closcadelletra

Em venen paraules que no treuen cap enlloc.

No les decant.

No les toc.

No les ensum.

Les veig com es passegen, suradores, dins el cel del meus pensaments com si fossin cicatrius damunt l’aigua on fan ones que es multipliquen al voltant de cada una.

He decidit passar-me en net i no sé com es fa.

Tenc una plagueta plena de gargots, de borratxos, d’esquemes, d’ocurrències, de llivanyes caçades al vol que caldria sedassar per separar el gra de la palla.

El discerniment no ha estat mai el meu fort.

No em sap greu reconèixer-ho, encara que em faci un poc de pena.

En planes diferents hi ha un citació que he copiat obsessivament: “Tot porta a creure que existeix un cert punt de l’esperit en què la vida i la mort, el real i l’imaginari, el passat i el futur, el comunicable i l’incomunicable, l’alt i el baix deixen de ser percebuts contradictòriament.”

Cerc al sant Google d’on em surt aquest pensament que em persegueix en tants de llocs i resulta ser un fragment del Segon Manifest Surrealista d’André Breton de 1930.

Quin és el sentit d’aquestes provatures improvisades i confuses, aquests detalls singulars contemplats amb passió, aquesta morralla verbal escatada?

Som davall la claror d’un pi, enrevoltat d’ullastres grisos plens d’olivó i de mates llentiscleres antigues estibades de raïms de bolletineues vermelles dins un bosquet aromàtic de conte de fades.

Em dic a mi mateix que tot aquell material de la llibreta esclata cap a la significació.

La significació ha de deixondir, ha de tallar, ha de ferir, ha de despertar, ens ha de dur al paroxisme, ha de sacsar, ha de commoure, ha de grellar, ha de regenerar, ha de fer evident l’invisible.

La calma no existeix més que en conflicte, la contemplació fins i tot és un resultat de la violència.

Aquells escrits són matèria d’exorcismes com els fetitxes que fan algunes tribus africanes, per lluitar contra les agressions incessants de les quals som objecte, per donar forma als esperits malignes que m’ataquen i d’aquesta manera esdevenir independent, per aconseguir una autonomia pròpia.

Trob una frase de Nietzsche que s’avé amb el meu estat d’ànim: “Cal esmicolar l’univers, perdre el respecte del Tot; reprendre com a nostre allò que hem donat al desconegut i al tot. La unitat, el monisme, signe d’inèrcia; la pluralitat d’interpretacions, signe de vigor.”

Vaig destriar, entre aquells llibres (plens de retxes davall les frases i burots als marges) que m’acompanyaven, vaig destriar en aquella plagueta on tot l’estiu havia rapinyat la partitura d’unes notes íntimes, que contra el renouer, la ira, la guerra, el racisme, la destrucció, la bestiesa, l’assassinat de les dones, el puritanisme, la senilitat, l’homofòbia, el ressentiment, la malenconia, la depressió, l’absurd, l’abjecció, el refús, la privació, l’avorriment, l’angoixa, l’execració, contra la massacre dels innocents, contra el gemec organitzat, contra la culpabilitat imposada, contra el tràfic de la pulsió frígida, contra la infecció generalitzada de la bojor calia la paraula viva.

Amb aquesta humilitat rupestre em pos a mirar com tot el que m’envolta tremola i no ens en temem.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.