Closcadelletra (CCCXLII): Cal anar aviat al fons de les coses!

Vull descriure un gerro de vidre transparent on una mà posa una margalida groga i que d’aquí neixi una bellesa còsmica

VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Hi ha urgència.

M’assec davant la meva taula d’escriptura i deix que em travessin esbarts de pensaments.

És una allau, un tsunami, una torrentada que m’arrossega cap a territoris invists, cap a atles invisibles, cap a profunditats insondables.

No trob temps de fabricar-me un pensament sencer.

Hi ha una porta que s’obri a l’interior de mi mateix.

Em deman qui escriu el text on som.

Tenc tinta entre les neurones, tenc tinta entre els batecs, tenc tinta dins els músculs, tenc tinta a l’alè.

Som una ona petita i blanca que no s’atura de fer muntanyes i comellars, cels i inferns, alens i ofecs, dins aquesta mar tempestuosa, que empeny el temps de la vida per l’oceà infinit en què tots nedam contra els temps, a favor dels temps, dins els temps.

Som una ona petita i blanca que es perd dins l’atzur.

Som una ona petita i blanca, única, indispensable, singular.

Una rosa seca estotjada dins un pot de plàstic negre damunt un llibre sobre objectes de desig em duu la nostàlgia de moltes de fetes que no han passat mai.

Escolta el meu deler de dir-te allò que no he sabut: les meves renaixences dels eclipsis, de les absències, dels accidents, de les cites perdudes, de les desaparicions, dels embats.

Com puc donar-te el meu caosmos sempre a la vorera de la dissolució i de l’informe, evitant-los sense treva?

El podràs veure en la profusió cromàtica de colors salvatges amb una saturació intensa?

El podràs escoltar en el flux polifònic que ve de totes bandes?

El sentiràs en aquestes paraules malaltes que volen passar comptes a un món en podridura i en guerra permanents?

Tot això depurat, decantat, concentrat com un nus de forces i de sentits continguts a la vorera de l’explosió.

Reinventar la llengua, despertar la llengua, posar-la en crisi, mostrar al mateix temps que demostrar, innovar al mateix temps que copiar, criticar al mateix temps que crear.

Discernir, sedassar, vet aquí el jornal de cada dia.

Vull descriure un gerro de vidre transparent on una mà posa una margalida groga i que d’aquí neixi una bellesa còsmica.

Vull que dins l’entotsolament, que no és cap clausura, floresquin mots estranys, útils, bons, que han arribat amb la lentitud dels lliris delicats, fràgils i trencadissos, que passen molt de temps abans d’obrir-se en el silenci de l’aigua del ribell.

Vull fer una lletrada que demostri que com més complex és un organisme més lliure és.

Vull veure la meva vida lluny, com un casalot desert amb persianes d’un verd molt rentat, tancades des de fa segles.

Cal que escolti, cal que miri, cal que toqui, cal que senti al meu voltant el món, mon semblable, mon frère!

La mà repta damunt el paper mentre el sol xapa els núvols foscs i fa ombres amb el moviment d’aquest fet senzill d’escriure.

La dansa de la mà dreta amolla un flux de paraules, de blancs, de lletres que canten històries, emocions, tremolors, fadors, deliris, tota una summa verbale, una eternitat de passeigs amb el temps comptat.


Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes