La guerra del 1936-1939, el conflicte que sintetitza totes les claus d’una època, va ser la primera fotografiada a primera línia i narrada internacionalment pels millors fotògrafs d’aquí i d’arreu del món. Al costat de grans reporters de la ploma com ara Herbert Mattews, George L. Steer o Ernest Hemingway, hi havia fotògrafs de l’altura de Robert Capa, Gerda Taro o Agustí Centelles. Ells van explicar en paraules i imatges els grans fets i els grans personatges històrics. Sense ells no hauria existit el Gernika de Picasso tal com és ni haurien tingut un punt de partida moltes de les investigacions dels grans historiadors. Ells han contribuït amb la seva obra a fer la gran història.

El magnífic recull fotogràfic d’Antoni Campañà, La capsa vermella, inèdit durant vuitanta anys, posa imatges als relats familiars de la rereguarda a Barcelona que tots hem sentit de petits, als records de la gent del carrer, als aspectes normals de la vida quotidiana durant la guerra. Posa imatges a la vida, més que no pas a la guerra. No és l’únic fotògraf, ni el primer, però les seves imatges tenen un magnetisme particular. En l’esplèndida edició, que aplega una selecció d’unes quatre-centes fotos de les cinc mil que va guardar al garatge, han participat el reporter Plàcid García-Planas, l’historiador Arnau González i Vilalta i el fotògraf David Ramos.

El documentarista xilè Patricio Guzmán, autor de La Batalla de Xile, m’explicava fa anys que respecte de la història dels grans esdeveniments, el documentari és com l’àlbum de fotos familiar d’un país. Durant la guerra del 1936-1939 es van filmar molts documentaris de propaganda i de denúncia; ens mancava el de la petita història. I per mi això representen les fotos d’Antoni Campañà. Una capsa vermella plena de gent. Un bagul ple de gent. Com va dir Tabucchi de l’obra de Pessoa.

Susan Sontag va observar que ‘hi ha alguna cosa en la cara de la gent quan no sap que l’observes que mai no apareix en cas contrari’. De la mateixa manera que, quan has fet moltes entrevistes, t’adones que les millors respostes no sorgeixen mai després d’una pregunta, sinó després d’un silenci.

Antoni Campañà surt als carrers de la Barcelona en guerra, carregat d’incògnites, perplex, inquiet, a cercar en les cares, els gests i les actituds dels seus conciutadans aquell misteri interior que senten tots, allò que hi ha al fons de les seves ànimes i que ningú no sap expressar en paraules. És com si Campañà se cerqués a ell mateix entre la gent anònima. El ciutadà normal i corrent. Els homes, les dones i les criatures. L’home del carrer desconcertat que mira de tirar endavant sense fer grans gests ni corejar paraules èpiques. Prou feina tenien tots plegats a sobreviure.

En acabar-se la guerra Antoni Campañà va amagar al garatge de casa la capsa vermella que guardava les seves fotos de la guerra del 1936-1939. Si bé una bona part van aparèixer durant el conflicte a La Vanguardia i a publicacions del PSUC o de la CNT-FAI, moltes restaren inèdites, fins avui. És molt simptomàtic que les millors fotos de convents cremats, mòmies de monges, i de milicians anarquistes les fes un fotògraf catòlic com era Campañà.

Aquest detall m’ha recordat unes paraules del director de cinema Basilio Martín Patino (Canciones para después de una guerra, Queridísimos verdugos). Un dia, quan ja era gran, li vaig demanar quin projecte tenia pendent. ‘Després de les tenebres franquistes, m’hauria agradat mostrar l’alegria popular que va significar la República’, em digué amb emoció. ‘Per aquí al centre de Madrid es van cremar algunes esglésies, sí, van desaparèixer alguns retaules antics, sí; això no està bé… Però amb quina alegria ho vivia la gent!’, deia somrient.

Una teranyina de records que s’esvaeixen

Aquesta col·lecció és com una teranyina d’imatges en què havien quedat atrapats els records de la gent del carrer, les anècdotes dels pares i dels avis, els comentaris caçats al vol a les reunions familiars o a les tertúlies dels grans. És un fragment de l’àlbum familiar d’un país mort o desaparegut, d’una gent que va deixar d’existir o d’estar present, un o dos anys després, com si haguessin fugit de la foto o els n’haguessin esborrat.

Són presències que les fotos de Campañà ressusciten per omplir de vida els nostres records, per posar rostre a les anècdotes, el patiment, les misèries i, sobretot, l’esperit resignat i fort, decidit, alegre i combatiu, tendre i rebel, dels qui van viure en el microcosmos bombardat de la Barcelona republicana, passant por i gana, però amb una força imbatible per a continuar vivint com sempre, defensant amb dignitat la vida, el dia a dia, de la quotidianitat a les terrasses, als carrers, a les barricades, en els mítings, manifestacions i desfilades, en els enterraments i els locals d’oci, esport i diversió. Sota les bombes o a la platja.

‘El 18 de juliol de 1936 era un dissabte preciós i tots els amics vam anar a passar el dia a la platja a nedar, prendre el sol i festejar amb les noies’, em va explicar Carles Fontserè quan jo era jove. Els seus records sempre m’obrien una finestra nova, la de la vida, en contraposició al relat polític i històric que jo, i tots, estàvem acostumats a llegir. Aire fresc, llum del sol. Platja i noies. Sí, també hi havia tot allò, és clar.

Però poques vegades he pogut continuar mirant aquest documentari paral·lel. Si tu no ho has vist ni viscut, algú t’ha d’il·lustrar amb les seves imatges. Se’n parlava poc, els records familiars de guerra no eren fàcils de compartir amb els més joves, i així el passat s’enfosquia o, en el millor dels casos, es tenyia en sèpia. Sempre he cercat aquesta vida, aquest àlbum de fotos que no tenia cap família perquè a la guerra no es feien fotos familiars, ni de record. Vivien el present tant com podien.

La capsa vermella m’ha permès de continuar mirant aquell documentari paral·lel a la guerra, dins la mateixa guerra. La inquietud personal i professional d’Antoni Campañà i la seva Leica o la seva Rolleiflex, potser sense saber-ho, van treballar per fer possible això. Per cert, un incís, Fontserè també era un gran fan de la Rolleiflex perquè ‘així podia captar les cares de la gent sense que se n’adonés’, em deia. I així va fotografiar els anys seixanta i setanta els carrers i la gent de Nova York, Mèxic, Roma, París o San Francisco. Torna una altra vegada la idea de Susan Sontag: ‘Hi ha alguna cosa en la cara de la gent quan no sap que l’observes que mai no apareix en cas contrari.’ Campañà capta cares que no saben que les observen i, per contra, quan fa el retrat conscient, té un estil, que li deu venir del reportatge esportiu, que reformula la mirada tòpica i èpica de l’home a la guerra.

El fotògraf Antoni Campañà va captar les imatges del documentari paral·lel a la guerra. El de la vida. Sí, potser ell no ho sabia, o, si ho sabia, mai no ho va dir. Potser només seguia el rastre de la vida perquè li agradava. O perquè així se sentia viu. A més de fotògraf, era saxofonista de la Iberian Orchestra i va actuar en molts locals barcelonins dels anys trenta. Realment, la música d’un saxo seria una bona banda sonora per a les seves fotos.

Però alguna cosa devia intuir quan va decidir de guardar totes aquelles imatges de vida, robades per sorpresa a una realitat mortal. Amagar-les com un tresor que algun dia descobririen les generacions posteriors. I així ha estat. La capsa vermella atresora molts dels pedaços i parracs que podríem cosir, com la capa de l’arlequí, per imaginar-nos els colors i les textures de l’estat d’ànim d’una cosa tan fugaç, subjectiva i volàtil com és la identitat dels barcelonins, en un període molt bèstia i traumàtic, però, alhora, brutalment vital i irrepetible.

De reporter esportiu a fotògraf de guerra

Antoni Campañà (Arbúcies, 1906- Sant Cugat del Vallès, 1989) va ser un professional total de la fotografia: venedor de càmeres i expert en revelatge, fotògraf de retrats i fotografia artística, d’esport, de cultura i costums, de guerra, tècnic divulgador i autor d’articles especialitzats. Durant la guerra publicà fotos a La Vanguardia, en premsa política i sindical, en revistes estrangeres pro-republicanes i, finalment, el 1937 va ser mobilitzat com a ‘cap mecànic conductor’ de l’aviació republicana. Era fervent catòlic i pròxim al nacionalisme català de centre-esquerra d’Acció Catalana Republicana (ACR). Va treballar per a la campanya del Front Català d’Ordre encapçalat per la Lliga.

Segons testimoni de la seva filla als editors, en caure Barcelona fugí amb cotxe cap a la frontera, però a mig camí va decidir de perdre’s, tornà a la ciutat i es lliurà als vencedors al quarter del Bruc de la Diagonal. Allà, l’atzar el va fer coincidir amb el seu conegut Ortiz Echagüe, pilot i fotògraf artístic, que el va enviar cap a casa. Campañà no va patir cap represàlia i s’integrà a la vida civil i professional del nou règim sense problemes.

De seguida tornà a publicar a La Vanguardia, ara Española, fotos de desfilades franquistes, processons religioses, sardanes i festivitats com ara el Corpus Christi o l’Ou com Balla. Folklorisme, missa, falangistes i militars, els quatre pilars del règim. Tot un símbol en blanc i negre des de les pàgines del rotogravat de la llarga dictadura.

Antoni Campañà no va lliurar les seves cinc mil fotos de guerra a les autoritats, com van fer tants més per congraciar-se amb els vencedors. Desconfià dels arxius, de l’ús propagandístic que en podien fer en contra de la seva voluntat. Ell va creure que les havia d’amagar al garatge de casa perquè nosaltres les poguéssim veure avui.

A la història mai res no és o blanc o negre, hi ha una immensa escala de grisos, de vides, d’actituds, de formes de mirar i entendre el món. Antoni Campañà, la seva vida, la seva actitud i les seves fotos, en són un bon testimoni, objecte de memòria i de reflexió històrica.

Un recorregut per la selecció de La capsa vermella

D’entrada són paisatges, retrats, esports i festes tradicionals. És la vida de pre-guerra. La foto clàssica, el bon retrat, l’estil pictoralista. De sobte, irromp l’esperança de la República. Hi ha cares il·lusionades, l’alliberament de Lluís Companys, empresonat pels fets del 34. I el cop del 36, els cavalls morts a la plaça de Catalunya i unes fotos sorprenents dels ciutadans de Barcelona, observant en detall les mòmies de les monges tretes al carrer. Hi ha qui s’esfereeix potser amb morbositat, però també hi ha qui les observa i comenta amb curiositat i gest d’entomòleg. I els primers morts, els cadàvers que es podrien a Montjuïc, els enterramorts protegits amb màscara antigàs de la Primera Guerra Mundial.

En el capítol de les barricades, a diferència de les fotos èpiques popularitzades per Centelles i més, Campañà les fotografia buides, com si ja formessin part del paisatge urbà habitual. I així era. Hi ha parelles de classe mitjana que surten a passejar entre barricades, nens que juguen a guerres, un grup d’amics somrient vestits de diumenge fent-se la foto davant la barricada.

I els milicians que van cap al front, aquella alegria, n’hi ha que es fan fotos com si es tractésd’un equip de futbol. La càmera de Campañà retrata les milicianes, la barreja, tots eren igual, sense distinció de sexes, ni de races. Hi ha un gitano, i un noi que du el seu gosset a la motxilla, gent ferma, decidida, amb una varietat carnavalesca d’uniformes i complements, entre l’excursionisme i l’exploració d’aventura, que mostren molt bé la improvisació i l’esperit del moment.

El front de Bujaraloz, on homes i dones van posar en pràctica la revolució. Els fets de maig. La gent. Si estem acostumats a notar gran presència d’anarquistes i revolucionaris, Campañà també retrata les estelades dels militants d’Estat Català, en els seus cotxes i desfilades. I la ciutat bombardada, els cartells dels refugis, les corredisses, la santa innocència de la gent que intenta protegir els vidres de les botigues amb tires de paper engomat. Les cases enrunades. El pànic i la destrucció. Rostres desemparats regirant les runes, i rostres impàvids, d’impotència. Una reunió de veïns davant d’una botiga destruïda. Han tret les cadires al carrer després del bombardament per prendre la fresca i fer petar la xerrada entre les runes.

Els ferits que arriben a l’hospital de qualsevol manera, la importància del cartellisme i la propaganda, la solidaritat amb els combatents bascs. Imatges de la Barcelona soviètica, les cares de la gent, cares que no saben que fotografien en un gran míting de la plaça de braus Monumental. Campañà posava rostres a la massa. Cares serioses, concentrades, circumspectes. Un pare amb un nen petit vestit de milicià, tot orgullós. Les cues per a menjar, la gent perseguint els carros del carbó o dels pagesos, els menjadors populars. I entremig, la vida quotidiana, les terrasses, els nois i noies que patinen, els venedors ambulants d’insígnies, gorres, banderes i mocadors de guerra, els caricaturistes de la Rambla, uns ninots burlescs que representen Hitler i Franco. L’humor i la sàtira popular i els jocs dels nens, la venda de joguines de reis, els menjadors per a nens refugiats.

És especialment impressionant la sèrie sobre els malaguenys que van venir a refugiar-se a Barcelona, fugint de les massacres de Queipo de Llano. Aquest capítol és el que s’ha ampliat en aquesta segona edició. Els van refugiar a l’Hotel Ritz i a l’estadi de Montjuïc. Cares de desesperació continguda, rostres desolats de la gent del camp, pobres desorientats, nens esgotats, famèlics.

I l’entrada dels nacionals per la Diagonal, els rostres de la gent que alça el braç amb devoció o falsa resignació. Els cotxes estimbats a la frontera, les armes abandonades. El pas marcial dels franquistes que arrasen la ciutat revolucionària. Els moros de Franco. Els capellans de Franco. Desfilades, desfilades, desfilades, processons, processons, processons. Folklore, cristos, gegants i sardanes. El decorat de quatre dècades. Un món que es construeix sobre les runes de l’altre. El món que s’extingeix. Només resten les fotos amagades al garatge en capses vermelles. I una teranyina de records heterogenis, inconnexos, que s’esvaeixen.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb