Carolin Emcke: “Has de caminar al voltant de la veritat, l’has de tocar”

Carolin Emcke (Mülheim del Ruhr, 1967) és una autora i pensadora molt respectada a Alemanya, coneguda sobretot per haver fet de reportera de guerra per a Der Spiegel entre el 1998 i el 2006, i per a Die Zeit entre el 2007 i el 2014. Va estudiar filosofia a la London School of Economics, a la Universitat Harvard i a l’Institut de Recerca Social de Frankfurt, i ha publicat assaigs de renom sobre l’odi, el consentiment i el desig. Ara acaba de publicar en català El que és veritat (Arcàdia).

—Vull començar per Gaza, perquè al pròleg del llibre dieu que, després dels atacs d’Hamàs del 7 d’octubre i la guerra posterior, us va ser molt difícil de continuar escrivint. Per què?
—La brutalitat del 7 d’octubre, d’aquella matança, va ser tan horrible… Vaig trigar un temps a fer-me càrrec de la magnitud d’allò que havia passat, de la profunditat de la brutalitat. Va ser esfereïdor, impactant. Al principi, quan pensava en el 7 d’octubre, i després, no cal dir, amb la guerra a Gaza, em sentia com si res d’allò que escrivís pogués ser suficient. Se’m feia difícil el meu paper com a escriptora.

—Per què?
—Veient aquella violència… I, de seguida, les atrocitats de l’exèrcit d’Israel a Gaza. Hi havia un factor addicional: és una regió que conec molt bé. He viatjat sovint, durant vint anys, a Cisjordània i a Gaza, i hi he estat més que no pas a l’Israel continental, de fet. Ja havia escrit sobre la situació dels palestins, no com a corresponsal, però anant i venint. Tinc amics molt íntims que són jueus israelians a Tel-Aviv o Jerusalem, i en tinc a Ramal·là i a Khan Yunis. És una zona que m’estimo i ha estat dolorós: em sentia incapaç d’ajudar. Segur que a tots els qui se senten lligats a Rússia i Ucraïna els ha passat, també.

—Per què penseu que Occident ha callat tant, durant tots aquests mesos de guerra a Gaza?
—És una pregunta difícil i, probablement, la resposta és dolorosa. D’entrada, no estic segura que “Occident” existeixi, perquè les esferes d’opinió pública han estat molt diferents. La resposta espanyola potser ha estat diferent de l’alemanya, que és un cas molt particular. I, a Alemanya, la resposta oficial del govern ha estat diferent de la resposta de la gent, dels moviments socials, de la comunitat migrant… I la resposta també ha estat diferent en el cas dels alemanys grans i no jueus, que se senten molt en deute. És complicat explicar què ha passat a Alemanya. La resposta del govern va ser impactant, del tot inadequada, i va abandonar el suport a la legislació internacional.

—…
—I doncs: per què han callat tant? Se’m fa complicat de dir, perquè ho haurien de respondre ells. Em feu respondre una cosa amb què no estic d’acord: l’abandonament i el menyspreu per les vides palestines ha estat completament inacceptable. També cal dir que hi ha hagut sectors de l’opinió pública que han menystingut les vides jueves, que no han estat capaços de veure que els assassinats del 7 d’octubre eren de població civil; hi ha hagut angles cecs en totes les parts. En tot cas, les respostes dels governs han estat i continuen essent del tot inadequades.

—El llibre tracta sobre la recerca i la narració de la veritat. Històricament, diríeu que som en un bon moment o en un de dolent per a la veritat?
—Penso que som en un moment terrible per a la veritat. Hi ha una oligarquia tecnològica amb gent com Elon Musk, amb un programa supremacista blanc, reunida d’una manera que no té precedents, i que s’arrengleren amb un autòcrata com Donald Trump. Tenen un programa que creu en una jerarquia d’éssers humans i la volen establir amb tots els mitjans que tenen. Aquests oligarques, i els seus règims i els seus moviments, volen atacar el fet que existeixi la veritat, volen atacar la distinció entre el bé i el mal. És una idea clàssicament totalitària. Volen crear confusió, desorientació, una sensació general de relativisme. Sí, és el pitjor moment que se m’acut, per a la veritat.

