It’s not fun at all! Hòstia puta! It’s not fucking fun at all! 

Això és el que vaig dir a l’home abans d’empentar-lo. Era la nit de cap d’any, la meva germana i jo érem a la Plaça del Duomo de Milà i darrere nostre hi teníem dos italians alts, de gairebé dos metres, vestits amb jaqueta negra. Plovia i portaven la caputxa posada. La plaça estava plena i entre persona i persona hi havia pocs mil·límetres d’espai. Però tot i això, hi havia lloc suficient com per no haver de tenir ningú a sobre.

I teníem algú a sobre. De fet, teníem molta gent a sobre. Concretament, teníem molts homes a sobre. Per entrar havíem hagut de passar unes mesures de seguretat que asseguraven que ningú pogués accedir al centre amb cap artefacte que propiciés un atac terrorista. Tot i així, la nostra seguretat no estava garantida, perquè érem dones. I d’això ens en vam adonar tard.

– Agafa’t bé el bolso, que l’home d’aquí darrere sembla una mica estrany.
– Ostres, doncs darrere teu també n’hi ha un que fa mala espina… I està molt a prop, no?
– Mira, moguem-nos i així ens quedem tranquil·les.

Vaig agafar la mà de la meva germana i vam marxar uns quants metres enllà. Buf, ja està, feien por, vam comentar les dues. Aleshores ella es va girar, i em va dir que creia que venien cap a nosaltres. Efectivament. En qüestió de segons ja els tornàvem a tenir darrere. Casualitat? Per si de cas, vaig tornar a repetir a la meva germana que controlés el seu bolso, vaig tornar a agafar-la de la mà i vam tornar a moure’ns, aquest cop més lluny.

Ens seguien. Els tornàvem a tenir darrere. Clàudia, és que tornen a estar aquí, com pot ser, què fem. Mentre deia això, la meva germana es mossegava nerviosa el collaret i em mirava amb ulls de súplica. Vaig mirar els dos homes als ulls, volent-los dir que els havíem enganxat, que no ens robarien, que sabíem perfectament el que estaven fent. I em van veure, però no es van moure. Fins que al final, el sentiment d’impotència va ser tan gran que vaig explotar de ràbia.

Em vaig girar i vaig empentar un dels homes. El que tenia més a prop. Al meu cap hi passaven mil coses: Quin dret et penses que tens a fer-me sentir por?! De quina forma em veus com perquè creguis que tens la legitimitat d’apropar-te tant a mi, de fer-me sentir incòmoda i insegura, i de fer el mateix amb la meva germana?! És perquè som estrangeres?! És perquè som dones?! Qui putes et penses que ets?!

La velocitat dels meus pensaments i la ràbia pujant-me cos amunt, sumat a la incapacitat d’expressar-me en italià, em van fer tocar-lo i cridar molt fort: We’ve seen you! Stop following us! Go away! Però resulta que a l’home, el fet que l’empentés li va fer gràcia. Va somriure. I la imatge de les seves dents encara em va fer enfadar més, molt més.

It’s not fun at all! Hòstia puta! It’s not fucking fun at all!

Podeu llegir la crònica integra a Núvol, el digital de cultura

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb