Clam per una secundària que valori l’esforç de l’alumne i l’autoritat dels professors

  • Un manifest que reclama canvis importants i proposa cinquanta mesures s’ha viralitzat en aquest final de curs, mentre el departament continua en funcions i en una crisi històrica

VilaWeb
Sebastià Bennasar
26.06.2024 - 21:40
Actualització: 27.06.2024 - 22:06

El mes de maig, dos professors de secundària impulsaren el Manifest per la millora de l’ensenyament secundari de Catalunya i el varen començar a promoure a la plataforma Change.org. Eren Lídia Ribas Espinalt, professora titular de llatí i grec clàssic a l’Institut Gerbert d’Aurillac de Sant Fruitós de Bages, i Florenci Vallès Sala, professor de biologia i geologia jubilat, però que col·labora activament amb el mateix centre i amb l’Institut d’Auro de Santpedor.

Aquests darrers dies, el manifest s’ha viralitzat i en molt poques hores ha multiplicat les adhesions, tant de persones individuals com de col·lectius. Amb data del 26 de juny, s’han superat les cinc-centes signatures, entre les quals, hi ha les del Departament de Matemàtiques de la Universitat Autònoma de Barcelona i del col·lectiu Pere Quart, en defensa de la literatura catalana a les aules.

Els autors del text l’encapçalen així: “Conscients de la persistent davallada dels coneixements i capacitats adquirits pels alumnes d’ensenyament secundari (certificada pels resultats de les proves PISA del 2023), i amb la voluntat de posar remei a aquesta situació, hem volgut plasmar en aquest manifest una sèrie de concepcions pedagògiques i males pràctiques més o menys ancorades a la majoria de centres educatius d’ensenyament secundari del nostre país que creiem que estan perjudicant la qualitat d’aquest ensenyament des de fa temps. En el present escrit també fem cinquanta propostes destinades a millorar-la.” Precisament, aquestes cinquanta mesures han estat molt ben rebudes per uns quants col·lectius, perquè moltes van al moll de l’os i són solucions que es podrien aplicar per aconseguir els objectius.

Grans dificultats dels alumnes

Els autors diuen, entre més coses: “Considerem que bona part dels adolescents de quinze o setze anys que obtenen el graduat d’ESO té grans dificultats en la comprensió lectora i l’expressió escrita, té molt poca cultura científica i de l’àmbit de les humanitats, té poc coneixement de les llengües estrangeres, mostra mancances evidents a l’hora de fer raonaments matemàtics o científics d’una certa complexitat, menysté qualsevol coneixement que no sigui percebut (des del seu punt de vista) com a útil, té un vocabulari que cada cop és més simple i abasta menys àmbits i té un nivell de llengua catalana notablement baix, la qual cosa contrasta amb el fet que tenir el graduat d’ESO quasi sempre comporta obtenir el certificat de nivell de suficiència de català (nivell C1). La formació acadèmica d’aquests adolescents ha anat empitjorant al llarg de les tres últimes dècades, un temps durant el qual s’ha potenciat molt la innovació pedagògica, una innovació que, en general, ha menystingut la cultura de l’esforç. Contribueix a aquest deteriorament de l’ensenyament l’excessiva tolerància amb les faltes de disciplina i de respecte per part de l’alumnat (desobediència, insolència, insults, amenaces, agressions, vandalisme…), que cada vegada són més freqüents.”

El manifest critica durament les concepcions pedagògiques, com les anomenen, que perjudiquen l’ensenyament secundari, i esmenten: “Considerar que la felicitat dels alumnes és més important que el seu aprenentatge; entendre que el fracàs escolar es pot solucionar fent que aconseguir els títols estigui a l’abast de tothom; creure que la innovació pedagògica constant comporta sempre una millora i menystenir els mètodes pedagògics tradicionals; o sobrevalorar la utilitat pedagògica de les eines digitals, entre més.”

També han detectat més males pràctiques habituals a les aules, entre les quals destaquen: “Abaixar massa el grau de coneixement mínim dels continguts didàctics que s’exigeix a l’alumne a canvi de l’aprovat (“regalar aprovats”); tenir massa en compte l’opinió i les exigències de les famílies a l’hora de prendre decisions; tolerància excessiva amb les faltes de disciplina o imposar càrregues burocràtiques que perjudiquen la pràctica docent.” De tot això, se’n deriven un seguit de conseqüències.

