13.11.2024 - 21:40
|
Actualització: 14.11.2024 - 21:30
Prova de fer de la previsibilitat un mèrit. Esquiva els titulars i les declaracions polèmiques i intenta de projectar una imatge centrada en la gestió dels serveis públics amb una sintonia ben greixada amb el govern espanyol. Salvador Illa arriba aquesta setmana als cent dies com a president, capgirant els esquemes tradicionals del que havia estat la projecció de la presidència de la Generalitat, sense tensions amb Madrid ni cap voluntat de capitalitzar el debat polític públic. Ni l’agita ni el polaritza. No es marca horitzons per a l’autogovern que no cregui que pot assolir: defensa un finançament singular que ja va pactar a grans trets abans de ser investit, assumit pel PSOE, i no deixa d’afirmar que complirà tots els compromisos a què va arribar amb ERC i els Comuns. Al parlament, rebaixa els estira-i-arronses dialèctics amb l’oposició i allarga la mà a tots els partits, excepte Vox i Aliança Catalana. Després dels anys culminants del procés, i de més d’una dècada marcada per la tensió política i informativa, Illa ha convertit en un mèrit l’avorriment de la quotidianitat, en uns temps de desafecció i d’abstencionisme d’una part de la base electoral independentista. És la manera com ha intentat reinstaurar allò que ell mateix ha anomenat la “normalització”.
“Gestió, normalització institucional, social i política, implicació perquè Catalunya torni a tenir una veu potent a Espanya des del principi de col·laboració i no de confrontació, i sobretot molta feina”, resumia ahir el president de la Generalitat en la sessió de control al parlament. Illa governa en minoria, però ho va admetre a partir del primer moment sense escarafalls, i va reivindicar les cessions programàtiques amb ERC i els Comuns com una virtut, sota la premissa que una bona oposició ajuda a fer un bon govern. Junts intenta de contraposar el lideratge d’Illa amb la dificultat afegida que qui hauria d’exercir de cap de l’oposició i intentar erigir-se en alternativa dins l’hemicicle, Carles Puigdemont, no ho pot fer de l’exili estant.
Amb els Comuns i ERC lligats per la necessitat de compliment dels acords assolits, i amb Esquerra enmig d’un procés congressual complex, Illa ha admès que no hi haurà un nou pressupost perquè entri en vigor el primer de gener i diu que respecta el procés intern del partit de Marta Rovira i Oriol Junqueras. Junts li ho retreu com una mostra d’inestabilitat, però Illa es projecta ben falcat al parlament pels seus socis prioritaris i assegura que s’aprovarà més endavant.
El president de la Generalitat ha suavitzat contínuament qualsevol front de potencials discrepàncies amb Esquerra i els Comuns. Quant al finançament, s’ha compromès a multiplicar per quatre el personal de l’Agència Tributària de Catalunya per fer viable el compromís que el 2026 l’agència recapti l’IRPF de l’any vinent, i la consellera d’Economia, Alícia Romero, va explicar en una entrevista a La Vanguardia que entre tots dos governs havien creat un grup d’experts que ho haurà de concretar. Un grup que treballarà paral·lelament a l’altra comissió d’experts encapçalada per l’economista, i veterà del PSC, Martí Carnicer, que haurà de definir les inconcrecions del model. Amb Illa donant per fets els compromisos signats sobre el finançament singular, ahir ERC va voler marcar perfil amb el Hard Rock, anunciant la presentació d’una proposició de llei per lectura única per a posar fi als privilegis fiscals que feien viable el macrocasino. Els Comuns van presentar una iniciativa semblant abans de la dissolució del parlament, però ara és Esquerra que n’agafa la bandera. Illa s’hi ha avingut: ja formava part del pacte d’investidura amb els dos partits i preveia d’incloure-ho en la llei d’acompanyament del pressupost.
