Hi ha institucions que passen desapercebudes en la tasca quotidiana, però sostenen allò que no es veu: la consciència col·lectiva, la capacitat d’explicar què som i de construir un relat propi del passat. Aquesta és, o ha estat, la funció del Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC).

El CHCC neix el 1984 sota l’impuls de Josep Benet amb una idea clara: normalitzar la historiografia catalana després de dècades de franquisme i de subordinació intel·lectual. No es tractava tan sols de recuperar memòria, sinó de construir coneixement. L’historiador Jordi Oliva, coordinador durant dècades del projecte del Cost Humà de la Guerra Civil, ho formula de manera clara: “Si ens creiem el país, hem de fer possible que pugui viure amb una normalitat, i això inclou també el coneixement de la història pròpia, diferent d’una història d’un àmbit territorial al qual també pertanyem, que és Espanya. Perquè, si no, la història la fan ells, l’escriuen ells, amb la seva visió, que és uniforme i no des de la perspectiva nacional i catalana. Això desapareix.”

Durant aquests anys, el centre ha publicat més d’un miler d’obres. I no solament això: també disposa d’un equipament clau, la Biblioteca Josep Benet, amb uns 40.000 llibres i una hemeroteca amb 2.000 capçaleres especialitzades en història contemporània de Catalunya, a més de fons documentals procedents de donacions de figures destacades del país.

Però la funció del CHCC no s’acaba aquí. Benet el concebia també com una eina institucional, al servei del parlament i del govern. En el context de la recuperació de l’autogovern, aquesta funció era especialment significativa: posar a disposició dels representants públics aquelles obres essencials que expliquessin els aspectes socials, econòmics, polítics i culturals del país, especialment del passat més immediat. Perquè, a parer seu, era inconcebible exercir responsabilitats polítiques sense coneixement històric.

A aquesta tasca s’hi afegeixen exposicions, cicles i iniciatives de difusió, com les dedicades al centenari de les Bases de Manresa o a l’afusellament del president Companys. A més, té un paper clau en la configuració d’un ecosistema historiogràfic català propi, que ha contribuït a recuperar la història contemporània de Catalunya i a compensar la marginació a què havia estat relegada.

Abandonament institucional

Malgrat aquesta funció, que es pot qualificar de vital en un procés de normalització nacional, el CHCC es troba ara mateix en una situació límit. El darrer episodi ha estat la decisió del govern de Salvador Illa de no dotar-lo de cap partida pressupostària i d’adscriure’l al Departament de Cultura, en un moviment que obre la porta a la integració dins el Museu d’Història de Catalunya i, per tant, a la pèrdua de la personalitat pròpia. De fet, ja comparteixen edifici.

La funció del centre és específica: fomentar la recerca històrica i el coneixement del passat recent, donant suport a investigadors i projectes que sovint resten fora dels circuits universitaris o museístics. No substitueix aquests àmbits: els complementa. Tal com explica Oliva, el CHCC ha actuat sempre com una estructura “col·laborativa i complementària”. Allà on no arribava la universitat, per limitacions de recursos o per orientació acadèmica, el centre hi intervenia: ajudant en tesis, impulsant recerques i facilitant publicacions. Una de les aportacions més singulars ha estat la construcció d’una “història de baix cap a dalt”: recerca local i comarcal que permet, posteriorment, d’elaborar síntesis nacionals vertebrades poble a poble. Una tasca sovint poc atractiva per a les dinàmiques acadèmiques –i que, per tant, sovint no assumeixen les universitats–, però absolutament imprescindible.

En aquest context, la possible integració dins el museu recorda processos semblants, com el del Born a Barcelona, que va passar de ser un centre amb personalitat pròpia a trobar-se diluït dins una estructura museística més àmplia dins el Museu d’Història de Barcelona.

Una degradació sostinguda

L’actual situació no és sobtada. Té un origen clar en les retallades del 2011, quan el centre va arribar al límit de la desaparició. Es va salvar, en bona part, gràcies a la decisió de l’historiador Jaume Sobrequés d’assumir la direcció sense remuneració. A partir d’ací, va entrar en una precarietat estructural. El pressupost –uns 65.000 euros anuals– és, en paraules d’Oliva, “una autèntica vergonya”.

