biel mesquida

Allò que no escric és allò que escric.

No jugues a fer córrer el temps amb una agenda?

A quina lliga jugues?

Em faig aquestes preguntes com si no res.

M’he proposat pintar un palimpsest d’escenes.

Cadascuna rectificarà la precedent i li donarà una nova il·luminació.

El quadre de mots esdevindrà una imatge que es devora.

Autocanibalisme?

Les taques mòbils que fa la claror del perfum d’orquídia amb les seves ombres xineses són destralejades, malmenades i trepitjades.

Sabies que tota obra és un passar comptes familiar, amistós, amorós o alguna cosa semblant?

Tu vols passar comptes a tota la terra i mostrar vertaderes imatges (i moltes de vegades calfredadores i emocionants imatges, humaníssimes, com les dels indis que he conegut que ara cremen els seus morts en aquells foguerons que vaig viure vora el Ganges, a Benarés, fa molts d’anys), imatges d’un temps de canvis continus dins territoris abissals en què la por mor si saps que vius en el risc quasi pur.

L’art ne doit pas être un moyen de régler ses comptes avec la vie”, deia si fa no fa Christine Darbon, àlies Claude Jade, que feia aquest reprotxe a Jean-Pierre Léaud, a la pel·lícula L’Amour en fuite.

Veus per on vaig?

No trob més que una explicació poc versemblant: els personatges autèntics esdevenen figures novel·lesques, i vice versa.

He de confessar que som un escriptor en pana?

Basta que pensi que estic fora de focus i veig aquella troballa de Woody Allen a Desconstructing Harry quan s’inventa que si Robin Williams està boirós, o sia fora de focus, és que parla amb un esperit perquè Robin ja és mort. Idea que cap director de cinema havia fet servit mai i que mostra el vertigen i l’angoixa, el còmic kafkià, d’un director bo que sap que té una sobredosi de si mateix.

I quan Woody li demana a Robin si està bé “allà”, amb una exquisida educació i dins un taxi màgic, en Robin contesta la frase que he repetit molt aquests darrers temps: “Viure és esser feliç.”

Stop!

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Hi ha un desbordament en la mirada de la dona cap al fons del jardí.

La mecànica subtil del relat em demanaria la definició d’aquesta dama que desafia el capaltard a la recerca d’alguna lluor excessiva que els núvols foscs i entelats no li permeten veure de cap manera. I insisteix com si amb allò pogués desencadenar una catàstrofe imperceptible. Aquell tic-tac que li apaga els nervis de punta i la deixa instal·lada en les aigües plàcides d’uns moments deliciosos quan la son et fa tancar els ulls sense que et temis de res.

Si tingués una mica de coratge, la dama podria encendre algun llum entre els parterres, o vora ara el safareig dels ocells del parc llunyà, i així s’enganaria a si mateixa perquè desmentiria l’espera.

El seu rellotge de polsera duu una inscripció: “El minúscul és el darrer estadi de l’immens.”

Se sent més baixa que la terra com si la galeria de vidres tremolosos, aquell mirador que la consola de tantes de coses, s’hagués convertit en un soterrani tenebrós on només hi ha les músiques de rates de camp i d’una creixença tumultuosa d’arrels destructives que es mengen la casa per dedins.

Atleta d’allò que no serveix per res viu envoltada de vitrines, miralls, biblioteques, herbaris, teles, diorames, gabinets, capsetes, pintures, somnis, catàlegs inversemblants, dobles, estàtues, retrats, taxonomies, teresetes, enciclopèdies, fotografies, golems, juguetes, inventaris…

La dama sap que no pot convertir l’horitzó negrenc, amb la paret de l’alzinar pressentit al fons, en un mur de les lamentacions de la seva set de sentit.

Hi ha alguna cosa de molt íntima en aquest gest quasi banal que fa la dama quan es torca una llàgrima que no li acaba de caure mai.

La figura visual de l’aigua salada per damunt la pell de la galta podria ser el símbol d’un tsunami de l’ànima que no pot comprendre ningú.

Hi ha una espelma encesa al centre d’una taula. La dama viu en un museu de paraules per jugar amb els records d’allò que perdrà.

Hi ha una bilis negra que s’introdueix subreptíciament en el relat i dóna energia a la descomposició del personatge fins a convertir-lo en un enigma.

Quan la dama apaga l’espelma no ha vist res. Ni l’olor d’astorament que domina l’escena, ni els fragments de l’inici que inaugura, ni la pèrdua de focus del pànic, ni el somriure profund del coratge que ho envaeix tot.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.