Closcadelletra (CCCXXIX): Veus en off

L’opalescència de la xafogor no atura les veus ni les emboira, sinó que les clarifica com si amb aquell aire fumós les netejàs

VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

De vegades no les puc escoltar.

Altres cops no les sent.

Sé que hi són.

Sé que m’interpel·len, m’escometen, em fan jutipiris.

Sé que són un paradís constant de detalls.

Sé que em fan mal.

Sé que no les puc deixar de cantó, no les puc expulsar de ca meva, no puc girar-me cap a un altre costat per no veure-les, no puc silenciar-les.

Sé que no desapareixen.

Sé que les ones sonores demanen, imploren, denuncien, reclamen, xisclen, preguen, es crucifiquen mútuament.

La polsina s’aixeca, aspirada cap al cel, i es converteix en una calitja implacable que esborra les muntanyes, els sementers, els roquissars, els boscs, i tota l’extensió poderosa del mar.

L’opalescència de la xafogor no atura les veus ni les emboira, sinó que les clarifica com si amb aquell aire fumós les netejàs.

I m’eixorden.

Entre la pena i el no-res he triat la pena.

Per què em queix? Per què bramul? Per què em peg tocs pel cap a la paret? Per què em desesper? Per què no m’atur de belar?

Veus fetes amb aigua salada que s’escampen sobre la ferida i la reviscolen sempre seguit.

Veus que m’envesteixen com al·lucinacions auditives i no tenen res a veure amb les veus de Joana d’Arc, de Teresa de Jesús o de Sor Juana Inés de la Cruz. 

Veus que volen aconseguir l’atròfia de les sensacions, la pèrdua de la percepció, l’anestèsia terminal.

Veus que volen esborrar la memòria, la memòria vertadera enfonyada en el cos, la substància mateixa dels records: l’olor, els ritmes del sentit, la mirera, la toquera, els músculs i les neurones amb els quals veim, entenem, sentim, som.

Veus que m’empenyen cap al precipici.

Veus que no volen saber que els crims contra la humanitat es practiquen tots els dies i podem anomenar-los.

Veus carregades amb el renou i el furor de la història, el blablablà i l’agitació de l’actualitat, el clixé i el càlcul, la mentida i la violència.

Per trobar la sortida primer de tot em faig el sord, torn sord a les veus, m’alluny de la publicitat ferotge de les veus, em concentr, esdevenc interiorment allò que vull escriure.

Despreniment i rapidesa.

Som el núvol, el capt, però si estic indecís, si vacil, aquella panoràmica clara s’esvaeix.

Cal anar alerta: la vista no ha d’amagar la visió.

Som la roca, som el detall, som el peix, som la immensitat, som el rostoll, som la llandera, som el bessó, som l’àliga, som el cuc, som el terròs, som la lent, som l’aigua, som el llagut, som la secor, som una branca florida, som el verdanc, som paper, som buit.

La ressonància va més enllà de la paraula.

Cada realitat ressona segons la seva disposició pròpia.

Per aquí m’afic dins el pou dels mormols, dels xiuxiueigs, dels tremolors de l’ànsia.

Trob l’enginy, la imaginació lliure, la ciència dels alens vitals.

Aspir a la relaxació, a la serenitat, al despreniment.

Al soliloqui.

La saviesa assaboreix els colors.

Que les veus facin matx, bec els seus crits com si fos rosada i, purificat, em fon amb l’impensable.

Cap pretensió, cap èmfasi, estar per damunt tots els poders, la meditació dirigida cap al llamp de l’escriptura, al tret del pinzell: les plomes i els fullatges baraten les seves formes, els núvols volanders i les irisacions del safareig parlen la mateixa llengua, les abelles que zumzegen i la roca titil·lant s’atreuen, el diàleg es fa de manera invisible, la separació és conjurada.

Desvetl la polifonia secreta del real sense témer-me’n!

Quants de viatges immòbils!

Quants de silencis vivificants!

Sota cada mot una troballa!

Off fus! 

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes