closcadelletra

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromés és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Així m’encens.

Quan no et veig, ni et toc i et sent.

Quan ets il·localitzable.

Quan sembles frívol i ets molt seriós.

Quan no vas de res.

Quan viatges, fins i tot sense moure’t.

Quan ets fresc, irònic, desimbolt, iconoclasta, pocavergonya, enquadrador imprevist dels esdeveniments, quan et multipliques i ets singular, quan cerques les formes més dissolvents dels temps corcats, condensador de la fonètica del món, quan repeteixes que cap fi justifica els mitjans, quan vius amb les ferides obertes la creació d’una llengua viva en una llengua morta, cremador del somnambulisme dels poderosos idòlatres d’un feixisme ranci i mortífer, quan enuncies alguna cosa evident, quan badoques ensimateixat davant una paret de totxos, quan repeteixes que creix de cada vegada més una absència cridanera del gust, quan mostres que molts d’apòstols de l’alliberament fan servir la lògica i les entonacions de l’esclavatge, quan fas un ús defensiu, subversiu i sorpresiu de qualsevol llenguatge, quan surts sempre seguit de l’escena.

No puc deixar de fer un cant solemne enteranyinat de notes orientals a les connexions que visc amb les ones vibratòries que amolla una flor lilosa d’estepa blanca petita com un haikú dins la grandària renaixentista del bosc.

No puc deixar de fer un cant senzill com un divertimento mozartià a la polifonia de colors de les botàniques florals (llevamà, margalida, frèsia, orquídia boscana, albó), que han aparegut als arbuixells i a les fondàries vellutades de barbeta de la garriga amb els liles, els grocs, els roses i els verds més incisius de la creixença novella.

No puc deixar de fer un cant espiritual com un mantra senzill: ‘inspir… expir… sé que inspir i estic content’, mentre faig una passa darrera l’altra en la frontera salerosa del roquissar marí i de la duna costera. 

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

No puc deixar de fer un cant a l’espai i al temps que dedic a fer una vida lenta per guarir les carències de temps (per totes bandes imperatius opressors d’anar aviat, de no perdre calada, de respondre ràpidament a les demandes…), i de continuïtat (el fonament de la nostra atenció s’esmicola per nombroses interrupcions, vehiculades sobretot pels canals digitals: telefonades, essaemaesses, uatzaps, correus, piulades…), per oferir-me replans interiors de compensació i d’adob en què assaboresc el gust retrobat de la calma, el gust de retrobar-me.

Rellegesc un text antic de la poètica xinesa que sempre em fa companyia: ‘La raó  de ser de la nansa és en el peix; un pic pescat, oblidam la nansa. La raó de ser dels mots és en el sentit, un pic agafat el sentit, oblidam els mots.’

Aquests mots tan simples em fan venir ganes de pensar.

Voldria aconseguir escriure allò evanescent i essencial: la transparència i la plenitud, allò que no es pot acumular i fixar.

El so en l’aire, les variacions d’una cosa donada, els perfums del passeig, la lluna reflectida dins l’aigua, la imatge en el mirall. 

L’invisible esdevé visible revelat pel llenguatge.

La paraula per on circula l’alè em permet trans-escriure l’indicible?

Repetesc, mentre em meravell amb la boirina que tapa a poc a poc la mar gran, una reflexió de l’amic Pascal Quignard: les paraules són silenci en estat sòlid.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.