14.04.2018 - 22:00
Estimadíssima Dolors:
T’escric des de la mateixa taula on vas passar tantes hores lluitant per tantes causes justes. Anys de lluita sindical. De lluita, en definitiva, per un món millor. El que tu has fet tota la vida.
No he fet canvis al despatx. M’hi sento bé. Ets present a l’aire, a cada objecte, contínuament en pensaments. Intento ser digne de tanta dignitat sindical que vas deixar dins i fora d’aquestes quatre parets.
Imagino la duresa d’una presó per a una persona que estima tant la llibertat com tu.
Imagino la decepció d’una persona justa com tu davant de tanta injustícia.
I, malgrat tot això, sempre que penso en tu et continuo veient amb el teu somriure sincer i amable.
Un somriure d’integritat i coherència, propi de les persones que creuen en allò que fan, que han trobat sentit a la vida i que saben que tot no està per fer, però que tot sí que és possible. Realista i somiadora. La teva força tranquil·la és la més forta de totes.
Tothom mereix ser feliç, però les persones com tu ho mereixen encara més. I estic segur que finalment ho sereu, malgrat les adversitats que comporta una vida tan intensa dedicada a la lluita contínua.
Som molts, cada vegada més, els qui ens sentim empresonats fora d’Alcalà Meco, Soto del Real i d’Estremera. Amb un estat desesperadament sinistre i que té tanta por que només sap atemorir i amenaçar les llibertats. Quanta feblesa davant la fortalesa del teu somriure!
Et volem lliure. I seràs lliure. Més lliure que mai. I continuaràs lluitant per allò que creguis just. Com has fet sempre. El teu únic delicte és aquest: lluitar. Tossudament, democràticament, pacíficament, incansablement. No sé a quin article del codi penal està tipificat, però l’única condemna que se m’acut és la de la ‘dignitat permanent i no revisable’.
Ha estat un hivern dur. Molt dur. Dies grisos i plujosos a Torroella, amb ‘boira al castell i pluja al clatell’, com dieu per aquí. Aquest any el fred es resisteix a marxar. Però acabarà marxant i si no ho fa, el farem fora amb el nostre caliu. Volem la millor de les primaveres amb tu.
Aviat podràs olorar la farigola del Montgrí que tant t’agrada. Sentir aquell perfum de llibertat i de vida. Veure el groc de la ginesta i el verd dels camps d’arròs d’aquell camí que porta a la gola del Ter.
T’esperen aquells capvespres infinits de llum màgica entre el Montgrí i les Medes. T’esperem tantes i tantes persones que t’estimem.
I és que no es pot empresonar la tramuntana!
Xavier Casas
