biel mesquida

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Llegesc al vol una frase de la meva amiga Carson McCullers i qued embambat: “L’escriptura és com em guany l’ànima.”

Clav el colze a una paraula adormida i la deixondesc de cop.

Faig una espira amb dues pedres fogueres i tot el perfum de les fressèlies carabassa fa ull.

Err molt de temps entre la devastació dels albons d’aquest hivern tardà que deixen l’era feta malbé de caramuixes florides.

Adob amb un fem de cavall, que he arreplegat dins una bossa de paper d’estrassa pel camí de Passatemps, el cossiol on sembraré una mota d’alfabegueres.

Mir enrere amb el retrovisor dels anys i aprenc que no cerc cap resplendor d’originalitat, sinó la contarella repetida de fer clots i clots en el desert per trobar un oasi impossible.

Destens vells versos estotjats en els calaixos dels records fugaços i els faig servir de tirador per llançar teringues de frases buides a l’abisme dels dies.

Esporg d’errors i d’impostures, fent servir desbrossadores heavys, la pell de cada cosa que he tudat amb verinosos esprais de cridòria i pudors insolents de salvatgina sense cap resultat aparent.

Ned en la fragilitat d’un paisatge en què aquesta calima xopa d’arenes del Sàhara i fang marí basteix una alquímia que em deixa els ulls esbatanats tots plens d’una cartografia de rius vermells i llàgrimes ufanes.

Fotografia: Jean Marie del Moral.

Entr dins un sementer de pensaments indefinibles i inexplorats que em diuen que ho sé tot i no comprenc res en un món que no està acabat de fer, i a través dels senyals, que he d’endevinar dins la natura, esper trobar el mot de pas per arribar a un d’aquests prats verds de la veritat que ens contaven els mestres grecs en les seves líriques gravades damunt el marbre i esquarterades pels bàrbars.

Deu ser llavors quan darrere els vidres m’arriba l’harmonia desimbolta d’un refilar que no conec, polifònic, llarg, insistent, que de seguida, quan més el vull sentir, s’escapa, s’allunya, fuig amb una tristesa infinita i es converteix en un so monòton semblant a l’ulular del vent entre els ullastres del bosquet.

Em sent envaït per la certesa que el cant de la poesia aporta una espècie de salvació entre el caos, el dolor, la mentida, l’odi i la finitud que ens envolta, i veig en la constant i esforçada reconstrucció de la paraula una reconstrucció moral tan necessària en un temps en què l’amenaça de l’abisme ens colpeix sense aturall.

Perquè el temps passat i el temps present s’avenen i s’encontren en paisatges que es difuminen dins la boira del temps, en sales de visita de l’avior on les persones xiuxiuegen problemes domèstics i xafarderies d’estar per casa, en aquells canteranos familiars que estotgen el fil cru perfumat de bugada i espígol, en les places del poble on les nines juguen a cuinetes i els nins a bolles, en l’era plena de garbes d’or on es fan les messes i un mul amb cucales volteja per separar el gra de la palla, en un feix de cartes d’amor escrites amb cal·ligrafia anglesa que es mengen els peixets d’argent, en la vetllada serenor d’un funeral quan el capellà diu Fiat lux i tot resta dins el clarobscur de les espelmes, en el tambor amb el brodat d’una rosa seca a mig fer sobre el setí blanc, en les afinitats plenes de sentit amagades al primer cop d’ull entre els pares i els desconeguts, els objectes i els amics, el treball i la malaltia, la mort i la naixença en una simultaneïtat sense fronteres on tot es troba en un tall de vida.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.