10.01.2021 - 21:50
|
Actualització: 11.01.2021 - 15:46
No és gens fàcil picaparaular per descobrir la vibració que amb la seva melodia inconfusible digui que ens deixa el renou del temps.
Qui pensa que l’art del temps no és una ajuda essencial per sofrir menys i repartir més?
Alquímia del rellotge d’arena que amb la seva correntia d’un fil de pols inacabable em mostra com la fluïdesa de la matèria diu amb el silenci del seu córrer i recórrer la desaparició contínua de les hores que passen de pressa sense aturall.
Potser aquest aire, Bunte Blätter, Op. 39, de Robert Schumann que la pianista Clara Haskil broda en un minut i tretze segons és una forma de fragilitat temporal, que em demostra una cosa senzilla: quan em pensava que les notes serien eternes en sec acaben i aprenc el gust àcid dels finals no volguts.
Els canvis de percepció de la música de les campanes també són uns instruments finíssims i exactes per amidar la conjunció de la innocència i d’una vida viscuda en un mateix temps exacte.
Si aprofundesc el tacte mentre faig camins de pell sentida en les camades amoroses, podria reconèixer el trànsit d’un moment a l’altre del nostre encontre com l’aventura dels instants que no tenen mai tornada. I són bons conductors del passat sensorial impossible.
L’aleteig nerviós del pit-roig dins els quadrilàters del jardí també em diu amb el tic-tac tremolós de les seves notes la fugacitat d’alguna cosa del que som en la pèrdua, en aquest anar cap enrere per cercar dins el futur com si el sofriment de la història fos la desaparició d’aquest ocell mínim que ja no hi és.
No m’atur de fer para-para sobre aquesta ullada, aquest obrir i tancar d’ull, aquest tancar i obrir d’ull, en què s’amaga, s’hi perd, s’hi evapora, torna no-res i fuig un àtom de temps sense deixar empremta. Potser els acceleradors de partícules i els darrers enginys matemàtics i tècnics de la física quàntica em podrien ensenyar molt d’aquesta contarella nova sobre la substància lleugera dels electrons temporals que així mateix no es destrueixen mai encara que sembli que no hi són.
En l’aparell fotogràfic hi ha sorollet que enclou en si mateix una cacera llarga del temps: el clic, en tantes de versions com maquinàries, és el tret que atura la temporalitat per conservar-la, per amidar-la i per sentir-la.
En haver acabat de veure una cosa, en aquella fracció de ser quan saps que l’has perduda definitivament, pot haver-hi també un desllorigador per aprendre com per sentir el temps cal conèixer l’alfabet de les malenconies, dels dols i de les absències i, també, dels fruits tardorencs de la vida.
Per res del món no esgotis mai, amiga desafiadora dels gèneres, totes les encletxes de l’invisible que els mil i un rellotges del temps et poden obrir en el cor del cervell.
Això que anomèn temps sempre pren cos en un buit: no el sents entre campanada i campanada de les hores? No el toques dins el tic-tac del rellotge de corda? No el veus en el tam-tam de la música callada de l’alba vinosa?
Potser la fórmula xinesa del tx’an citada per Philippe Jaccottet sigui un designi on pouar segons: “No hi ha lloc on cercar l’esperit. És com les traces dels passos dels ocells en el cel.”
No hi ha traces per seguir.
Sí, no hi ha traces per seguir.
Ho repetesc dos cops perquè ho vull gravar en aquests mots que han de ser camí i porta, cal·ligrafia i sospir.
Per dir aquesta altra cosa del text (del temps) he d’esborrar les traces de la persona, i els poetes xinesos del retorn a la natura com T’ao Yamming (365-427) em donen un camí: oblidar els mots.
Escoltau la contarella: “La raó de ser de la nansa és en el peix; una vegada pescat, oblidam la nansa. La raó de ser dels mots és en el sentit; una vegada caçat, oblidam els mots.”
Inagafable i inaccessible el pas dels instants vist dins el mirall de la nostra vida on pren tal transparència i plenitud que no és bo de fer trobar les seves traces en altres llocs que en les ferides fondes i obertes de la carn, en els tremolors inventius i voluptuosos de l’esperit, en aquesta llum bromosa on s’entremesclen com en un film antic molt retxat les estacions i les èpoques, les històries i els plaers, les febres i els enlluernaments, les savieses i els deliris, l’ofici de viure el dolor i l’amor de cada dia d’una existència que se sap efímera i mortal.
Com anticlímax final d’aquest escorcollar les traces del renou del temps diré en veu alta unes paraules de Juan de la Cruz quan l’home mormola a l’ànima: “Gloríate en tu gloria; escóndete en ella y goza.”
I no oblidis ni un instant que la clau que t’obre totes les portes i que serà el millor revelador d’aquestes passes d’ocells a l’aire del temps és la seva condició que t’imposa amb severitat i dol, sempre seguit: tens el temps comptat.
Vet-aquí la feina inacabable: capturar el temps comptat contant-lo, sense aturar-te mai.
Post scriptum que no hi té res a veure. Gràcies, lectores de tots els gèneres de l’esperit, per desitjar-me llarga vida sobre la terra! M’heu donat estímuls, confiança i esperança. Moltes de mercès! I a resistir i a lluitar s’ha dit!
