El cas Errejón i cinc mites sobre el consentiment

Les acusacions contra Íñigo Errejón han marcat la política a l’estat espanyol aquests darrers dies, i també el debat públic. A banda de la denúncia per agressió sexual de l’actriu Elisa Mouliaá, més dones han narrat en alguns diaris conductes de manipulació psicològica i de relacions no consentides. Tot això ha generat no tan sols un linxament contra l’actriu, sinó també un debat a les xarxes i en alguns mitjans sobre el consentiment i sobre què s’entén exactament per violència sexual o masclista. Com ha passat en més casos, com el de Dani Alves, alguns posicionaments reprodueixen mites que experts en violència sexual alerten que distorsionen la noció de consentiment. Fa anys que els intenten de combatre i que alerten que poden ser perillosos en general, més enllà d’aquests casos concrets. En parlem amb Alba Alfageme, psicòloga experta en violències masclistes.

Mite 1: “Si fos veritat, no hauries trigat tant a denunciar-ho”

El #MeToo, el 2017, i més moviments similars en uns quants països han donat la força a moltes víctimes de violències sexuals per a denunciar, sovint, anys després dels fets. Això ha implicat un qüestionament social fort del seu relat. Per exemple, en el cas del tenor Plácido Domingo, algunes acusacions es remuntaven a final dels vuitanta, i per això es va retreure a les víctimes que fossin oportunistes, interessades i mentideres. Una investigació va concloure el 2020 que Domingo havia comès assetjament i abús de poder. De fet, ell mateix ho va reconèixer, però el primer impuls social va ser el qüestionament de les dones i l’ovació massiva al tenor.

En el cas Errejón, entre les preguntes que s’han fet a les dones, hi ha la de “per què no ho van denunciar abans?”. Experts i víctimes assenyalen que no és tan fàcil. “Les víctimes denuncien quan poden”, explica Alfageme. “S’han d’alinear una sèrie d’elements perquè puguis verbalitzar-ho. Posar-hi nom i identificar-ho ja és complicat, a les dones ens socialitzen perquè acceptem la violència com a part natural de l’experiència femenina. Després, has de fer front a un entorn social que saps que et qüestionarà públicament: si no ho has denunciat, per què no ho has fet; si ho has denunciat, per què ho has fet tan tard… I si fas una denúncia judicial, implicarà un camí dur. Encara no sabem reparar les víctimes com a societat, i per això sovint pensen que la millor opció és oblidar-ho. Això encara s’agreuja més si es tracta d’un personatge poderós, com en aquest cas. Però si comences a veure més dones que en parlen, sents que no estàs sola i fas el pas.”

Mite 2: “Si vas a casa seva, consents tota la resta”

Hi ha un altre mite sobre el consentiment que, malgrat que va ser desmuntat explícitament amb la sentència contra Alves, no s’ha acabat d’eradicar del tot. És aquest que diu que, si t’insinues, si accedeixes a anar a certs llocs amb l’agressor o, fins i tot, si comences a tenir cert contacte físic o a acceptar certes pràctiques sexuals, ja has consentit tot allò que passa després. Va ser un dels arguments principals que qüestionaven la víctima en el cas Alves: “Quan va entrar al lavabo, ella ja sabia què passaria”, “per què hi va entrar, si no?”. La sentència diu que no és clar si la jove sabia on entrava, però que això no és important, perquè, fos com fos, hi hauria pogut entrar pensant que el contacte amb el futbolista no implicaria penetració. I, més important encara, que el consentiment cal construir-lo tota l’estona i pot ser revocat en qualsevol moment: “El consentiment ha de ser sempre abans i fins i tot durant la pràctica del sexe, de tal manera que una persona pot accedir a mantenir relacions fins a cert punt i no mostrar el consentiment a continuar, o a no dur a terme determinades conductes sexuals o fer-ho d’acord amb unes condicions i no unes altres”, deia la sentència.

