Em poso escriure la carta una i una altra vegada. La ràbia i les ganes de trencar els cadenats d’un règim que expulsa i empresona aquelles qui lluiten i treballen per la defensa dels drets col·lectius es fan presents cada vegada que he començat a escriure.

Estimada Anna, o potser hauria de dir ‘enyorada Anna’, o totes dues coses.

Records de jornades llargues al zoo, de debats intensos i de ganes, moltes ganes de construir, d’avançar, però sobretot de pensar en totes aquelles excloses, oblidades i menystingudes per un sistema depredador, per un capitalisme que ens devora i envia als marges, com si als marges no hi hagués vida. I quanta vida hi ha! I els milers de quilòmetres que et separen d’aquí ni ens fan oblidar a nosaltres ni et fan oblidar a tu. Perquè la negació dels drets per part d’un estat demofòbic, d’un règim caduc que ara volen regenerar, busca que oblidem i que ens n’oblidem.

I és aquest record del convenciment que col·lectivament compartíem i compartim que ens fa caminar, pensar i repensar-nos. És aquest record que ens manté amb els peus a terra per no oblidar ni les qui són als marges ni les que són negades. Perquè l’enyorança no és una opció en un moment on cal més que mai defensar-se i organitzar-se.

Penso en els dies previs al 1r d’Octubre. Penso en la ràbia que sentíem el 1r d’Octubre un cop ens vam trobar havent votat, tu a Sallent i jo a Barcelona, i després de veure la brutalitat policial. Penso en els dies previs al 22-D, sí, el 22-D, el dia que Llarena et va posar a la llista de les persones investigades. Els dies previs on sabíem de la loteria i arbitrarietat de tot plegat. En l’absurd d’un procés que en aquell moment ja tenia gent a la presó i exiliada de manera cruel i venjativa. Recordo el moment de ser conscient que havies decidit que la millor manera de continuar treballant col·lectivament era marxar, un marxar sense saber massa què et i ens podia esperar.

Però també penso en l’amistat i en l’alegria del «serem cinc-centes, serem mil» a Plaça de Sant Jaume el dia de la manifestació del Sense Por, la manifestació del color rosa, amb la Miri. I canto: «Ni furtant-nos els somnis,/ni cremant la trinxera…/ni amb la llei, ni el tricorni/ni amb presons ni cavernes/ callaran a la fera.»

I sé que continuarem aprenent i construint malgrat els quilòmetres. Perquè és el que sabem fer i el que volem fer, per tot el que hem fet, i evidentment, per totes les que ens han precedit en la lluita pels drets i la llibertat col·lectiva.

Tu hi ets. I nosaltres hi som. Malgrat que sovint pensem que no fem prou. Hi som perquè no en volem ni una més. Hi som perquè et volem a casa, a Sallent. Hi som perquè som vida.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb