30.08.2020 - 21:50
|
Actualització: 31.08.2020 - 09:31
La pantalla del cel és un espectacle de pluja, trons i llamps que transfiguren el món.
Per què em sent transportat entre la por i la fascinació, entre el desig i l’avidesa per aquest teatre de la natura?
Em neixen unes sensacions i unes emocions diverses, uns estats complexos que no poder ser anomenats, que m’obliguen a emprendre un viatge cap a mi mateix.
Com definir-lo?
Com retenir-lo?
Com desxifrar-lo?
Per incorporar la pluja, el llamp, el tro i la tempesta cal sentir-los, recollir-los, fer passar dins els nostres nervis la seva substància, les seves energies, la seva perennitat.
Cal ampliar la visió, l’olfacte, l’oïda, el tacte, el gust.
Cal engrandir el nostre espai interior per recrear aquests elements, per respirar els seus alens de vida.
I això no és fàcil: demana, esforç, constància, obertura, temps, un estat de recepció permanent.
Torna’m-hi torna-hi.
Partesc d’un fet incontestable: no ens podem aturar mai d’observar-nos, de prendre consciència dels mecanismes i dels factors que participen en la gènesi de les nostres sensacions.
És més necessària que mai aquesta atenció constant portada a un mateix per fer dissabte als sentits que s’amaren de rutines i d’inèrcies que els apaguen i els fan malbé i no ens deixen actualitzar allò que tenim de més fondo, de més personal, de més singular.
De més connectiu.
Com més avançam, les percepcions més s’afinen i el nostre treball esdevé més complicat, més lent, més gratificant.
El mestre zen Lin-tsi ja ens deia: només si s’arriba a la claredat perfecta de la visió justa ens podem acostar al punt més pròxim de la perfecció. I insultava de mala manera –desgraciats malparits– els deixebles que s’aventuraven en aquesta via sense témer-se’n del fet essencial d’aquest veure i sentir just.
Car si es veu i se sent just, l’humà pensarà just, com si acabàs de néixer.
Insistesc en aquesta atenció contínua a la percepció pròpia perquè els amnesiadors de guàrdia, els obscurantistes de servei, els confusionaris de torn, no s’aturen d’atacar per totes bandes per anestesiar-nos i convertir-nos en material de ramat, en robots teledirigits, en massa amorfa.
Aquest fantasma que recorr el Planeta de manifestacions contra la ciència –els negacionistes de la pandèmia són els darrers bàrbars que han aparegut– em demostren a les totes que la ignorància i l’analfabetisme fan matx i destrossen les ments d’amples capes de la població mundial.
Això demana estar contínuament vigilant, esser multipolar, immergit dins el sistema nerviós de l’època incerta i difícil que ens ha tocat viure.
No és bo de fer ser un revolucionari de la percepció.
Tenir cura del vigor de les emocions i els sentiments, viure vertaderament tot el temps, experimentar una set inextingible del ver, passar gust de totes les coses, una intel·ligència aguda dels problemes, practicar el riure universal de la creactivitat, gaudir de l’amor i l’amistat, un foc interior alimentat per ferides, conflictes, contradiccions, una recerca contínua de l’intemporal, una força de convicció, un saber en què tot s’enregistra: la llum, la sensació, aquest instant en què escric i que constitueix un rebost on s’estotgen els records, un incansable afany de sentir…
