“Si totes les manifestacions de l’ànima popular catalana, totes les obres de la seva cultura, fossin destruïdes i enterrades, si no quedés cap pàgina de poesia, cap testimoni de l’arquitectura catalana, cap cançó ni cap costum, si totes les qualitats pròpies fossin menyspreades en nom d’una moral estrangera, si no quedés res, ni la més petita espurna d’una tradició que pogués ser revifada, però la llengua pròpia persistís, n’hi hauria prou per capacitar els qui la parlen per reconstruir una nova cultura autèntica catalana. Gràcies a la llengua, la personalitat nacional es conserva intacta malgrat tots els obstacles. La llengua, com la flor, es panseix, però en pansir-se conserva la seva essència a les petites llavors que, quan arribi la primavera, es convertiran en una nova planta de la mateixa forma i en una flor del mateix color. La llengua és una llavor que pot salvar el caràcter d’un poble.”

“Royo Villanova [polític i periodista saragossà, sobre una manifestació a Barcelona]: ‘Tots parlen en català i els entenem prou bé. Per tant, ha de ser tan greu el problema de la llengua si igualment ens entenem els uns als altres? No podia deixar de tenir la impressió de tenir davant meu gent que s’esforçava inútilment a parlar d’una manera diferent de nosaltres.’ Aquesta posició davant del català és típica dels castellans. Els catalans parlen en català per una necessitat malaltissa de diferenciar-se o per pura maldat. I per això un castellà típic s’agafa cada paraula en català com una ofensa personal.”

És ben veritat el que en diu el curador, Joan Esculies, al pròleg: són tres-centes pàgines plenes d’observacions tan agudes que no pots parar de subratllar.

“El bilingüisme, aquesta escissió entre la llengua de la vida i la llengua de la cultura, és tot un mal.”

Però no solament parla d’això. L’austríac Anton Sieberer era lingüista, sí, però li interessava tot, de la política a la història passant per la indústria, l’art i l’ensenyament. Li interessava l’ànima dels pobles. Ens va visitar poc abans de la guerra i ens va retratar. A nosaltres i als nostres veïns:

“A Espanya, qui pretengui retallar el dret fonamental de tothom a fer el que li sembli, qui es permeti d’atacar el dret més sagrat de l’individu, el de fer el ronso, pot estar segur que tindrà un exèrcit d’enemics.”

“La incapacitat dels castellans de viure en comunitat sincera amb altres com a germans amb els mateixos drets, de tenir en compte els desitjos i les particularitats dels altres com els seus propis i de fer concessions democràtiques, és el motiu de la decadència d’Espanya. Però amb el seu centralisme acèrrim Castella no només ha sembrat la llavor de la discòrdia, sinó que també ha impedit el lliure desenvolupament de les províncies, de manera que ha afeblit el conjunt de l’estat.”

Aquestes són tretes del capítol “Castella vista en el mirall català”, que és un subratllat constant. La següent també:

“Aquesta característica del poble castellà [no poder suportar que dins de la seva esfera d’influència hi hagi éssers que s’atreveixin a ser diferents d’ells] és essencial i, per tant, immutable. No aprèn res de les pàgines de la història.”

Fa posar la pell de gallina. Perquè la descripció del conflicte entre catalans i castellans és tan precisa que sembla feta avui mateix:

“Una veritable democràcia implica paciència. Però en la vida política els espanyols no tenen ni paciència ni la forma més bàsica de respecte per les conviccions dels altres, allò que podríem denominar tolerància política, sense la qual una democràcia, a la llarga, no pot subsistir. En aquest sentit, és inevitable establir un paral·lelisme amb l’absència de tolerància religiosa en l’època de la Inquisició.”

I mireu aquesta altra si no és actual. El debat sobre model econòmic i emigració que, fatigosament però inevitable, va sortint a la llum:

“La immigració era desitjable en la mesura que faltava mà d’obra. Actualment ha deixat de ser considerada un fenomen desitjable. Ara un s’adona amb claredat meridiana que les masses d’immigrants pobres, analfabets i ignorants rebaixen el nivell cultural de la població.”

Llegiu-lo, que no us en penedireu: Catalunya contra Castella, d’Anton Sieberer (Pòrtic, 2020). Les vicissituds de l’autor mentre preparava el text, el ressò internacional que va tenir i l’empenta que va representar la traducció al castellà feta a Mèxic el 1944 les explica detalladament el curador al pròleg. Sieberer, com Orwell, és d’aquells observadors lúcids que detecten els punts febles universals, les ferides que no es curen mai. En les grans qüestions i en les que no ho són tant.

Com ara la controvèrsia sobre el model de llengua que es repetirà cent anys després. No en va, recordem-ho, havia estudiat lingüística i sabia quin pa s’hi donava:

“Sovint sentim Fabra advertir que només una petita part de l’antic vocabulari és viable actualment, i que no totes les paraules extremament catalanes dels dialectes donarien bon resultat. Tots els excessos i l’ús abusiu de les propostes de millora en mans maldestres aconseguirien l’efecte contrari. ‘Guardem-nos de les exageracions dels escrivents arcaïtzants (ho escriu el 1924) que per principi sempre trien entre dues paraules l’antiga en detriment de la moderna’.”

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.