Catalunya viu un conflicte educatiu molt greu. Els mitjans públics han triat un bàndol?

La llista de greuges que arrosseguem els mestres canvia depenent del país, però té molts elements comuns. La societat ha decidit que l’escola ha d’entomar la nova diversitat d’orígens i l’explosió de trastorns mentals entre els menors, però que no hi vol dedicar més recursos. Els professors ara hem de ser psicòlegs, monitors de lleure i experts en informàtica, i la transmissió de coneixements pren un rol secundari. Ens diuen que hem de motivar uns alumnes enganxats a la pantalla de petits i que sovint no han rebut a casa el valor de l’aprenentatge. Els governs ens han omplert les aules de tecnologia innecessària i només fan cas d’uns gurus inversemblants. Mentrestant, els processos es burocratitzen com si els estudiants fossin els nostres clients.

La crisi de la professió docent s’ha estès arreu dels països occidentals i per això les protestes que veiem a Catalunya no són cap anomalia, sinó la norma. El sistema educatiu català necessita una sacsada integral –sobretot la primària–, però la via per a aconseguir-ho no és condemnar l’escola a un setge permanent, sinó implantar-hi unes reformes basades en el coneixement científic i les necessitats reals dels alumnes, i després posar-hi els recursos adequats. Una utopia, perquè el govern de la Generalitat només té per objectiu vendre la pacificació del país i controlar el discurs públic de manera autoritària. Prendre decisions importants –és a dir, governar– és massa enutjós.

La gran novetat d’aquesta primavera és que els docents catalans han trobat un nou mètode de pressió: la negativa a participar en activitats com ara colònies, excursions i festes. Dit d’una altra manera, els mestres han decidit que no volen treballar de franc fora de l’horari laboral –cosa que hauria de ser la norma. Aprofitar-se de la vocació i de la professionalitat dels treballadors té un límit i, quan el pacte es trenca, cal començar a pagar la feina.

El govern de Salvador Illa s’ha posat nerviós i la prova és que ha mobilitzat els mitjans públics. Ja ho vam veure fa unes quantes setmanes quan TV3 i Catalunya Ràdio van saludar amb vint-i-una canonades el famós pacte educatiu, tot i que només el van signar dos sindicats servils i minoritaris. Ara les notícies sobre la protesta se centren en l’impacte que tindrà sobre els innocents. Els mestres volen destruir les cases de colònies i milers de persones es quedaran al carrer! Les empreses d’autocars faran suspensió de pagaments! El presentador estrella de la ràdio pública deia a l’editorial que “complicar la vida a les famílies no sol ser el millor camí”, com si l’escola fos un aparcament de menors. Dimarts també vam veure com Els matins de TV3 va explicar la protesta dels alumnes d’un institut de Valls que reclamaven de recuperar festes i excursions –els manifests de suport als mestres, en canvi, no han circulat gaire. L’endemà el Cafè d’idees, de Televisió Espanyola, va entrevistar el “representant de l’alumnat del consell escolar territorial de Tarragona” per parlar d’aquesta protesta, un noi que deia: “Tenim un professorat que en aquests moments afecta emocionalment l’alumnat” (per no haver organitzat una festa?). Però encara és més gros que, gràcies a les xarxes, vam saber que el nano era… el primer secretari de les Joventuts Socialistes a Valls!

També caldria afegir-hi la decisió d’enviar mossos d’esquadra a alguns centres educatius, que ha reproduït un fet habitual a Catalunya: com que hi ha notícies que no s’expliquen, llavors les conseqüències no s’entenen. Quins són els conflictes que hi ha a les escoles catalanes que faria necessària la presència policíaca? I per què els mitjans públics no n’han fet la crònica? De què parlem? De violència? Robatoris? Intimidació als mestres? Agressions sexuals? Naturalment, la consellera Esther Niubó diu que “no hi ha un problema de convivència ni de seguretat”, però llavors per què hem d’assignar-hi agents de paisà? I quan diu que “hi ha una realitat complexa a la societat”, a què es refereix? Massa eufemismes per a tapar la veritat.

Tenir la professió docent en contra pot implicar conseqüències electorals greus i el govern s’ensuma una crisi forta. Al capdavall, aquesta va ser una de les raons de l’enfonsament d’ERC, i això que compartia la mateixa obsessió malaltissa i autoritària per controlar els mitjans. Jo, per la meva banda, m’apunto el mètode de protesta i l’he comunicat als meus representants sindicals. Potser un dia també l’haurem de fer servir nord enllà.