Castellà ignorant vol ser funcionari

Catalunya tenia un altre tipus de societat, fins que el president Pujol va tenir l’oportunitat de crear una administració de cap i de nou i va decidir reproduir el model borbònic

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La nació castellana, que és allò que molts anomenen Espanya, s’ha construït sobre la conquesta, l’extermini, la dominació i l’espoliació d’altres pobles. No passa res, a cada continent hi trobaríem molts països que han fet si fa no fa això mateix. L’anomalia espanyola, com a mínim a Occident, és que les autoritats madrilenyes no fan veure que han entès les teories postcolonials ni s’avergonyeixen una miqueta dels genocidis passats, sinó que continuen ben orgulloses de la seva història. Quan el Borbó júnior va a Puerto Rico elogia “el model de presència d’Espanya a Amèrica”, i l’estat subvenciona un documental de la senyora Roca Barea on es diu que la conquesta va ser “la primera globalització”.

Fixem-nos en un fenomen que coneixem bé els assidus de Twitter. De tant en tant s’escampa una piulada escrita per algun castellà que diu més o menys això, amb les variacions que calgui: “Un gironí pot demanar una plaça de funcionari a Albacete, però jo no puc fer oposicions a Catalunya perquè no parlo català.” Tot seguit els catalanets benpensants li recorden que un treballador públic hauria de poder comunicar-se en la llengua de l’administrat, etcètera. Però aquest argument és irrellevant. Allò important de la piulada és l’assumpció implícita que tot castellà té el dret de ser funcionari si així ho desitja, i que qualsevol fotesa que li ho impedeix, com ara ser un analfabet, és inacceptable. Oi que els francesos no parlaven àrab ni els anglesos tàmil? Llavors per què algú de Valladolid ha d’aprendre una llengua regional?

La nació castellana, que ha estat incapaç de produir gaire res de valor més enllà d’algun pintor o un parell d’escriptors (mireu la quantitat irrisòria de premis Nobel científics), avui encara només sap créixer amb l’extracció de recursos dels territoris sotmesos. La llista d’empreses instal·lades a Madrid que van ser fundades per catalans i bascos és vastíssima, i al darrere del canvi de seu sempre hi ha hagut alguna maniobra de l’estat per a assegurar-se que no poguessin prosperar lluny del BOE. El principal mecanisme de reproducció colonial és, però, l’alt funcionariat, els milers de famílies capitolines que ocupen els llocs de poder veritable, més tot el segon escalafó a l’abast de les classes mitjanes.

Espanya és aquell país on tots els tòtems liberals tenen una paga vitalícia de l’estat: José María Aznar, inspector de finances; Esperanza Aguirre, tècnica del cos superior d’administradors civils (del qual també forma part l’actual vice-presidenta Teresa Ribero o l’ex-alcaldessa de Madrid Ana Botella); Luis de Guindos, tècnic comercial i economista (com Nadia Calviño, Jordi Sevilla i cinc dels sis últims governadors del Banc d’Espanya); Soraya Sáenz de Santamaría, advocada de l’estat (com Macarena Olona i Dolores de Cospedal); Rosa Díez, funcionària del Ministeri d’Indústria. Al primer govern de Mariano Rajoy, només dos ministres no eren funcionaris, i un d’aquests era aristòcrata. No cal dir que Alberto Núñez Feijóo pertany al cos superior de l’administració general de la Junta de Galícia.

Tot plegat és un model parasitari que fa més d’un segle que s’arrossega, com a mínim des de la primera restauració borbònica. Figures com els notaris, els registradors de la propietat o el Registre Mercantil, inexistents en altres països, s’expliquen per la necessitat de cobrar el tribut feudal i de passada controlar els negocis privats. Els exàmens orals asseguren que hi entrin només els cognoms adequats; l’exèrcit d’uixers, ordenances i xofers permet col·locar els parents no gaire espavilats; i les institucions europees han obert tot un nou món que ha estat colonitzat com una invasió de tèrmits. És un sistema tan pervers que fins i tot ha donat condició de funcionari vitalici a feines creatives, com els músics de les orquestres simfòniques i els periodistes de les cadenes públiques de televisió.

Catalunya, és clar, tenia un altre tipus de societat, fins que el president Pujol va tenir l’oportunitat de crear una administració de cap i de nou i va decidir reproduir el model borbònic. Les conseqüències al cap de quaranta anys són catastròfiques. De la tirania dels passapapers en vaig parlar en una altra ocasió, i hauríem de recordar més sovint que moltes de les decisions més covardes del nostre parlament es van prendre amb l’excusa de “protegir els funcionaris” (i ja sabem com ho van agrair als polítics). El pitjor, això no obstant, és que ha creat tota una generació que té com a única aspiració vital cobrar de la cosa pública, si pot ser amb plaça fixa, i que, malgrat la retòrica que gasta, veu la llengua i la nació com dues molèsties que li podrien fer perdre quotes de poder. I això explica per què aquell tuitaire espanyol s’equivoca, i de fet algun dia ens el trobarem instal·lat a Catalunya fent de metge o de mestre sense parlar ni un borrall de català. Com passa en tots els sistemes colonials, els indígenes que haurien de defensar el bé comú han decidit posar-se al servei de la metròpoli per garantir-se la supervivència, a veure si amb una mica de sort l’amo castellà, agraït i somrient, els llança algunes engrunes.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes