closcadelletra

La banda sonora d’aquest escrit podria ser una proclamació d’orfebreria senzilla: cantussol de teuladers i de rossinyols, xiuxiueig del vent entre l’herbei alt, crepitar de foguerons, agitació dels èlitres dels banyarriquers, onades rítmiques de les fulles seques al caminal, plectres tocant les cordes d’una arpa, perfums invisibles de l’humus nutrici, contactes de sedes amb un drapejat d’efímeres i d’estrelles.

Si ho sent amb atenció concentrada tot esdevé entre el detall i l’infinit dins el fil adventici de destins un cant universal.

‘Cantar és esser’, afirma el germà Rilke.

No un efluvi fugitiu, sinó un cant que ressoni.

L’esperit, com em deia mestre Jacques de Bourbon Busset, seria el baix continu de cada ser, música rítmica com el batec del cor, que portam des del naixement, situat en el lloc més íntim, més profund que la consciència, i que en certs moments es fa entendre i ressona. Ressona en un mateix, en el baix continu de l’altre, en el baix continu de l’univers.       

Alguna cosa semblant a la sensació que vius quan comparteixes alguna cosa o quan et sents útil.

Les imatges d’aquest escrit podrien ser d’albes, fetes amb homèriques ditades vinoses que celebren la profusió dels afectes fraternals i la textura d’un món que desplega una bellesa subtil en què les llibertats van de bracet amb les justícies més humanals.

Cada experiència de bellesa recorda un paradís perdut i crida un paradís futur.

Qualsevol persona al·lèrgica al refinament pot passar de llis.

Potser aquesta darrera afirmació no ho sembla, però amaga un missatge.

Cal absorbir com si fóssim una pila en la qual es concentren els sofriments parlats que no volem escoltar.

Les catarsis quotidianes són més bones de viure fetes que pensades.

Saber condensar damunt la carn pròpia un dolor salvador per l’altre no és una feina qualsevol.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

És necessari molt de coratge per a revisitar un temps perdut, estèril i tòxic, per a fer d’explorador de tants de silencis obligatoris, per a experimentar la percepció moral d’aquell que sap veure les tragèdies del passat i del present i s’arrisca a la profunditat extrema de practicar la bondat onsevulla i sense atur.

Cal respirar d’una manera altra, cal pensar més enllà d’un mateix, cal responsabilitzar-se de fer justícia a l’altre, cal veure l’altre en totes direccions i des de tots els punts de mira.

I això no és gens bo de fer.

Sabem que no hi ha un camí únic cap al bé col·lectiu.

Sabem que la por, la violència i el mal intrínsec a la bèstia humana han de desaparèixer per aconseguir espurnes de bellesa, de bondat en les relacions, en els contactes, en les convivències, en les amistats, en els amors.

Sabem que bellesa i bondat vénen d’allà mateix, que tenen una saba comuna. 

Les idees d’aquest escrit volen dir la relació fonamental entre bell i bo que uns mots alats de mestre Bergson il·luminen: ‘És la gràcia que es llegeix a través de la bellesa i és la bondat que apareix sota la gràcia. Car la bondat és la generositat infinita d’un principi de vida que es dóna.’

Mentre escolt una sonata per a violí i clavecí de Bach mir al telèfon la foto del primer ametler florit d’enguany i com el pobre Falstaff somnieig amb les meves quarterades infantils d’ametlerars blanquíssims quan la bellesa i la bondat eren tot u.  

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.