Un punt d’inflexió clau és la pèrdua del projecte del Cost Humà de la Guerra Civil, traspassat el 2019 al Memorial Democràtic. Era una investigació exhaustiva, amb decennis de feina acumulada, que documentava morts, desapareguts i repressió a escala local i catalana, una feina que sovint es dóna per feta, però que és fruit de milers d’hores de recerca. El projecte no solament té valor acadèmic, sinó també una aplicació pràctica directa: exhumacions, identificació de fosses o bancs d’ADN.

Aquest canvi de model no és innocu, i ací és on cal introduir una distinció clau, sovint difuminada en el debat públic: la diferència entre història i memòria. Aquests darrers anys, les institucions catalanes han invertit en polítiques de memòria democràtica, com el Memorial Democràtic, orientades a la reparació, el reconeixement i la difusió del passat. Però, per a tenir això, cal una recerca prèvia, amb una base historiogràfica sòlida. “La història és recerca, contrast, arxiu, metodologia. La memòria és interpretació i transmissió”, sintetitza Oliva. I afegeix: “Sense història no hi pot haver memòria. Fer-ho al revés és començar la casa per la teulada.”

Sobre això, és taxatiu: “S’han esmerçat molts recursos en memòria i s’ha abandonat la recerca històrica, que tenia en el CHCC el pilar fonamental.” És a dir, s’ha prioritzat la difusió del coneixement existent i s’ha debilitat l’estructura encarregada de crear-ne i ampliar, o matisar, allò que se sap.

Això té conseqüències clares. Sense una recerca de base potent, com la que articulava el CHCC amb projectes de llarg recorregut i implantació territorial, la història esdevé fragmentada, incompleta. I en aquest buit uns altres relats ocupen l’espai. “El Memorial Democràtic, la Direcció General de Memòria Democràtica i el Museu d’Història, fan memòria, no fan història. Són coses absolutament diferents i alhora complementàries –remarca Oliva–. El relat històric és absolutament important. Perquè, si no, la història la fan ells.”

Un suport polític sense concreció

El desmantellament que viu ara com ara el centre es troba, paradoxalment, amb un suport teòric gairebé unànime de la classe política. El Parlament de Catalunya va aprovar el proppassat 19 de març una moció amb 122 vots a favor per garantir-ne el funcionament i el finançament. Solament Vox hi va votar en contra.

Alhora, quatre presidents de la Generalitat, dos presidents del parlament, set consellers de Cultura –de trajectòries i governs diferents– i dues-centes personalitats o entitats més ja s’han adherit al manifest per a salvar-lo i revitalitzar-lo.

I, tanmateix, el govern no hi destina cap partida en la proposta de pressupost. I no és pas una decisió aïllada ni un viratge de l’actual executiu, sinó el resultat d’un procés de desatenció que ve de lluny. Aquests darrers anys, el centre ja funcionava amb una dotació mínima, 65.000 euros anuals: una xifra que amb prou feines permetia de sostenir una activitat residual, sense capacitat real d’impulsar recerca, ni projectes ni polítiques pròpies. Ara, ni això. Amb una partida pressupostària nul·la, el CHCC s’aboca a restar reduït a una funció administrativa sense capacitat d’incidència, o a un simple rètol dins l’estructura del museu.

Com explica Oliva, caldria “pensar un bon pla d’actuació en què es recuperi la figura del director, la figura del director remunerat, en què aquest centre disposi de prou personal, de prou pressupost, i que pugui desenvolupar un pla d’acció, de treball, de recerca, d’ajut a l’edició, de suport al parlament i al govern, i d’impuls de projectes expositius”.

Sense el CHCC, hi ha recerques que no es podran fer, publicacions que no existiran, joves historiadors que no trobaran suport i buits historiogràfics que no es podran omplir: de biografies de figures clau a estudis sobre el carlisme, les repúbliques, el franquisme o la transició a escala local i comarcal, imprescindibles per a construir síntesis rigoroses. Un buit que, amb el temps, es convertirà en una esquerda cada vegada més profunda en el coneixement que tenim com a país.

I, al final, tot plegat s’aboca a perdre la idea central que va impulsar Josep Benet: la normalitat. Un país normal és aquell que coneix la seva història, que la investiga, que la discuteix i que la posa a disposició de les institucions i dels ciutadans. “Hauria de continuar essent un espai de recerca absolutament necessari”, diu Oliva. Sense això, el país esdevindrà, diu, “una gestoria de l’estat espanyol”.