De fet, Illa acostuma a provar d’avançar-se a les reclamacions de l’oposició i, quan n’hi ha, sovint evita de confrontar-les i les assumeix com a aportacions. Quan el debat públic era sobre la sequera, aprovava un pla específic i prometia de continuar amb la projecció de les infrastructures per a garantir el subministrament de manera estructural. Enmig de la commoció pels efectes de la gota freda al País Valencià, va fer que el seu govern activés el sistema Es-Alert arran de l’amenaça del front al Principat i va comparèixer per anunciar que revisarien les activitats en les zones inundables, amb els càmpings en el punt de mira més immediat. També va prometre que es posarien al dia els plans de protecció civil dels municipis i, abans que l’oposició li ho exigís públicament, va demanar de comparèixer al parlament per a detallar-ho. També a la cambra catalana, va obrir el debat de política general prometent els 50.000 habitatges nous fins al 2030 que ja eren a l’acord d’investidura i concretant una inversió de 1.100 milions l’any per a finançar-los. El moviment va aplacar els intents dels Comuns de marcar perfil en aquest terreny. Quan ERC li va demanar que concretés l’acord de finançament en els comptes, va garantir que ho faria. Illa deixa poques arestes sense llimar.
I així, el soroll que al principi del mandat van produir algunes decisions, com el nomenament de la parella de la consellera Sílvia Paneque com a cap de gabinet, ha deixat pas a una gestió aparentment tranquil·la i sense sobresalts. Illa s’ha reunit amb els grups parlamentaris i els ex-presidents de la Generalitat, llevat de Puigdemont. Aquesta setmana, en una entrevista a Catalunya Ràdio, assenyalava que s’hi reuniria quan toqués, amb una ressonància evident a l’“ara no toca” pujolià. Malgrat la distància amb Puigdemont, Illa s’ha esforçat a acostar-se al món ex-convergent que no ha transitat cap a Junts o que se n’ha penedit, amb fitxatges com Miquel Sàmper i David Bonvehí, després d’haver-se deixat veure amb Miquel Roca abans de les eleccions, o contribuint a la rehabilitació política de Jordi Pujol. En una entrevista a VilaWeb, Artur Mas admetia que la conquesta electoral d’aquests sectors orfes és una batalla oberta entre els socialistes i Junts, i un desafiament per al partit de Puigdemont. Illa vol guanyar-la i alhora evita incomodar i perdre els antics votants de Ciutadans, sense els quals no hauria arribat mai a ser president.
Paneque, Romero i la consellera d’Interior, Núria Parlon, s’han erigit en dones fortes del seu govern, acompanyant-lo en la suavitat en les formes. El to d’Illa ha contrastat, sempre silenciosament, amb la contundència en l’exhibició dels símbols espanyolistes. Un dels primers va ser la introducció de la bandera espanyola en la Sala dels Diputats del Palau de la Generalitat, l’avantsala del despatx presidencial. Poc després va recuperar la salutació oficial al rei espanyol en una visita a Barcelona del monarca per la Copa Amèrica i s’hi va reunir al Palau de la Zarzuela, nou anys després de fer-ho oficialment un president de la Generalitat. El precedent més recent havia estat Artur Mas amb Joan Carles I el 2015. Illa ha volgut instaurar una relació fluida amb el cap de l’estat i amb la resta dels presidents de les comunitats autònomes. Ha deixat enrere el discurs del 3 d’octubre de Felipe VI, que va marcar un abans i un després per a l’independentisme, o el convenciment del catalanisme i l’independentisme que la pedagogia a Espanya havia arribat a la fi i que calia projectar les necessitats d’autogovern de Catalunya al món. Malgrat que la reivindicació del finançament singular ha posat en guàrdia els governs de les comunitats autònomes governades pel PP i Emiliano García-Page, Illa s’ha esforçat a esquivar polèmiques i a no nodrir l’espiral de retrets.
Es presenta com un polític útil per als ciutadans que vol garantir el funcionament dels serveis públics, sense l’aura de cap hiperlideratge però amb una habilitat política forjada amb l’experiència dels anys. No promet allò que no pot aconseguir: ajusta els horitzons i les aspiracions polítiques de la Generalitat al possibilisme resignat que sembla haver-se instaurat en el conjunt de la política catalana, vigilant que les frontisses amb Madrid i Pedro Sánchez no grinyolin. Amb els partits independentistes sense majoria al parlament ni cap calendari perquè se’n refaci l’entesa estratègica, el conflicte polític continua irresolt però cap dels rivals polítics d’Illa no ha sabut fins ara com trencar la nova “normalitat” que regna en la quotidianitat política catalana.