Entre aquesta llista, que és molt àmplia i que es pot consultar en el text sencer del manifest, hi ha aspectes clau, com ara: “Es contribueix a abaixar el grau de coneixements i competències de l’alumnat perquè comporta que aquest alumnat, seguint la llei del mínim esforç, s’esforci cada cop menys per aprendre i s’enganduleixi cada cop més. La llei del mínim esforç diu que, quan algú vol aconseguir un objectiu (l’aprovat, en aquest cas), tendeix a actuar per aconseguir-lo de la manera que li suposi menys esforç; s’afavoreix els centres educatius privats no concertats (de formació general i/o especialitzats en determinades matèries) que tenen un grau d’exigència alt, perquè fa que siguin els únics que poden donar un ensenyament de bona qualitat. Aquest fet repercuteix negativament en la igualtat d’oportunitats, perquè comporta que el bon ensenyament només sigui a l’abast de l’alumnat amb més poder adquisitiu i perjudica especialment els alumnes amb pocs recursos econòmics que tenen capacitat i ganes d’aprendre;  fa que els alumnes tinguin una idea totalment falsa de com funciona la societat competitiva en què vivim. No els prepara per a un futur laboral, en el qual probablement seran examinats contínuament, ni per enfrontar-se a les frustracions. Aquesta manca de preparació els pot fer més vulnerables a trastorns mentals com ara l’ansietat i la depressió.”

Amagar el fracàs escolar

Ribas i Vallès reblen més el clau i asseguren que a les aules es pretén “d’amagar el fracàs escolar pressionant el professor que ha suspès un alumne perquè l’aprovi, preparant els alumnes per a les proves de competències bàsiques, impartint continguts acadèmics que tenen un nivell inferior al que figura en el currículum educatiu, afavorint que els alumnes passin d’un curs al següent encara que tinguin un nivell de coneixements molt inferior al que correspon al primer o concedint titulacions a alumnes amb una formació que està molt per sota de la que els estudis corresponents a aquestes titulacions pretenen donar”. També afirmen que “és impossible que el docent atengui correctament i simultàniament alumnes que tenen motivació i una bona base de coneixements previs, alumnes que no tenen ni una cosa ni l’altra i alumnes que tenen necessitats específiques molt diverses, com ara escàs coneixement de l’idioma, trastorns greus de conducta, comportament disruptiu o greus dificultats cognitives”. En aquest sentit, fan una alerta important envers les faltes de disciplina i de la ingerència de les famílies com a font de pèrdua d’autoritat del professorat. Així mateix, critiquen durament el sistema de cobriment de les places i la burocràcia que han de suportar els docents.

Abans d’entrar en les mesures de millora que proposen, cal explicar que les adhesions al manifest han crescut notablement aquests darrers dies, com dèiem, gràcies a la difusió per uns quants canals. La professora de literatura Maria Campillo, ara jubilada, ha contribuït notablement a fer-lo córrer, i també matemàtics de la UAB. Campillo diu: “Aquest manifest està corrent força, i la seva redacció es deu a la constatació del fracàs de l’ensenyament públic. Jo ara estic jubilada, però ja fa uns anys els estudiants conscients es queixaven de “l’estafa” de tanta pseudofelicitat en la infantesa i l’adolescència, a costa de la seva preparació futura (de la seva “infelicitat” futura). Es queixaven de l’ús excessiu d’internet a les aules, de no haver après a llegir, etc. en una edat en què si et diuen que no cal que facis res, evidentment, no fas res. Ras i curt: l’ensenyament públic no està complint la seva principal missió, que és mirar d’igualar les condicions i oportunitats de tothom.” La veu de Campillo és tan sols una més de les múltiples que aquests darrers mesos s’han aixecat en contra del Departament d’Ensenyament de la Generalitat en tots els àmbits del coneixement, i amb més força encara després de l’anunci de la modificació de les lectures obligatòries al batxillerat.

Coneixement i memorització

Una qüestió interessant del manifest que circula, i que pretén d’influir de manera directa en els nous responsables de la conselleria que han de ser nomenats després de la investidura o de la repetició electoral són les propostes de millora. Entre la cinquantena, en destaquen algunes com ara: “Potenciar l’esforç com a requisit indispensable per a assolir coneixements; procurar que persones que es consideren expertes en pedagogia no interfereixin en l’ensenyament qüestionant els mètodes dels experts en les diferents matèries i introduint terminologies d’una complexitat innecessària i contraproduent. Assumir que, en general, qui més sap com s’ha d’ensenyar una matèria és la persona experta en aquella matèria; assumir que la felicitat és un sentiment totalment subjectiu i que, per tant, no té sentit prioritzar la felicitat dels alumnes en detriment de la seva formació acadèmica; Evitar que la lluita contra el fracàs escolar comporti donar aprovats i títols a qui no els mereix; no menystenir l’acumulació de coneixements ni la memorització, ja que en el món real són necessaris i útils; no sobrevalorar la utilitat pedagògica de les eines digitals; i assumir que hi ha problemes i mancances que no es poden solucionar amb diners.”

Encara van més enllà, i reclamen que tornin els exàmens de recuperació del juny i el setembre “per a combatre el fracàs escolar i fomentar l’esforç”; tornar al sistema numèric d’avaluació i donar més valor al treball individual que no pas al treball en equip, i establir unes normes generals per als treballs en equip destinades a no permetre que els membres de l’equip que no han treballat treguin profit dels qui han treballat i els perjudiquin, a més “d’establir uns criteris clars i objectius que determinin quan un alumne ha de repetir curs, no demonitzar la repetició de curs i explicar-ne els efectes positius”.

Prova específica del nivell C1

També és fonamental parar atenció a aquesta mesura que es proposa: “Establir que les proves que s’han de superar per a l’obtenció del certificat de nivell de suficiència de català (nivell C1) siguin úniques i que el fet de posseir un títol d’ensenyament secundari no impliqui tenir el nivell C1. Proposem que els centres escolars de secundària promoguin entre els alumnes majors de quinze anys la realització de proves estandarditzades destinades a l’obtenció del nivell C1 i la facilitin.” També demanen que l’estructura de l’ensenyament secundari sigui la que es fa servir als länder alemanys de Berlín i Brandenburg, que en definitiva implica separar millor els alumnes entre els batxillerats i la formació professional.

El document també reclama de “establir un marc disciplinari general que tipifiqui les sancions en el cas de les faltes greus; establir la figura del vigilant de seguretat en els centres educatius de secundària on hi hagi vandalisme o problemes de convivència amb violència freqüents; crear la figura del defensor del professor; no assignar matèries a professors que no estan capacitats per impartir-les; oferir màsters de formació del professorat que dediquin menys temps a qüestions pedagògiques subjectives i més temps als continguts de les matèries i les maneres d’ensenyar-los; establir els mecanismes necessaris (inspecció) per a evitar que les places no ocupades per funcionaris amb plaça en propietat siguin assignades atenent criteris ideològics o d’afinitat personal; posar a disposició del professorat de secundària llibres de text, en format digital, els continguts dels quals serveixin de guia i hagin estat validats per persones expertes en cada matèria nomenades per les universitats; o establir per llei currículums detallats de cada matèria, de tal manera que la feina de programació del professorat sigui, principalment, la temporització.”

Com es pot veure, el manifest és molt complet, tant en relació amb la diagnosi del problema com amb possibles solucions, que impliquen un canvi important en la manera com s’imparteix l’ensenyament secundari al país. Sigui com sigui, les adhesions continuen creixent i es multipliquen ràpidament. Caldrà veure si algú en fa cas i, sobretot, si també es mouen manifests semblants en l’ensenyament a primària i a la universitat, perquè potser la secundària és l’ase dels cops però cal reformar tot el sistema en conjunt. De moment, de propostes, n’hi ha forces. També, com al Vaticà quan mor el papa, a Ensenyament hi ha seu vacant i no hi ha ningú per a governar un departament clau en un dels moments més complicats de la nostra història recent.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor