Imagineu-vos que no heu visitat mai cap país per sobre de la latitud de la ciutat alemanya d’Hamburg. Us deixen al mig d’una ciutat qualsevol on els nuclis antics són restaurats, no hi ha papers per terra, s’hi recicla, veieu carrils bicis i lavabos públics arreu… I la gent tendeix a ser rossa amb ulls blaus. A primer cop d’ull, us pensaríeu que us han deixat al mig d’una ciutat escandinava. Però, perfectament, us haurien pogut deixar al bell mig de Tallinn, Riga o Vílnius.

Aquestes, les capitals d’Estònia, Letònia i Lituània, han fet un gran salt en vint-i-cinc anys, conjuntament amb els països respectius. No tan sols van canviar d’estat (el soviètic) per a tenir el propi, sinó que van passar de l’economia planificada dirigida des de Moscou a l’economia de mercat dirigida des de la globalització.

Certament, a un segon cop d’ull, veieu el gran avenç fet i, alhora, les variables. Els omnipresents Lada d’abans han passat a ser vehicles hípster i són comptats els que circulen, això sí, convenientment restaurats, majoritàriament en contrast amb vehicles de menys de anys de gamma mitjana i alta. El sector agrícola a tots tres països encara voreja els dos dígits de la població ocupada, quan a casa nostra amb prou feines si mantenim unes xifres del 2%-3%. Les ciutats són una ebullició cosmopolita i molt creativa, on la immensa majoria d’habitants parla un anglès molt millor que qualsevol universitari nostre (inclòs un servidor), mentre que al camp no hi ha gran cosa més que infinitud de boscos de pi roig i àlber alternats amb pastures i granges.

El gruix de l’economia ja són els serveis, seguits de lluny per la indústria amb sectors tecnològics i el turisme al capdavant. L’energia encara hi és una qüestió complicada, per la dependència exterior (petroli i gas rus, sobretot amb Lukoil), però a les costes de tots tres països s’hi ha posat un centenar de molins eòlics de la danesa Vestas. Les principals vies de comunicació entre ciutats són d’alta qualitat i la resta són carreteres comarcals. Estònia, amb una població inferior a Barcelona, manté autovies i, en canvi, Letònia té molt abandonades les carreteres de l’interior. I sí, de moment, no s’hi recicla tant com als països escandinaus ni com al nostre, que ja és dir.

Quan analitzes les dades, però sobretot les actituds de la gent, veus que aquests països tenen un referent clar: els seus veïns escandinaus. I això ho han entès també aquests estats, sobretot Finlàndia, que és cosina germana d’Estònia i que l’ha assessorat molt i hi ha invertit molt des de bon començament. Igual com Noruega (amb petroli Statoil) i Suècia (amb banca Swedbank i Nordea). Aquests països van ser els primers que van prestar ajuda política i econòmica tant per interessos econòmics propis com per interessos geostratègics: garantir l’equilibri i la pau a la regió bàltica amb un veí inestable i amenaçador com Rússia, que té de referència Sant Petersburg i Kaliningrad (l’antiga Königsberg) en aquesta mar.

Tenen un estat, però com s’ho han fet, sense matèries primeres, per reeixir i mantenir un índex de desenvolupament humà clarament superior a Rússia, l’antiga potència ocupant? Doncs a base de democràcia i talent. Saben on volen anar i són conscients de les seves limitacions: una demografia baixa i, encara, una formació soviètica en la gent de mitjana edat. Els bàltics, conjuntament amb els escandinaus, són la demostració fefaent que la mida tant se val quan ets un país independent i et dotes de sentit institucional en el terreny polític i de sentit inclusiu en el terreny social.

Tots tres països tenen una població lleugerament inferior a la catalana en una superfície cinc vegades i mitja la nostra. Això vol dir que, més enllà de les grans capitals (que van del 30% al 40% de la població total) i algunes ciutats regionals (Kaunas a Lituània, Tartu a Estònia i Daugavpils a Letònia) de més de 100.000 habitants, la resta són poblacions de 10.000 i menys i, sobretot, nuclis dispersos de granges. I aquests nuclis es connecten amb les poques línies de ferrocarril i línies regulars d’autocars. Tot i la dispersió geogràfica, el fet de tenir poca població permet de mantenir un cert principi de subsidiarietat de proximitat de l’administració al ciutadà, tot i que diferent del nostre concepte en un entorn més dens i urbanitzat com el català.

El punt on va acabar la cadena humana de la via bàltica a Vilnius, Lituània (foto: Ferran Civit)
El punt on va acabar la cadena humana de la via bàltica a Vilnius, Lituània (foto: Ferran Civit)

Començant de zero, han pogut aprendre dels millors i avançar en pocs anys en l’àmbit polític i tecnològic. Sense llasts i sense complexos. Les ciutats són modernes i amb zones de gratacels destinades als negocis. Fins aquí, tot podria semblar estàndard. La diferència està en la digitalització i en la implicació política que té això. El millor exemple n’és Estònia.

Aquest alumne avantatjat de les tres repúbliques i que sempre ha volgut atrapar el seu cosí finès s’ha convertit en un paradís digital. Si diuen que Israel és una start-up nation, Estònia és la wi-fi nation. Vagis on vagis, et pots connectar i fer qualsevol gestió imaginable… com ara votar la presidència del país. És un país connectadíssim, o enganxadíssim segons com es miri. La canalla des de cinc anys porta un mòbil i qualsevol operació del dia a dia es pot fer amb l’aparell. Fins i tot els vestits de camuflatge de l’exèrcit són fets a base de píxels. Amb un panorama com aquest, no és estrany que Skype nasqués en aquest entorn.

I sense llasts ni sense complexos han encarat el futur, però també el passat de repressió i de recuperació de la identitat. A tots tres països, els museus més visitats són els museus a l’aire lliure que exposen des de fa cent anys, tal com eren abans de l’era electrònica, en uns espais escampats en unes quantes hectàrees amb reconstrucció de cases i granges. I aquesta reivindicació d’allò que és propi va acompanyat de festivals de cançons tradicionals i modernes on hom encara va vestit amb la roba tradicional.

Els altres museus són els anomenats de la repressió o del genocidi, que es troben a les tres capitals i a més ciutats. Allà encaren la repressió viscuda sota l’ocupació nazi i la soviètica, on s’inclou, per una banda, l’Holocaust, i per una altra, la russificació. Tots parlen sense embuts de la recuperació de la memòria i fan justícia tant a les víctimes com també als botxins i col·laboracionistes, que són presentats amb noms i cognoms a la posteritat.

Si hem de comparar la identitat cultural o a la identitat democràtica amb la nostra, aquests països han avançat i consolidat molt durant aquests vint-i-cinc anys. Molt més que nosaltres. Sense vergonya i sense manies.

A més, allò que semblaven dues societats que vivien d’esquena, l’autòctona i la colona russa (que tenia percentatges del 25% al 40% el 1991) de mica en mica es van barrejant. Les generacions més grans o viuen d’esquena al país d’acollida i el seu marc mental i comunicatiu és rus o bé van tornar a la mare Rússia, tot i que pocs. Avui, les noves generacions són plenament bilingües i no tenen cap problema a sentir-se del país.

Catalunya és a l’any 0 de la seva independència i les repúbliques bàltiques a l’any 25. Van proclamar la independència de facto arran del cop d’estat del 19 d’agost  a Moscou. Entre el 20 i el 21 d’agost van fer-ho, tot i que de dret els seus parlaments ja les havien proclamades temps enrere. Fins i tot, com algunes altres independències, van tenir la seva etapa de ‘processisme’.

Aquest article tindrà continuïtat ben aviat: Catalunya, any 1 – repúbliques bàltiques, any 26. Això sí, l’haurà d’escriure un bàltic.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb