L’administració ens esclafa

"Tractar amb la burocràcia catalana és una experiència enutjosa per a qualsevol ciutadà, que hi haurà de perdre recursos tan valuosos com el temps i la paciència"

Josep Sala i Cullell
31.08.2022 - 21:40
Actualització: 01.09.2022 - 17:22
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Per començar us proposo un joc. Trieu un organisme públic del nostre país, un edifici que pertanyi a alguna de les moltes administracions, i ara imagineu que hi cau un asteroide de grans dimensions i, patapam, ho deixa tot fet runa –de nit i amb un avís previ de l’AstroCat, que no volem víctimes. Quines serien les conseqüències socials de l’impacte? En alguns casos (un hospital, una escola) els efectes serien immediats i terribles, però tots tenim al cap tot un seguit d’institucions en què no passaria res si un astre les vaporitzés. De fet encara hi sortiríem guanyant.

Fa temps que el sector públic a Catalunya viu una degradació espantosa. Ens falten mestres, metges, tècnics de laboratori i de medi ambient, bombers, agents rurals, assistents a domicili, bibliotecaris. Són els professionals que ofereixen els serveis imprescindibles en qualsevol democràcia, però que han de treballar amb uns recursos insuficients i minvants. En canvi, patim una hiperinflació de funcionaris passapapers, d’administratius que es dediquen a seguir unes rutines burocràtiques tan innecessàries com inexplicables i de càrrecs nomenats a dit que cobren sense aportar res. Fa dècades que observem la metàstasi dels ajuntaments, que han crescut amb annexos i edificis adjacents, perquè no hi ha prou lloc per a encabir-hi tots els responsables d’enviar requeriments i notificacions i notes informatives i sancions, i de gestionar les taxes per a pagar-ho tot. Les quatre diputacions provincials, la gran menjadora del partits, gestionen unes competències minses que podrien ser assumides per la Generalitat i algun dia hauríem de fer la llista completa dels organismes autònoms, assessors, adscrits i descentralitzats, que potser no els trobaríem tots. És un malbaratament gegantí de recursos públics que encara es fa més greu quan hi ha incerteses econòmiques i que només es justifica per la quantitat de persones que en viuen. Bé, i pel model colonial castellà, tot i que d’això ja en parlaré un altre dia.

Tractar amb la burocràcia catalana és una experiència enutjosa per a qualsevol ciutadà, que hi haurà de perdre recursos tan valuosos com el temps i la paciència. L’administració electrònica ha resultat ser una estafa colossal i per comprovar-ho només cal preguntar als amics autònoms tots els passos que han de seguir per cobrar una factura misèrrima. En lloc de servir per a facilitar-nos la feina, ens ha obligat a aprendre una colla de protocols i rutines que no tenim cap obligació de conèixer. Això sí, cada cop hi ha més barreres contra el mecanisme que teníem fa anys, que era presentar-los a l’organisme de torn i mirar de resoldre-ho en persona. Ara hem de demanar hora i el formulari només es pot enviar per internet (i ens és igual si vostè té setanta anys i no en sap), i no vingui el dilluns perquè el responsable teletreballa, i vagi a l’altra entitat a preguntar si han rebut els papers, que la finestreta única no sabem què és, i sobretot recordi que vostè té deu dies hàbils per a respondre, però nosaltres ens agafem sis mesos per a resoldre-ho. I val més no dir res del tracte, que ja sabem que els ciutadans som uns emprenyadors.

Uns dels grans afectats d’aquest despropòsit són els mateixos tècnics de les administracions, atrapats en una xarxa burocràtica que no els deixa fer la feina. “Ens passem dies i dies per escriure un contracte impecable de tres-centes pàgines”, m’explica un amic que treballa en un ajuntament, “i llavors no tenim temps de sortir al carrer per veure si les condicions es compleixen”. “Cada cop patrullem menys”, em diu el veí policia municipal, “les unitats especialitzades ens han omplert de paperassa”. “Vull canviar una roda del cotxe i és com si licités un tram de carretera”, es lamenten en un sopar. L’objectiu no és oferir un servei, sinó assegurar-se que el procés administratiu es compleix, no fos cas que algú de dins hagués d’assumir alguna responsabilitat. Ens diuen que l’excusa és evitar la corrupció, però tots sabem que si hi ha voluntat política i es controla el diari oficial, el robatori és prou senzill.

Per acabar de completar aquesta espoliació hi ha totes les institucions que serveixen per a col·locar-hi la militància dels partits, i per pagar sous, dietes i dinars. I aquí em permetreu que parli d’una a l’atzar. Recordeu Joan Ridao, el que va ser tres anys secretari general d’Esquerra Republicana, i llavors un lletrat major del parlament al servei de la legalitat espanyola? El març del 2021 es va publicar que ho deixava per tornar a la universitat, un discurs molt digne que solen fer els vells càrrecs obsolets, però al cap de tres mesos va ser nomenat director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern.

El què?, em direu. Exacte, jo tampoc no n’havia sentit parlar mai, i això que existeix des de l’era del president Pujol. La pàgina oficial, escrita en burocratès, ens indica que el director assessora el president de la Generalitat “en relació a l’establiment i desplegament de les directrius generals de l’acció del Govern en matèria d’autogovern”. L’Institut també publica la Revista d’Estudis Autonòmics i Federals – Journal of Self-Government, així, en bilingüe, tot i que l’últim número publicat conté onze articles en castellà, dos en català, i cap en anglès. Però allò que m’interessa de l’Institut és l’organigrama. Hi treballen quinze persones: Ridao, la seva secretària, quatre caps d’àrea i nou tècnics. Hi ha figures misterioses, com un parell de responsables de difusió i comunicació externa, en una entitat que té un compte de Twitter amb menys de mil cinc-cents seguidors, i la jerarquia és d’aquelles en què a vegades un cap només té un sol subordinat. Però allò més increïble és que per a gestionar-ho calen quatre persones fent tasques administratives. Quatre! I tot plegat per a què? A algú li ha canviat la vida un informe de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern? Potser allò dels dinosaures i el meteorit no va ser tan mala idea.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes