’afegesc amb totes les complicitats a la gran preocupació de Vicent Partal en un editorial de fa un parell de dies quan deia sobre la queda: “No sé si la paraula existeix en català –i si de cas els filòlegs de la casa ja em corregiran–, però inevitablement em ve al cap aquella famosa frase de Roosevelt quan explicava com s’intentava, com intentaven, la ‘regimentació’ (de regiment militar) de la població. I aquesta és, simplement, una situació en què no vull viure. I ho dic amb el màxim respecte i intentant de ser tan constructiu com puc.”

Mir la llum damunt les fulles grogues que cauen de l’acàcia i rememor aquells dies quan fèiem mambelletes pels sanitaris i per tots els que ens ajudaven a viure, que telefonàvem als amics per saber noves del seu estat, que descobríem lligams familiars i amistosos insospitats, que ens fèiem més bons, més solidaris, més fraternals.

Esper que la pandèmia i la digitalització no ens facin desaparèixer aquesta cosa viva i de vida.

Mir la llum groga sobre la qual volen com ombres aquest estol de paraules.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.