Closcadelletra (CCCXI): Dubt, cerc, em desplaç sense aturall

"L’infant es perdrà en el laberint de les cartografies del món. Cercarà en va, però de passada haurà nascut una veritat: el del coratjós homenet cercant desesperadament"

Biel Mesquida
Biel Mesquida
19.02.2022 - 20:34
Actualització: 19.02.2022 - 21:34
VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

No vull saber res de receptes ni de confort de dispositius.

No vull saber res de mirades polítiques ni de  preocupacions ideològiques i metafísiques.

Aquest matí de primavera d’hivern,  amb un sol que crema el cul de les llebres i dels tords, vull parlar de territoris invisibilitzats, d’una ruralitat renaixent que han convertit en tòpic ecològic, d’uns amors i d’unes amistats, novel·lescs i ficcionals, que no surten a les sèries de la matraca mediàtica, d’unes aspiracions profundes i fraternals que cerquen fonamentalment la transformació de les condicions injustes de l’existència.

Totes les potències de la lletra amb la seva capacitat tècnica de mèdium poden obrir les llibertats de fer proliferar l’imaginari, la invenció, el desconegut.

Un lema i una divisa: l’íntim és polític.

Sempre seguit he d’inventar distàncies per trobar la bona il·luminació, el focus exacte, l’enjòlit que vagi llatí per expressar aquelles coses que quasi no sé dir.

Mir l’època cara a cara, prement sobre allò que fa mal, i sense caure mai en el cinisme.

És un desig?

És una conquesta?

És un camí?

És una esperança?

El que interessa no és desvetlar la veritat, sinó explorar el fals, perquè el fals ha esdevingut veritat, no ho sabies?

Mir un grup de persones que ballen a una pel·lícula, ballen molta d’estona, les imagín dins un bosc, que ballen aferrats dins un bosc entremig dels pins i les mates i els esbarzers i els romanins i la rosada i damunt l’humus que és font de renaixença.

Veure aquesta gent ballar és bell i trist com la vida.

Qued molts de cops al llindar d’una relació que no serà mai contada, engolida en el fora temps de la ficció com en el cementeri immens dels amors condemnats al fracàs que pavimenten tanmateix l’experiència humana.

Em sent com un pobre mestre de la mancança i les vores que ja no capta el dolor d’estimar excepte el costat cec i indescriptible.

Voldria tenir una força de renovació estètica dins un quadre restringit.

La més ínfima modificació de la llum, del punt de vista, de l’aproximació o de la mirada seria susceptible de provocar formidables i aclaparadors trasbalsos.

Bastaria una caiguda d’afectes, aquests punts dispersos, un somni lliure…

Una olor d’expectativa i d’irresolució els connecta. 

La veritat és un punt en l’horitzó que recula a mida que avances.

És la casa que l’infant cerca i no trobarà mai.

A poc a poc arribarà la fosca, la nit difuminarà els camins, les marques, els rètols.

L’infant es perdrà en el laberint de les cartografies del món. Cercarà en va, però de passada haurà nascut una veritat: el del coratjós homenet cercant desesperadament.

Vet aquí un exemple de la sensibilitat infinita, no ho sabies?

Els petits relats fragmentaris locals revelen un moviment subterrani més universal.

Per què enfront del tsunami d’imatges i eslògans dels discursos dominants no es poden inventar, crear, fer créixer d’altres formes, d’altres imaginaris, d’altres perspectives, d’altres temps morts?

Aquestes formes, aquests imaginaris, aquestes perspectives i temps morts seran el que quedi perquè van més enllà de la indignació. 

Armen el pensament.

Vet aquí un conjunt de seqüències, un arxipèlag d’instants aleatoris arrabassats a la trama del temps que posen a l’aire una interrogació vertiginosa: d’un fragment a l’altre de les nostres vides, d’un record a l’altre de la nostra memòria, som els mateixos o ens hem perdut en alguna part durant l’interval?

Sabies que l’escriptura està plena de forats buits tant o més pertorbadors quan no saps mai entre dues frases quin temps ha passat, fent impossible la datació dels esdeveniments i nimbant l’escrit d’una curiosa modalitat de futur?

La frugalitat, la modèstia i la delicadesa són la meva atmosfera.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies