Cartes a la presó

Amb l’arribada del correu electrònic, molts van dir que desapareixeria el gènere epistolar. Segurament tenen raó, però encara hi ha llocs on internet no arriba. Per exemple, a les presons

Carme Junyent
12.06.2022 - 21:40
VilaWeb
Fotografia: Scott Graham / Unsplash.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Dennis Brutus va ser un poeta sud-africà lluitador contra l’apartheid i cofundador del Comitè Olímpic no Racial de Sud-àfrica, que va aconseguir que Sud-àfrica no participés als jocs olímpics a partir del 1964 i no hi tornés fins al 1992. Les seves accions el van dur setze mesos a la presó, cinc dels quals en aïllament en una cel·la al costat de la de Nelson Mandela. La seva experiència a la presó l’explica en un llibre de poemes, Letters to Martha (1968), i una de les reflexions més punyents que hi proposa és l’angoixa dels que són fora de no saber què passa a dins. Ell, que creu que patir la violència és més suportable que no saber, escriu cartes per pal·liar el sofriment dels que són fora.

No puc recordar quants epistolaris he llegit a la meva vida. Em vénen al cap Pavese, Rodoreda, Kafka, el mateix Mandela i fins i tot les Cartas Marruecas, de José Cadalso, que a la Biblioteca Nacional d’Espanya tenien a la secció d’Àfrica. Ni tampoc puc calcular quantes cartes he escrit a la meva vida, ni quantes n’he rebut. N’he perdut moltes en cada trasllat, però en conservo moltes més en una caixa. Ja fa uns quants anys que per Sant Joan perdo l’oportunitat de cremar-les.

La correspondència ha estat molt important a la meva vida. Per bé i per mal. Al primer internat on vaig anar i on vaig passar cinc anys, ens llegien les cartes, les que escrivíem i les que ens escrivien, fins i tot les dels pares. Els conflictes més greus que hi vaig tenir van ser a conseqüència de cartes. Allò que connectava la vida amb el que passava allà dintre. Però on la correspondència va esdevenir essencial va ser durant els anys que vaig viure a l’estranger. Vaig tenir temporades en què el meu dia depenia de si tenia cartes o no. Un dia sense cartes era un dia en què costava molt sobreviure. Per sort, sempre vaig tenir gent que pensava en mi –família, amics– i era rar el dia que no trobava res a la bústia i dies que me n’arribaven cinc o sis. A Marburg tenia un amic que, conscient de fins a quin punt el meu estat d’ànim depenia de les cartes, passava cada matí per veure si en tenia cap a la bústia. Ell tenia unes quantes cartes escrites per a mi i, el dia que no en tenia cap, en dipositava una perquè la trobés abans de sortir.

Les cartes també són una manera quasi indolora d’acomiadar amistats. Quan has de mantenir una relació epistolar, almenys a mi m’ha passat amb molta gent, cada cop passa més temps entre carta i carta fins que, al final, ja no n’hi ha cap més. Fins i tot de l’amic que vetllava perquè sempre trobés una carta fa molts anys que no en sé res. I hauria de cercar en la meva caixa de cartes per recordar el seu nom.

Amb l’arribada del correu electrònic, molts van dir que desapareixeria el gènere epistolar. Segurament tenen raó, però encara hi ha llocs on internet no arriba. Per exemple, a les presons. Quan van empresonar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, Pere Comellas em va recordar la campanya que havien fet els insubmisos per demanar a la gent que escrivís cartes a objectors i insubmisos que eren a la presó. Això, i la meva experiència amb les cartes, em va fer veure que si, d’una banda, els Jordis havien de saber que no estaven sols, d’una altra banda, aquest era un acte polític de significació diàfana. I així vaig començar a escriure cartes a la presó. I dic cartes a la presó perquè jo més aviat escrivia als carcellers que no pas als presos mateixos. Era una manera de dir que hi érem. Que hi som.

I què escrius, a un desconegut (no era el cas dels Jordis i la Carme, però sí de tots els altres), no tan sols una vegada sinó cada setmana? A vegades, si era el cas, els podia comentar la impressió que m’havien fet els seus fills o les seves parelles en alguna aparició pública. També vaig optar pels poemes, però sobretot vaig fer sèries. No les recordo totes, però una que va durar bastant i que permetia fer cartes diferents era cercar els seguidors que compartíem a Twitter i explicar-los com ens havíem conegut. També en vaig fer una de llibreries. Explicava històries de llibreries on havia estat. Aquesta li va agradar a la Dolors Bassa, que també és molt lectora. Fins i tot vaig anar a la llibreria el Cucut de Torroella de Montgrí per poder-li explicar la meva visita a la llibreria del seu poble, on em van donar un punt de llibre amb el Montgrí perquè li pogués enviar. En unes altres ocasions els comentava qüestions de la correcció política que ens tenallen, com ara l’estigmatització del color negre perquè s’associa al racisme.

Dennis Brutus, que va lluitar sempre contra el racisme, va rebutjar un premi de poesia perquè era per a escriptors negres. Ell, com molts escriptors africans, rebutjava que el categoritzessin com a “negre” justament perquè lluitava contra el racisme. Quina paradoxa ara que uns altres poetes no volen que els tradueixi algú si no és com ells perquè, diuen, no pot compartir les seves experiències. Com si Dennis Brutus no volgués que el traduís algú que no fos a la presó perquè no podria entendre la preocupació pels de fora que pateixen perquè no saben. I les cartes tampoc no els servirien per pal·liar un sofriment que es veu que no poden entendre.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes