Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Carlos Bosch (Buenos Aires, 1945) va morir aquest estiu passat a l’Argentina a setanta-cinc anys. És un referent clau del periodisme gràfic de la transició (1976-1987). Les seves fotografies van fer història i són història. Encara avui estan carregades de força i significat i ens inciten a comprendre, a redescobrir nous aspectes d’aquells anys. Ens va ensenyar una manera de mirar al nostre voltant, de captar els fets importants de tot allò que passava en aquells anys crucials.

‘Jo no xiuxiuejo, crido’, deia ell de les seves fotografies. En la mateixa línia que Carles Fontserè, deia que a la guerra del 1936-1939 un cartell era ‘un crit enganxat a la paret’. Qui ho vulgui comprovar que visiti l’exposició: ‘La Transició, vista per Carlos Bosch. ‘Yo no susurro, grito.’” Pocs com ell van tenir la saviesa i la sensibilitat crítica, humana i antifeixista de capturar fotografia a fotografia un dels períodes més convulsos i interessants de la nostra història. A més, va fer escola, va ser mestre de fotoperiodistes, fundador d’El Periódico i col·laborador d’El País, Por Favor, Primera Plana i Intervíu.

Les fotografies i l’esperit periodístic de Carlos Bosch diuen la seva veritat, il·luminen la forma i el fons, la grandesa i la misèria d’una època.

‘No puc fer una fotografia si no entenc què passa davant meu’, deia ell. En les seves fotografies naixien la crítica i les inquietuds de la transició en el mateix instant que ell feia ‘clic’. I no tan sols això. Naixia, al mateix temps, un món efervescent i contradictori, a estones sinistre, però molt apassionant, il·lusionat i amenaçat, tot ell reflex de l’esperit de l’època, que, a més, ja duia la llavor de la crítica incorporada. De la crítica i, potser, de l’autocrítica. La transició va ser una època en què es van gestar uns pactes polítics molt criticables, però l’època va ser extraordinària.

Les fotografies de Carlos Bosch són el reflex de què era la transició. Veient-les potser es pot intuir en què ens han enganyat i què s’ha perdut pel camí. Ell era arriscat i insubornable. El fotoperiodisme era la seva manera de viure. Amb la seva càmera es va arriscar a infiltrar-se, per exemple, en concentracions multitudinàries d’extrema dreta.

Quan als anys vuitanta les grans empreses van començar a comprar els mitjans de comunicació que havien estat decisius fins llavors, el bon periodisme d’investigació i denúncia es va anar morint. Carlos Bosch se’n va adonar amb molta clarividència i va decidir de marxar d’aquí, i a deixar enrere una de les etapes professionals més lluminoses de la seva vida.

L’exposició ‘La Transició, vista per Carlos Bosch. “Yo no susurro, grito”’ compta amb la col·laboració del Sindicat de la Imatge Unió de Professionals de la Imatge i la Fotografia de Catalunya (UPIFC), té com a comissaris els fotògrafs Manel Sanz i Paulina Flores, i es podrà visitar al Palau Robert del 9 de setembre al 15 de novembre. És important de remarcar que ell mateix va participar amb entusiasme en la selecció de  fotografies i en el concepte de l’exposició.

Al final s’hi projecta un extracte documental interessant, muntat especialment per a aquesta mostra, del film Sombras de luz (87′) de Daniel Henríquez, Carmela Silva i Leonardo Novak, de la Olla Producciones, que es va estrenar el passat 18 de setembre a Zumzeig Cooperativa al barri de Sants. Tant de bo hi hagi noves projeccions. És un bon treball per a aprendre de fotografia i periodisme de la mà d’un mestre.

L’home que fugí de la dictadura argentina

Carlos Bosch va arribar a Barcelona el 8 de febrer de l’any 1976. Fugia de la dictadura Argentina (1976-1983) on, per respecte al seu pare, els militars li havien donat vint-i-quatre hores per marxar. Ja era un fotoperiodista compromès i amb experiència. Havia estat un dels fundadors de Noticias amb Juan Gelman i Rodolfo Walsh, entre més. Arribava a Barcelona, doncs, amb un bagatge important de batalla periodística contra els militars i l’extrema dreta.

Franco havia mort el 20 de novembre de 1975, l’any 1976 va ser un any de franquisme sense Franco en què es van radicalitzar molt les coses. Als carrers es va viure la pugna dels antifranquistes contra el búnquer de l’extrema dreta i els parapolicíacs que pretenien la continuïtat del règim. En el pròleg de La Transició (1976-1981) vista per Carlos Bosch (Produccions Editorials de la Imatge, 2007), el fotògraf narra la seva experiència de tots aquells anys.

En el seu primer dia a la ciutat, a la Rambla, es va topar amb una manifestació de gent que cridava ‘Llibertat. Amnistia, Estatut d’Autonomia’ i va començar a fer fotografies. ‘Tapeu-vos la cara, tots’, va cridar ell, perquè al seu país, si sorties a la foto, et detenien. ‘Compte amb els socials!’ li va dir algú. A poc a poc va anar aprenent el codi, fent amics, i fent fotografies que publicava als mitjans. I aquí es va quedar, enamorat de la ciutat i atret pel moment històric que es vivia: ‘Jo venia d’un país que era capaç de matar els seus fills. Per a mi, va ser una nova vida que va començar el febrer del 1976.’

Fugint de la fotografia estàndard de polítics inaugurant obres, tallant cintes, posant hieràtics o somrient a una gent que solia somriure una mica forçada, Carlos Bosch va decantar-se per mostrar, també, l’actitud del poble. ‘Vaig aconseguir’, deia, ‘que es publiquessin les imatges d’un poble que era el veritable protagonista d’allò que succeïa, que els lectors veiessin les senyeres o les banderes negres o vermelles en els mítings d’aleshores.’

Fotografies amb subjecte, verb i predicat

En un text de l’exposició, un dels comissaris, Manel Sanz, que va estar en contacte amb l’autor fins al final preparant aquesta mostra, explica que ell deia: ‘Les meves fotografies no ho són, si no porten subjecte, verb i predicat.’ I val a dir que moltes de les que podem contemplar en aquesta selecció són frases tan ben construïdes, que moltes arriben a la categoria de poema, novel·la o episodi històric.

Hi ha la vida quotidiana: la immigració, l’església catòlica, Extremadura, Galícia, la colza, la vida en un centre d’asil, la mort, i les conseqüències que va tenir, encara als anys vuitanta, la guerra del 1936-1939. També el feixisme, concentracions ultres i atemptats, i tres blocs de fotografies sobre Catalunya de temes com la recuperació del carrer per mítings, festes i manifestacions, la cultura i els líders sindicals i polítics. La foto del famós cartell del PSUC, ‘Mis manos, mi capital’ és seva, i també una del Rei i una altra de Jordi Pujol que, vistes avui, després dels seus escàndols monumentals de corrupció adquireixen un significat molt revelador.

En les fotografies hi ha la ferida profunda, cicatritzada o encara oberta i sagnant, dels quaranta anys de dictadura i tres de guerra. Es veu un món fantasmal, d’interiors tètrics i exteriors inhòspits que sorgeix de l’ombra, de l’endarreriment, la por, el terror, la fam, la pobresa, el patiment, l’abandó i la mort. I, alhora, hi ha el despertar de la il·lusió, la recuperació dels espais, la reivindicació, la llibertat sincera, tendra i encara atemorida, les cares d’orgull solemne dels treballadors i l’alegria dels estudiants. I, en tercer lloc, la sèrie impressionant de fotografies de l’extrema dreta. El cadàver sinistre del règim que pretén ressuscitar.

Manel Sanz, un dels comissaris de la mostra, reflexiona: ‘Sempre he pensat que les seves fotografies són barroques, fosques, excessivament contrastades, que en molts casos adquireixen un estil tenebrós. Va il·luminar amb espelmes el cos d’una dona sola i d’edat avançada, que es moria d’inanició al Barri Xinès de Barcelona. La fotografia es va publicar a la premsa local i la dona va salvar-se. Els serveis públics es van mobilitzar… Era el 1977. Qui va fotografiar millor les víctimes de la colza? Qui va fotografiar la brutalitat de les condicions de vida a l’asil del Parc de Barcelona? Va tornar a fotografiar la mort a l’atemptat de la revista El Papus. Carlos Bosch va arribar a fotografiar el cadàver de Txiqui, afusellat per la Guàrdia Civil el 1975.’

Juan Paredes Manot, Txiqui, d’Eta-pm, va ser afusellat a Cerdanyola el 27 de setembre de 1975. El mateix dia, a Madrid, afusellaven el seu company d’ETA Angel Otaegi i els militants del FRAP Humberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo. Van ser els cinc darrers executats de Franco.

La denúncia i l’advertiment de l’extrema dreta

Carlos Bosch venia de l’Argentina on ja havia denunciat amb fotografies la presència de l’organització feixista Triple A. Tenia una sensibilitat especial pel tema, una missió a complir en denunciar-los i una valentia sense límits per a infiltrar-se entre ells. En aquells anys, els ultres no s’estaven per bromes. El fotògraf s’arriscava a una pallissa, una ganivetada o un tret. Hi ha fotografies extraordinàries que denuncien la presència i les intencions d’una extrema dreta nostàlgica i folklòrica, però, a la vegada, organitzada i perillosa. Cal recordar que en aquells anys, a més dels atemptats d’ETA i GRAPO, també eren molt habituals els dels ultres, moltes vegades en connexió amb la policia, les forces armades i els serveis secrets de Franco.

Entre alguns dels periodistes amb qui Carlos Bosch va treballar aquest tema hi havia Xavier Vinader. Feien bona parella. En el procés d’investigació per al documentari sobre Xavier Vinader vaig tenir l’oportunitat de parlar un parell de vegades per telèfon amb Carlos Bosch a Buenos Aires. Esplèndid, simpàtic, lúcid, gran tipus. Jo volia entrevistar-lo en directe i incloure’l en el documentari, però, malauradament, les limitacions econòmiques de producció no m’ho van permetre. Sempre m’ha sabut greu.

‘Era una època molt boja, no teníem por. Ens atrevíem a tot. Ens infiltràvem entre ells, amb els riscs que això implicava. Anàvem a les concentracions fatxes en els seus autocars com si fóssim dels seus. Si calia, dúiem una bandera espanyola i cantàvem el “Cara al Sol” fervorosos. Jo l’havia après a l’Argentina, de nen, per un capellà pederasta de l’escola. No teníem por’, em deia per telèfon des de Buenos Aires. ‘Xavier era incansable. No parava. Tenia una voluntat i una capacitat de treball infinites. Jo un dia li vaig preguntar per què treballava tant. I em va respondre: “Els metges m’han dit que moriré jove.”’

Carlos Bosch va haver de distanciar-se de l’extrema dreta el dia que en una manifestació els falangistes el van descobrir com a infiltrat i, al crit de ‘Ése es el hijo de puta!’, li van clavar una pallissa.

Parafrasejant el tòpic podríem dir: ‘Darrere de tot reporter famós, hi ha un gran fotògraf.’ Jo crec, però, que Carlos Bosch no era mai darrere, més aviat al costat i, molt sovint, davant. Vull recordar que quan Xavier Vinader estava amenaçat de mort per l’extrema dreta i processat per ‘instigació a l’assassinat i col·laboració amb banda armada’, Intervíu, per tal de protegir-lo, va decidir d’enviar-lo amb l’aguerrit Carlos Bosch a cobrir la invasió soviètica de l’Afganistan. Setmanes després, segons Vinader, quan se n’anaven, la policia soviètica (KGB) els va retenir a l’aeroport de Kabul i els interrogà durant dos dies. Finalment, els van alliberar donant-los vint-i-quatre hores per abandonar el país. Era la segona vegada a la vida que Carlos Bosch sentia aquest ultimàtum.

Breviari essencial per a l’ofici de periodista

En una de les vitrines de l’exposició, entre càmeres i carnets de premsa, hi ha un document mecanografiat per Carlos Bosch. És un dels millors breviaris que he llegit mai sobre periodisme. El va escriure pensant en els fotoperiodistes, però és extensible a tots els qui treballem en aquest ofici. Són recomanacions sagrades. El reprodueixo sencer. Als joves els podria ser útil com a normes de navegació.

Es titula: No oblidar en la cobertura de la informació.

1) ‘Vegi-ho vostè mateix’. Veure abans de començar el reportatge. No fer-ho d’oïdes. 2) Pensar primer, després fotografiar. 3) Buscar la persona que en sap. Si s’ha d’informar d’alguna cosa que ha succeït en la nostra absència, dirigir-se a la persona de més responsabilitat que hagi estat afectada pel fet. 4) Comparar totes les versions. Aconseguir totes les versions que es pugui. Comparar les unes i les altres, descobrir incoherències i verificar fets. 5) No abandonar fàcilment. Només s’ha d’acceptar el NO com a última paraula quan resulti inevitable. 6) Ser prudent i cortès. No robar temps a la gent ocupada. De vegades es precisa ser rude, però nou vegades de cada deu, les bones maneres donen millor resultat que l’agressivitat. Recórrer a amenaces únicament si la informació justifica la pèrdua de la font de notícies. 7) Fer amics i conservar-los. El bé més preuat d’un periodista són les seves fonts d’informació. 8) Ajudar al redactor. 9) La notícia més important del món no val res si no es dóna a temps. 10) Ser sempre els primers. 11) No existeix una notícia tan important que pugui eclipsar tots les altres. Un diari ha d’omplir la cinquena pàgina a més de la primera. 12) Un fotògraf que treballa a les ordres de les Autoritats traeix el seu deure professional. Però, si està en males relacions amb les Autoritats, és un imbècil. 13) El fotògraf del diari no té opinió. Ha de recollir totes les opinions. Però ell no jutja, ell explica. 14) El fotògraf del diari no té dret de tenir mala sort.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.