biel mesquida

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Avanç dins aquesta llum un poc enteranyinada de boires del matí de finals de febrer per un foravila ascètic on un ramat petit d’ovelles dins una tanca devoren vinagrella groga i fan cantar els picarols.

M’ha envestit per sorpresa l’olor antiga de les males herbes tallades de fa poc per fer net el camí, aquestes males herbes que no va cantar Walt Whitman, i que entapissen desordenades l’argila vermella, m’han fet calfredar.

No te’n vagis, sensació reconeguda que arribes de molt enfora, d’enllà d’un horitzó de quotidianitats domèstiques, d’enllà d’un desert d’oblits sense consciència, d’enllà de les foscúries que m’esgarrien el passat, d’enllà dels perfils esborrats per les fogueres, d’enllà dels que anomenen allò que ignoren, d’enllà d’uns alens darrers que entelen el vidre de la finestra de la memòria.

No te’n vagis, tacte dels dies que es perden entre una polseguera d’aquesta absència dura que no reconeix ningú, encara que m’hagi esmunyit fa molta d’estona per l’escala de socors i no em cerquin enlloc del món.

No te’n vagis, pudor de tempesta que m’enfites la pell fins a l’arrel per totes les pujades i baixades gegantines d’unes ones negres que em volen fer estavellar contra els penya-segats, final de tot allò que comença, drecera sense port on bolquen els vans i venen que no tenc.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Escriure és avançar a les palpentes entre formes que no conec.

Ara cerc amb els vells mestres de la pintura, aquells que netejaven els seus pinzells de pèls de marta amb un líquid que feia olor d’ametles amargues, coneixien el dubte, la malaltia, la solitud i el dolor, però res no s’hi transparentava en els seus quadres, i convertien les seves malures en serenitat, ordre i harmonia, allargassaven els núvols, entintaven de fulgors vinosos les aurores, inventaven lluminàries de color salmó per l’arena d’una cala o delicadeses cromàtiques de carn viva per a un cos nu i estimat.

Tancat dins la meva història, presoner dels meus problemes, som de cada vegada més sord i cec, més poc atent a allò que crec conèixer i no conec, més incapaç de repensar les coses de bell nou fent dialogar tostemps emoció i pensament; menys lligat a la terra, a les coses, als batecs del món, menys sensible als problemes que ens atrapen enfront de l’enigma de la vida, enfront del misteri que és cadascú.

Visc a la recerca d’aquesta simplicitat i d’aquest despreniment gràcies als quals és possible accedir a una vida d’una intensitat vertadera.

Escriure és avançar a les palpentes per entremig de formes que no sé.

L’ésser viatja en el temps, en l’il·limitat.

Mir l’amplada del paisatge. De la serra de Tramuntana, aqueixa massa rocosa que creix damunt els camps, els pobles, els arbres, la gent, allà enfora puja cap als cels com un símbol de potència, protecció, perennitat, vol.

Els meus ulls, plens de l’olor de les males herbes tallades, tenen el sentiment fresc d’una naixença, d’una elevació. Un sentit d’immensitat. Uns ressons de l’etern. Una lluita contra la dissipació.

La serra de Tramuntana es transfigura entre l’aquarel·la de les llàgrimes i es vitalitzen els elements que entraven en la composició: els sementers, els boscos, els pobles, les muntanyes són recorreguts per una vida tremolosa.

Escriure és avançar a les palpentes per entremig de formes fluides i lleugeres.

Com explicar-te aquest temps de mal i més mal, un temps injuriat i brut que recrema i fereix? Com dir-te que el silenci etern d’aquests espais infinits també m’esglaia? Com fer-te entendre que només sé oposar al buit que ens amenaça uns signes fràgils, un xiuxiueig de vent entre les fulles, uns gargots esborradissos com els que feien els humans paleolítics damunt les parets de les coves?

Com ensenyar-te aquest art d’infusionar les fulles de les sensacions en l’aigua del despreniment?

Com mostrar-te aquesta llum alhora interior de les coses i llunyana amb una impressió d’espera que es confondria amb una paciència infinita?

Escriure és avançar a les palpentes per entremig de naufragis i derives dins l’aquí pròxim i simple.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.