Closcadelletra (CCCXX): La concisió dels enigmes

"Et podria contar que els meus llavis, que no tenen res a dir, conserven el dibuix del darrer mot que vaig pronunciar"

Biel Mesquida
Biel Mesquida
23.04.2022 - 21:30
Actualització: 23.04.2022 - 19:01
VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Et podria contar que ahir vaig passar una estona de l’instant etern penjat davant el camp d’ordi estelat d’espasetes liles contemplant les ones del vent que anaven i venien damunt aquell conreu verd tendre que havia crescut dos pams amb les darreres pluges.

Et podria contar que cada oració que escric em sembla un repte.

Et podria contar que em romp el cap per narrar una interioritat, pensar un punt de vista, generar una certa sensació d’asfíxia mitjançant els llenguatges.

Et podria contar que m’atrau agafar clixés molt cristal·litzats i fondre’ls davant els ulls esbatanats del lector.

Et podria contar que la vida per a mi és un viatge sense destí, una de les coses que els humans estam abocats a escriure, i que va més enllà de l’Odissea.

Et podria contar que el moment de l’aventura és quan em sent atrapat en una situació de la qual no en sé sortir, en el desconegut.

Et podria contar que els meus llavis, que no tenen res a dir, conserven el dibuix del darrer mot que vaig pronunciar.

Et podria contar que vull dur la poesia al món sota la forma preservada d’una absència, d’un murmuri, d’una extenuació.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Et podria contar que recerc sempre seguit amarar les meves paraules de la llibertat, la sinceritat i la senzillesa que han aconseguit els grans mestres d’ahir amb obres que han esdevingut clàssiques i ben vives.

Et podria contar que cerc tota casta d’estratègies per inventar un catàleg d’espires que puguin encendre la mortor que ens intoxica arreu arreu i ens deixa atupats, pobres i fets malbé.

Et podria contar que em vull fer un teatre sense sala, sense actors, sense públic, sense declamacions que anomenaré el Nou en què tot es desenvoluparà en silenci i només s’escoltarà la percussió dels mots, allò que escolt mentre t’escric.

Et podria contar el temps insubornable que he passat davant una reproducció del quadre Home assegut, pintat per Cézanne els darrers mesos de la seva vida, aquest retrat del seu jardiner Vallier, fet a Ais de Provença, em mostra la densitat de pinzellades bastides a consciència que em duen l’esplendor de les sensacions més vives i afirm, com deia Picasso: “És com el nostre pare. Ell ens protegeix.”

Et podria contar que quantes més connexions ens relliguen amb el món, més capaços som de crear coses, d’associar coses, unes amb les altres, de comprendre coses.

Et podria contar que quan veim o sentim alguna cosa, quan sofrim una agressió, el nostre cos reacciona el primer i és ell qui transmet els senyals al cervell.

Et podria contar que la literatura no és el do d’escriure sinó l’art de desxifrar els signes de l’existència pròpia.

Et podria contar que pens a partir de sensacions i afectes en lloc de conceptes i demostracions i teixesc l’escriptura amb la meva biografia.

Et podria contar aquesta tendresa que esper dins la nit i que no arriba mai.

Et podria contar que molts de cops llegesc a bots i a gambades, com aconsellava mestre Montaigne (pel fet que un tal home hagi escrit hi ha més plaer sobre la terra), i altres vegades llegesc a poc a poc per ordenar les tessel·les del mosaic que constitueix qualsevol text.

Et podria contar que cal resistir quan tot s’enfonsa, estar dret malgrat tot, atiar el coratge, fer allò que s’ha de fer sense cedir a l’abatiment, al dolor o a la desesperació.

Et podria contar que escric perquè no vull que les coses s’evaporin i desapareguin sense una traça, sense un record, i per això per a mi escriure és rememorar.

Et podria contar l’amistat que cadascun es deu a si mateix i recordar-te que una de les malalties més terribles i més salvatges que hi ha ara és el menyspreu al nostre esser.

Et podria contar com m’agraden les obres misterioses, crepusculars, d’aquests escriptors i artistes, els Vells Mestres, en què la urgència d’expressar-se els fa tornar més fondos, més concisos, més poètics, més epitàfics entremig de les seves experiències, de les seves savieses, dels seus sentits erosionats que transformen en èxtasi llibertari.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €