biel mesquida

És el so fet de silenci.

És la vibració que xiuxiueja el preludi d’un sentit.

És un sentiment d’alguna escolta que encara no se sent gens.

És el miratge d’un estol de mots.

És la carícia de llengua que no saps.

És l’espera d’una migració verbal que no arriba.

És el reconeixement d’una descoberta antiga i oblidada.

És la figuració irreal d’unes consonants perdudes.

És el ressò d’algun eco enganxat a la gargamella.

És la predicció que no s’atreveix a dir-se.

És la via morta del cementeri de les paraules.

És el nom impossible que podria obrir la creixença.

És el que resta per trobar la definició exacta.

És el que ombreja amb els 23,5° de la inclinació de la Terra.

És un clotet mut a les cordes vocals on et pots protegir.

És allò no demostrat que creus de bon de veres.

És la insistència per amollar aire viu entre els llavis closos.

És la lletra paralítica que no diu res.

És la callera de la mandíbula prems.

És el pinzell que cisella no-resos sense entrada al diccionari.

Fotografia: Jean Marie del Moral.

És un desdir de pol·len sense fertilitat possible.

És una remor fracassada que voldries desxifrar.

És la claror tacada d’ombres que amaguen la feta.

És la grafia gargotejada d’indicibles.

És la veu sense cap síl·laba condreta.

És el nou apagat que ja ho era segles ha.

És el camí del crit esquarterat en mil i un bocins.

És la metamorfosi d’uns sons aeris que han estat nials.

És una aparença de sentit tan fràgil que no amolla el mac.

Res no està mancat de so, res.

Només ens cal saber que res no és estèril, si tu ho mires.

I que sense haver concebut pots donar a mans plenes.

Que quan sents néixer i créixer l’emoció per qualsevol fet mínim (el refilar d’una mèl·lera, la carícia d’una mà, la remor de l’aigua viva, l’aleteig d’un record, el gust d’una maduixa boscana, tant se val!), neix i creix el nom que l’estotja dins el rebost de les coses perdurables.

L’alè és la primera síl·laba d’aquesta paraula ixent que ens fa trobar, que ens fa sentir, que ens fa esser.

Cal no oblidar mai la respiració de les coses que ens assenyala els camins de la troballa, de la connexió, de l’encontre verbal.

Respirar és cantar amb tota l’ànima i amb tots els ritmes del cos.

Cadascú ha de cantar-se a si mateix, encara que no se’n temi.

Cantar fins i tot el que s’ignora, el que fuig, el que encara és lluny, el que arribarà, potser.

Perquè fins i tot no saber-se és cant.

Passaré en net els esborranys d’aquestes músiques senzilles que escolt al llarg del dia, i les que he perdut, i les que no he sentit.

Venim de tan enfora i no ens en recordam.

Provenim d’antigues veus que ens deixaren les seves paraules estotjades en les escletxes del temps, en les substàncies grises dels cromosomes, en les paperasses menjades pels peixets d’argent, en els solcs de call vermell, en els llibres de comptes arnats, en els troncs dels arbres centenaris, en l’ordenació amb esboldregades d’una paret seca, en la construcció dels paisatges, en el fang creador.

Els anys, com a despulles, no s’aturen de dir, i redir, i desdir, tostemps.

Només cal fer la vida lenta per veure, per sentir, per tocar, per fruir, per aimar aquests mons de mots que arriben per fer-nos companyia.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.