En el cas Errejón, que Mouliaá anés a casa seva no implica que consentís tenir-hi relacions, ni tenir-les en certes condicions. “Sembla que la teoria tothom la té clara: si et diu que no, o si identifiques que no està còmoda, has de parar. Però quan ho aterrem a casos reals, no s’entenen tan bé, les coses”, assenyala Alfageme. “L’aprenentatge que hem fet en l’àmbit sexual i afectiu ens diu que, si una dona va a un pis a fer unes copes amb un home, hi va per tenir-hi sexe. És aquella frase feta de ‘si no vols pols, no vagis a l’era’. No fer això, que es considera el més esperable, trenca esquemes. Al final, es desvia la responsabilitat i es torna a posar el focus en la dona, com si ella tingués la culpa o ho hagués buscat.” Per tant, es posa el focus en què va fer la dona abans dels fets o després, i no pas en els fets en sí ni en qui els ha dut a terme.

Mite 3: “En cas d’una agressió, et resisteixes”

Unes altres preguntes que es va repetint són les de “per què no van dir que no?”, “per què no s’hi van resistir?”. Són qüestions que s’acostumen a llançar sense tenir en compte una sèrie d’elements. “Primer, pot ser que et quedis bloquejada sense entendre què ha passat. Tu tens la guàrdia baixa perquè ets en un espai de confiança i seguretat, ets amb una persona que coneixes i no penses que pugui ser un agressor”, diu la psicòloga. “Històricament, a les dones no se’ns ha permès de dir que no, i sempre tenim por de decebre o de ser la mala dona. A ells se’ls ensenya a ser assertius, i a nosaltres ens han segrestat l’assertivitat, la capacitat de posar límits. A més, fer-ho en un vincle afectiu és molt complicat. Necessites un temps per a pair-ho, i per tant és normal que actuïs amb el pilot automàtic. Hi ha unes quantes formes de reaccionar, i en la gran majoria d’aquests casos el nostre cervell ho fa per mitjà del bloqueig. Pot ser un bloqueig corporal absolut o un bloqueig mental que no et permet de prendre decisions. No pots creure’t que et passi això.”

Cal analitzar cada cas dins el seu context concret, però en general hi ha algunes reaccions més comunes que no semblen. L’any passat, es va publicar un estudi de la University College de Londres (UCL) que concloïa que la reacció de paràlisi, de no poder resistir-se ni fugir, tenia una base neurocientífica que caldria tenir en compte. Segons les dades de l’estudi, el 70% de les dones que van acudir als serveis d’urgències després d’una agressió van dir que s’havien sentit “congelades” durant els fets, i incapaces de moure’s o cridar. Les investigacions han demostrat que, en cas d’una amenaça, la resposta del cervell pot incloure el blocatge dels circuits neuronals que controlen voluntàriament el moviment del cos.

Mite 4: “Si t’agredeix, després no vas a casa seva ni hi mantens el contacte”

Una de les coses que més han retret a Mouliaá –no tan sols a les xarxes, sinó també als mitjans– és que ella accedís a tornar amb Errejón amb cotxe després d’una de les agressions denunciades o que tingués alguna interacció per les xarxes amb ell setmanes després. A molta gent també l’ha sorprès que no fugís del lloc immediatament després dels fets, o que, a l’hora de parlar-ne després amb una amiga seva, no qualifiqués els fets de violència sexual, però sí que digués que l’havien feta sentir incòmoda.

“A les dones ens ensenyen a ser empàtiques, i com que és algú de confiança, ho deixes passar. Com que no ens han explicat que qualsevol home pot ser un agressor, tu intentes de justificar-lo o rebaixar la gravetat dels fets, no penses que un col·lega normal t’hagi pogut fer allò. A més, en aquest cas, s’afegeix aquesta contradicció perversa entre persona i personatge. El llegeixes com un home d’esquerres i feminista i penses que no et farà mal. Al cap i a la fi, per pura supervivència, no pots pensar que un amic et farà mal. Si penséssim així, no podríem tenir relacions afectives”, explica la psicòloga.