—Ho demano perquè, paradoxalment, no hem tingut mai un accés tan fàcil a la informació, ni la comunicació, ni…
—Però això és una altra qüestió: la distribució. A internet s’hi fan servir uns algorismes molt opacs…

—Posem el cas de Gaza. El senyor Netanyahu pot mentir, però cada dia tenim imatges que el contradiuen.
—No tenim les imatges: el problema és que, avui, quan tenim imatges, hi ha massa raons perquè el públic no se les cregui. Poden dir que són intel·ligència artificial, per exemple. Com sabem que no és un deepfake? Com sabem que no és propaganda? Com comprovem que no és un muntatge? Com sabem que no és un invent d’un dels bàndols? Em sembla que no és un problema de tenir les imatges o no, sinó, simplement, de no voler-hi veure. Hi estic d’acord: les guerres són diferents, avui, com hem vist a Ucraïna, perquè hi ha molta informació ciutadana de primera mà, molts vídeos, moltes imatges fetes amb el mòbil… Però és extremadament complicat de verificar les coses de manera forense. Cal molt de temps. No n’hi ha prou amb les imatges.

—Insistiu molt en la idea que la veritat no apareix, sinó que has de treballar per a descobrir-la.
—Sí, i és un procés obert. Has de qüestionar-te tu mateix, has de caminar al voltant de la veritat, l’has de tocar. És cert que hem aconseguit moltes coses, tenim forenses digitals, som capaços d’analitzar les imatges sense desplaçar-nos al lloc dels fets, però cal molt de temps, com deia, no es permeten judicis fàcils.

—Per què dieu que cal “embrutar-se” per saber la veritat?
—Al llibre ho explico amb l’exemple de sant Tomàs, que no es creu que Crist ha ressuscitat. No es creu allò que sent. “Si no ho veig, no m’ho crec.” I, quan finalment veu Crist, li vol veure les ferides. I, quan les hi veu, almenys així és com s’explica, hi furga el dit. No n’hi ha prou de veure-ho, te n’has d’assegurar. Quan mires el famós quadre de Caravaggio sobre aquest moment, veus que la roba de sant Tomàs és bruta, i que té els dits bruts. M’agrada molt, aquesta idea: si volem saber la veritat, el camí es pot tornar desagradable i complicat, i potser ens trobem coses que no ens volem creure o ens desenganyem de com pensàvem que eren certes persones que respectàvem. És molt clar en els casos de violències sexuals, per exemple: si vols esbrinar ben bé què ha passat, potser t’adones que el teu pare, el teu germà o el teu oncle no són com et pensaves. Si realment estàs obert a la veritat, has d’entrar en detalls, en la part material, i això porta temps, i et pot fer sentir molt incòmode. De vegades, tot és més ambigu que no t’esperaves.

—A qui pertany, la veritat? Remarqueu molt que el periodista ha de tenir present que els fets que una víctima o un testimoni comparteix pertanyen a qui els ha compartits.
—És una pregunta molt, molt important, i probablement requereix un altre llibre. En aquest, allò que hi dic és que un periodista ha de tenir en compte que la vida d’un testimoni és la seva vida, no pas la del periodista. M’he d’assegurar que, al centre de tot plegat, hi són ells, no pas jo. He de protegir allò que crec que són els seus desigs de debò. De vegades, potser em confessen una cosa perquè, en aquell moment, s’han oblidat que sóc una escriptora; ho he de tenir en compte i ser discreta.

—No és això, el periodisme, de vegades? Ser prou hàbil d’aprofitar una situació per obtenir informació valuosa?
—Jo no vull ser així. És clar que una part de la feina és guanyar-te la confiança d’algú perquè t’expliqui coses o comparteixi experiències amb tu. Però de vegades m’adono que hi ha gent que no controla allò que em diu; que potser no és conscient que l’opinió pública l’atacarà després o hi serà desagradable. Sempre pots tornar-ho a demanar: estàs segur que m’ho vols explicar, això? Em sento en deute amb la persona amb qui parlo. Però és encertat el marc de la pregunta: a qui pertany, la veritat? Perquè, si es tracta de crims de guerra o d’actes violents, evidentment sento que la història m’obliga a compartir allò que sé perquè els perpetradors no en surtin impunes. No crec que hi hagi un manual, ni un mètode perfecte.

—Imaginem-nos un cas extrem: hi ha un sol supervivent d’un camp de concentració, que us explica què ha passat, però us demana que no ho feu públic. No ho feu?
—Em sento obligada a respectar el testimoni. Per exemple, m’oposo a les càmeres ocultes del periodisme d’investigació. En un documentari, vaig veure una conversa enregistrada amb càmera oculta, precisament, d’un home que havia fet de vigilant al camp de Treblinka. Hi és molt evident que l’home no sap que allò es farà servir per a un film. Vull el coneixement que té ell? És clar. Vull veure exposada la ideologia de les SS? És clar. Em fa pena, aquell home? No. Però igualment penso que no és així, com s’han de fer les coses. Si, com en el vostre exemple, hi ha un sol supervivent d’una tragèdia, se li pot oferir de no revelar el seu nom o algun mètode semblant, però al cor de tot hi ha una qüestió de confiança que no pots trencar.

—També insistiu que no voleu transformar poèticament els fets ni les veritats. M’heu fet pensar en Svetlana Aleksiévitx, a qui han acusat de vegades de fer-ho, però que igualment explica molt bé els fets i les veritats.
—Sí, com Kapuściński. A veure: escriure bé és determinant, i això, és clar, també requereix tècniques literàries. És clar que has d’estructurar el text i que has de tenir en compte l’estètica. Ara, jo escric assaigs, reportatges, no-ficció, i segur que he comès imprecisions i errors, a la meva carrera, però no puc alterar els fets. Admiro molt els autors que poden fer servir tots els seus instruments poètics, però jo procuro fer una altra cosa.

—Amb quin procés creatiu compararíeu la vostra feina?
—Potser amb una composició musical. Ha de tenir una tonalitat, un ritme, un cert tacte. Hi ha temes que han de reaparèixer i transformar-se, he de ser conscient del polimorfisme del so. Practico un gènere força peculiar, de fet, perquè combina elements d’assaig i de reportatge, amb una reflexió subjectiva. És un gènere molt híbrid, a l’estil potser de Daniel Mendelsohn.

—Com combateu l’autocensura? També és una gran enemiga de la veritat.
—Crec que la cosa complicada és que no coneixem de debò els nostres propis punts cecs, no necessàriament sabem fins a quin punt performem per llegir un esdeveniment d’una manera determinada o per no veure certes coses. Escriure o cercar la veritat sempre requereix una reflexió sobre què decideixes posar al centre de l’escenari i per què. Quan faig reportatges, per exemple, sempre em va bé parlar amb algú que era al mateix lloc que jo per veure com ho ha percebut. Cal modèstia; no ho pots fer bé si tens massa confiança en tu mateix.

—Però, més enllà d’un mateix, l’efecte del tabú col·lectiu o d’una cultura del silenci sobre una qüestió pot posar-ho molt difícil per combatre l’autocensura.
—Hi estic d’acord, sí. Penso que la dificultat de la recerca de la veritat és entendre que la història no s’ha acabat. Potser concloc que certa operació és un crim de guerra, però més tard algú m’informa d’una cosa que no havia vist abans. He de poder reconsiderar, reavaluar, escoltar la crítica. En això consisteix la democràcia com a estructura, com a ordre. La cosa meravellosa de la democràcia és que allò que pensàvem que era veritat fa deu anys, després, ens podem adonar que era tan sols un mecanisme de gestió col·lectiva d’algun fenomen. Si ens fixem en la història del moviment pels drets civils o del moviment feminista o queer, veurem contra què hem hagut de lluitar, i amb quines eines, i recordarem fins a quin punt ha estat lent el procés. Per una banda, n’hem d’estar orgullosos i ens ha de fer optimistes; i, alhora, ens ha de preocupar qualsevol passa enrere.

—…
—Mireu: sóc queer. I ser queer, per a mi, vol dir que mai de la vida no vull pertànyer als pinxos. Crec que això és la definició de ser queer. De vegades, hi ha gent que es pensa que té la veritat, i potser la té, però si la seva manera d’obrir-se camí en la democràcia és a còpia de ser uns pinxos, amb mi, que no hi comptin. La causa pot ser bona, potser fins i tot hi estic d’acord, però no defensaré la meva posició o la veritat per mitjà de l’assetjament. M’espanta i no ho vull fer, no vull ser així.

—I és ingenu de demanar als polítics que diguin la veritat, que siguin honests i sincers?
—És una pregunta difícil. Per una banda, no crec que sigui pas ingenu. Hi hauríem d’aspirar. Per una altra, però, tal com funcionen la televisió, les xarxes i el periodisme contemporani, crec que és molt difícil que siguin honests. Són atacats contínuament. No els donem l’espai ni el respecte. Sovint no estic d’acord amb allò que diuen, allò que fan o amb les seves maneres, però ningú no vol que siguin persones normals, en el fons. Potser la responsabilitat és nostra, com a societat.