biel mesquida

Allò que és inoblidable no deixa traces.

La torbonada ha intentat assassinar arbres, flors, pedres, carícies, ocells, paraules, paisatges, records.

No sabies que sempre estam a la intempèrie en un estat precari?

No sabies que els objectes escapen a la descomposició?

No sabies que en un moment de sideració vares dir a algú que estimaves: Hic est corpus meum, i li donares el teu llibre de poemes?

No sabies que avança a les totes la siliconització del món que pretén regular la vida per mitjà d’algoritmes, neutralitzar el lliure albir i intensificar l’addicció digital?

No sabies que la literatura és una màquina de desocultar?

No sabies que tenc amb el sentit comú relacions molt evasives?

No sabies que sempre m’han atret els noms més que els continguts?

No sabies que la vanitat s’alimenta essencialment d’allò que no tenen els altres?

No sabies que un feixisme individual atomitzat és probable que sigui el nou gènere dictatorial que es cova pels anys postcoronavirus?

No sabies que allò que escric són veus de moltes aigües?

No sabies que m’he passat hores dins la matinada dels llençols fent amb el cap un trencadís d’estels?

No en sabies res, d’aquests moments invisibles, miraculosament reescapats, aquests moments indesxifrables no per raó d’una complexitat superior, sinó per la seva simplicitat.

No sabies que estic format per dos taulers d’un díptic impossible d’aigua i de foc?

No sabies que la lluna la veu tot el món al mateix temps, sia del lloc que sia?

No sabies que hi ha fars discrets, a penes necessaris, per a tempestes íntimes?

No sabies que tot canvia quan saps que ho contes per a algú?

No sabies que escriure és caminar sempre per un bosc de tenebres?

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

No sabies que l’experiència de la solitud revesteix formes d’una diversitat extraordinària i que les teves sempre són singulars?

No sabies que aquesta pandèmia ha canviat les perspectives dels nostres coneixements i de les nostres accions i ha instal·lat en primer pla la incertesa dels sabers, dels poders i de les existències?

No sabies que els misteris delicats de la pietat amaguen en els seus refugis més foscs vertaders nius de serps?

No sabies que de vegades quan mirava una fesomia pintada el segle XVII m’arribava com una combustió de presència, un contacte, en què els segles no comptaven per a res, com es diu de la llum d’una estrella que em toca molt de temps després de la seva mort?

No sabies que sovint puc assegurar que visc dins els vertígens de la tempesta inacabable?

No sabies que la Història no és més que un llibre d’imatges com les de les Mil i una nits, un immens Llibre dels fets sobre un fons de mars, de boscs i de flors carnívores?

No sabies que es pot entrar en la mort com una visita a una cova pre-històrica, sense espant i amb una curiositat educada?

No sabies que la infància cessa en si mateixa quan la por del ridícul pren el control i dicta la seva conducta a seguir?

No sabies que la meva feina és aquesta: mostrar les juntes, remuntar les pistes, examinar les reunions, cercar explicacions que s’escampen com una onada, posar miralls en els angles morts, crear una tapisseria musical que doni al món visible un poder d’encantament?

No sabies que la dificultat i la passió són l’impossible en el desxiframent de totes aquestes coses?

No sabies que som del temps en què començar una frase era una cerimònia?

No sabies que hi haurà una darrera vegada?

Per la finestra que pega damunt el jardí veig el sol que baixa lentament darrere les muntanyes. Qualsevol diria que són les muntanyes que fan llum.

I la claror com una matèria negra enlluernadora en una atmosfera aquàtica i originària: masses de tinta en moviment canten que el final és el principi.

La mateixa cosa.

No sabies que el capficador de Paestum sura, pintat entre el cel i la mar dins la part interior de la llosa d’aquella tomba, per sempre?

Quina lentitud implacable en aquest pensament nocturn.
Un mot basta.

I aquestes traces que s’incrusten en el pols dels instants.

L’amic Benjamin em mormola: La meta és l’origen.

I calla.

El vent fa matx.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.