Això no tan sols pot implicar un blocatge o una certa actuació per inèrcia mentre es comet l’agressió, sinó que també pot comportar moltes dificultats per a etiquetar-ho com a violència sexual. Posar-li aquest nom, de fet, pot ser un procés que es faci amb el temps, com passa en molts casos que la psicòloga ha atès. “Tenim el prototip de violació com una cosa de què som molt conscients, que passa de nit, per part d’un desconegut, en un lloc fosc i amb violència, però la majoria no són així. Tu et sents incòmoda, identifiques que vols sortir d’allà, que vols que s’acabi, però no poses l’etiqueta de violència, poses l’etiqueta d’incomoditat. T’adones que t’has sentit malament, però ho relativitzes, penses que no n’hi havia per a tant, que potser no és violència, que tu també tens responsabilitat perquè vas anar amb ell a casa… Penses que potser se li ha escapat de les mans puntualment, però que ell realment no és així, fins que t’adones que sí.”

A més, no totes les víctimes responen a la imatge de víctima perfecta ni totes les dones queden afectades de la mateixa manera. Tampoc no totes les violències són iguals, ni tenen la mateixa magnitud, ni tenen les mateixes conseqüències en tots els casos. En el cas de la Manada, es va qüestionar la víctima per haver sortit de festa temps després de l’agressió, com si calgués respondre a un patró de trauma obligatori –immediat i prolongat en el temps– per tenir credibilitat. Per la pròpia experiència com a psicòloga, Alba Alfageme explica que hi ha dones que, encara que no etiquetessin els fets com a violència des del primer moment, poden plorar quan hi pensen al cap del temps. “El teu cos va ser violentat, no pas molestat o incomodat.”

Hi ha uns altres testimonis que narren unes relacions sostingudes en el temps en què la dependència emocional i la manipulació psicològica també hi tenien lloc, i en aquests casos, tallar el contacte també podia ser dificultós. “Coses com iniciar i tallar el contacte abruptament, fer llum de gas o fer-te sentir malament perquè no fas allò que diu són manipulacions de llibre i és difícil de sortir-ne. Com més poder té l’agressor, més impacte. Ell cada vegada es fa més gran, i tu, més petita, i sap jugar amb això. Qualsevol persona que sàpiga fer-ho pot manipular-nos. En general, anem pel món confiant en la gent, és el nostre estat natural.”

Mite 5: “És sexe dur, no són agressions sexuals”

Els testimonis que s’han fet públics també han despertat un debat sobre si es titlla com a violència masclista tot allò que en realitat té a veure només amb el sexe dur o fins i tot amb pràctiques de BDSM (bondage, disciplina, submissió-dominació, masoquisme-sadisme). És a dir, pràctiques eròtiques relacionades amb rols de dominació i submissió. Aquí, la qüestió no és com és la pràctica sexual, sinó si és una pràctica consentida. Una noció, la de consentiment, que sovint es blinda especialment en aquests casos. Les persones que practiquen BDSM acostumen a utilitzar eines perquè tot allò que es fa sigui consensuat. Per exemple, es poden utilitzar paraules de seguretat per a posar límits quan es vulgui o unes altres estratègies que permetin de revisar, durant tota la pràctica sexual, si l’altre vol continuar.

És cert que dins el feminisme fa dècades que es debat sobre el BDSM, i també hi ha sectors que qüestionen les pràctiques en si mateixes, malgrat que siguin consentides, però el consens majoritari posa el focus únicament en el consentiment. “És tan fàcil com pactar les coses. Pots tenir sexe dur si l’altra persona ho desitja. Si tu notes un bri de dubte sobre si la persona està bé o no, no ho facis”, conclou la psicòloga. “Confondre el desig amb una pràctica dura evidencia un analfabetisme sexual bestial. Pots tenir el sexe més dur del món, però consentit i desitjat, i tenir el sexe més suau del món i que allò sigui una violació.”