Aspecte actual del circuit urbà de Fórmula 1 de València. (Imatges: Prats i Camps)

L’erupció d’una segona part del cas Assut ha tornat a posar en solfa un dels episodis més escandalosos de malbaratament de diners públics per part del Partit Popular amb Francisco Camps a la Generalitat i Rita Barberà a la batllia de València: el circuit urbà de Fórmula 1. Jaime Maria Febrer, un dels empresaris detinguts en el cas era propietari d’una empresa que feia part de la trama que havia de construir habitatges de luxe en l’anomenat PAI del Grau. 

La zona està en un lloc estratègic per a la ciutat. A la façana marítima.  Encara ara està tot pràcticament per fer. La fallida simultània del circuit i del mercat immobiliari va deixar els terrenys fossilitzats. El traçat ha patit un deteriorament progressiu. S’han desmuntat alguns elements, però altres hi continuen congelats. 

L’any 2006, tres-cents mil metres quadrats de solars que incloïen el traçat del circuit urbà van ser requalificats per construir-hi també finques molt altes de pisos de dissenys impossibles i gratacels futuristes. Rita Barberà somniava veure per televisió les imatges d’una València superlativa que pujava al carro de la modernor a còpia de ciment armat, acer i vidre. A qualsevol preu. Havia d’anar més enllà de la ciutat de Calatrava que ja era a les postals i ensenyar al món una urbs nova que fos una barreja perfecta entre Montecarlo i Abu Dhabi. Modernitat i tradició. S’haurien de poder fer curses nocturnes amb un skyline fet amb tot d’edificis il·luminats… En aquest cas, somniar sí que costava diners. Molts. Públics.

Aquestes extravagàncies, la construcció del circuit i l’emissió per televisió de les cinc curses, van costar prop de 300 milions d’euros de diners públics. Només el circuit. Al pressupost de la Generalitat encara se’n consignen set i mig cada any per a eixugar el deute. És previst que el darrer pagament es faça l’any 2023.

Una branca del cas Assut

Un dels capítols del cas Assut mira de saber qui en va traure profit. Per què algunes empreses es van arriscar a pagar tants milions d’euros per aquells terrenys.

L’any 2006, poc abans que se sabés que València seria la seu d’una de les curses de la Fórmula 1, va nàixer la mercantil Acinelav Inversiones, una promotora impulsada per Bancaja Habitat, Pavasal, Construcciones Valencia Constitución, que és la de Jaime Febrer, Kiraly Desarrollos Inmobiliarios, que va pagar 300 milions d’euros per 103.000 metres quadrats que eren de l’empresa CLH. Sobre aquests terrenys es va construir el circuit i s’havien de construir els habitatges de luxe que haurien de permetre a l’administració de recuperar les inversions fetes. Sobre aquest conte de la lletera seia Francisco Camps quan proclamava als quatre vents que el circuit no costaria “ni un duro als valencians”.

Quan va esclatar la bombolla immobiliària, la carrossa es va convertir en carabassa, l’empresa de Febrer va fer fallida i va arrossegar Acinelav al concurs de creditors. Acinelav havia signat un préstec sindicat per valor de 240 milions d’euros per a aconseguir els terrenys. Quan Valencia Constitución va perdre valor, Acinelav, també.

L’any 2014, quan Joan Ribó, l’actual batlle de València, era a l’oposició, va denunciar a la fiscalia la compra d’aquells terrenys per part d’Acinelav. Ribó deia que aquella gent sabia que el sòl es revaloraria quan es fes el Gran Premi de Fórmula 1 i per això es van arriscar a pagar-ne 300 milions d’euros.

El contracte

Que el País Valencià tingués la seua pròpia cursa de Fórmula 1 va ser un caprici de Francisco Camps. Barcelona tenia el Gran Premi d’Espanya. València tindria el Gran Premi d’Europa. Durant mesos va fer la rosca a qui n’era l’amo, Bernie Ecclestone. Va viatjar a Londres, el va fer venir a menjar paella a l’Albufera… La primera idea de l’ex-president era que el gran premi s’organitzés al circuit Ricardo Tormo de Xest, però a Ecclestone allò si semblava molt avorrit, i a més, el traçat no acabava de ser l’adequat per a una cursa de cotxes. De manera que va posar com a condició que els cotxes rodaren per la ciutat. Rita Barberà s’hi va mostrar encantada. Tres egos junts per a fer realitat aquell somni.

Era l’any 2007, i faltaven disset dies per a les eleccions autonòmiques i municipals. Camps va organitzar una conferència de premsa amb el magnat per a anunciar que València tindria curses. I allí, Ecclestone va pronunciar unes paraules que van deixar glaçada l’audiència: “Honestament, i lamente dir això ara perquè no ho he dit en persona al president, no signaré el contracte fins passades les eleccions.” Va ser un dels actes d’electoralisme amb diners públics més gran de la història. I probablement, també l’espot més car.

processament
Bernie Ecclestone i Francisco Camps en una imatge d’arxiu.

La resta ja és sabuda: Camps va guanyar amb una majoria més que absoluta aquells comicis i es va signar el famós contracte. Ecclestone estava àvid de diners i Barberà i Camps, de poder, de portades, de notorietat.

Els contractes de la F1 es van destruir un mes després de l’adjudicació

Un cotxe de F1 passa pel pont de la Marina en una imatge d’arxiu.

Les obres van començar el mes d’octubre del 2007. El circuit transcorria per la zona del Grau, envoltava la dàrsena interior del port i la nova ordenació del Grau que mai no va arribar a construir-se. Els cotxes travessaven la mar per un pont giratori que encara existeix. Els plans aeris televisius eren vistosos, però els entesos en Fórmula 1 deien que el circuit era molt avorrit i monòton.

Les xifres del circuit

La construcció va costar prop de 99 milions d’euros. S’hi han de sumar els més de 32 milions que va costar rescatar l’empresa Valmor Esports. També s’hi ha de sumar el cànon anual pels drets de fer la cursa. El 2007, van ser 27 milions de dòlars. Els havia d’abonar Valmor, però finalment els va pagar la Generalitat. Aquest cànon pujava d’un 10% anual. En total, per les cinc temporades, es van pagar 117 milions. Tot i que aleshores les curses de Fórmula 1 ja s’emetien en una cadena estatal de televisió en obert, la Generalitat va voler que Canal 9 també les retransmetera. Això va costar 40 milions d’euros a un ens que ja estava endeutat fins a l’extenuació. La darrera cursa es va córrer el 2012 i el tancament de Canal 9 va ser el 2013. Tot això suma els 300 milions, aproximadament, de què parlàvem més amunt.

Una altra despesa computable a la Generalitat és la compra en massa d’entrades per a regalar-les. Entre altres coses, perquè eren tan cares que mai no s’aconseguia d’omplir les graderies i calia evitar com fos la imatge de buidor.

Tan car com efímer

Es van organitzar cinc grans premis. El primer, el 2008, i l’últim, el que va guanyar Fernando Alonso, el dia de Sant Joan del 2012. El president de la Generalitat ja era Alberto Fabra, perquè Camps va haver de dimitir per presumpta corrupció. Després dels avançaments a 300 quilòmetres per hora arribava la frenada en sec sobre l’asfalt banyat. Giragonses i derrapatges en plena tempesta. Fabra es veia tan ofegat pels deutes, que va renunciar a continuar abocant diners a un pou sense fons i va dir que l’efímera relació de València amb el glamur de les curses havia arribat fins a aquell punt i prou.

Paco Camps, el retorn d’un fantasma indigest

Les restes del naufragi

La festa s’acabava abruptament. El cava es tornava agre, els canapés, humits, i els amics es feien fonedís. Sense càmeres, sense autoretrats, sense somriures emblanquits.

Els perfums cars; la gomina dels cabells; els rellotges ufanosos i els braçalets al canell; les mànegues de la camisa arromangades just amb un parell de doblecs; els pantalons xinesos; els somriures falsos… Les copes de xampany que batejaven negocis dubtosos. En aquesta mar d’asfalt arrugat, males herbes i desenes de barraques improvisades amb qualsevol cosa, tot això sembla un miratge verinós i ofensiu. Són les restes del no res, el retrovisor d’un naufragi ocorregut terra endins damunt un cadàver d’asfalt de 5.473 metres amb onze revolts a l’esquerra i catorze a la dreta. Només se salva de l’abandonament la part del circuit que passava més a prop de la Marina, pel pont giratori, a prop d’aquelles banderasses quilomètriques que es veien des dels plans aeris i que han romàs, les banderes sí, a la platja.

Entre el 2008 i el 2012, el brogit dels cotxes de Fórmula 1 se sentia per tota València. Els dies dels entrenaments i els dies de cursa, a l’hora de la migdiada, la ciutat era envaïda per un soroll monòton i llunyà com d’un milió d’abelles. Ara tot és silenci.

Hi ha tanques mig desmuntades que no impedeixen d’entrar-hi. Fem el recorregut en bicicleta. El vent de ponent accentua la sensació bascosa. Circula una ferum indefinida. Dins això que va ser el circuit hi ha un microcosmos de vides trencades que han construït petites intimitats amb cartons, plàstics, fustes velles i ferros rebregats. Hi ha també molt de fem i molt de silenci. Sense saber-ho, aquestes persones habiten el santuari del luxe i el balafiament. Van i vénen i arrosseguen un carro amb allò que han recollit, potser d’un contenidor.

Els primers símptomes de l’abandonament van ser la desaparició de tot el coure i altres materials susceptibles de ser venuts. No hi ha cables d’electricitat, ni canonades, ni trapes… Fa poc que s’han tret algunes tanques que vorejaven el traçat, però el material ha quedat amuntegat en qualsevol lloc. Les males herbes malden per guanyar terreny a l’asfalt. Per on abans hi xafaven les rodes, ara hi ha caravanes de formigues, erugues i tot d’espècies invertebrades. També alguna rata.

Les restes de pintura insinuen anuncis publicitaris. Bancs. Els mateixos que estampen els logotips a qualsevol altre circuit del món. Hi ha també, encara, el roig i el groc de la senyera, i el blau ben gros. Moltes lletres fetes d’esprai. I al fons, les grues; els vells edificis del port; un tros de la València de Calatrava; algunes finques noves; una caserna de la Guàrdia Civil. I més fem i més misèria.

El violinista del Titànic

I dins el silenci, el ressò encara d’aquells anys de vi i roses d’una legislatura-Titànic. Enmig d’una de les crisis econòmiques més dures conegudes fins aquell moment, Francisco Camps i Rita Barberà gastaven els diners que no tenien. El violinista tocava, els palmeros aplaudien, els bancs signaven préstecs, els empresaris constituïen societats que en tapaven d’altres que a la vegada eren la tapadora d’un gran forat negre. Rita Barberà i Francisco Camps es fotografiaven amb Bernie Ecclestone, amb Fernando Alonso o amb qui calgués. València, al mapa.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.