Ara que marxem d’Espanya, ha tocat anar una vegada més a Madrid i no pas a fer turisme. El tren espera a l’andana número 4 de l’estació de Sants amb l’objectiu de ser a les onze de la nit a Atocha. Quants, de tots aquests passatgers, saben que ací també hi viatgen uns altres passatgers que podrien no tornar demà de la capital del Regne d’Espanya? Els processos judicials polítics ja no se’ns fan estranys. Una altra vegada, ja no se’ns fan estranys. Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, el major Josep Lluís Trapero i la intendent del cos dels Mossos d’Esquadra Teresa Laplana han estat cridats a l’Audiència espanyola –una versió poc dissimulada del Tribunal de Orden Público–, acusats de sedició per les concentracions multitudinàries que es van fer davant el Departament d’Economia el 20 de setembre. El dia que la Guàrdia Civil l’havia assaltat i n’havia detingut uns quants alts càrrecs per l’organització d’un referèndum democràtic i pacífic.

Estat policíac
El tren s’omple de gent que torna a casa després d’una jornada de feina a Barcelona. I de gent que ha de treballar a Madrid demà i s’hi posarà ben d’hora. I de gent que vol fer costat als quatre acusats de sedició per l’estat espanyol. Ja és fosc i qui no fulleja una revista, mira la pantalla del mòbil o escolta música amb la mirada perduda. Són les vuit del vespre i suposo que tothom s’estimaria més ser a casa seva a descansar. Hi deu haver algun policia dels serveis d’informació de paisà seguint les passes dels acusats? Els dirigents d’Òmnium i de l’ANC expliquen que ja fa uns mesos que els segueixen allà on van. També quan fan vida familiar i fan alguna escapada privada. Darrerament, Espanya s’ha convertit en un estat policíac per als catalans. I fa cinc dies en vam tenir la demostració més evident i descarnada.

Dues vares
El fiscal de l’estat ja va dir que no investigaria l’actuació policíaca del dia 1 d’octubre perquè la trobava correcta i proporcionada. Gairebé nou-cents ferits i unes imatges que han fet la volta al món –i que han causat sorpresa i condemna general– no poden competir penalment amb una concentració plena de cançons, clavells, pancartes i somriures. És clar. I aquest divendres els acusats de sedició són unes persones que van conduir la concentració pels canals del pacifisme i el civisme absoluts. Costa molt d’explicar a la canalla i al món aquest sistema legal de dues vares. El senyor que tinc davant llegeix La Razón. Un article que es diu ‘Espirales y fuegos’, escrit per un general de l’exèrcit espanyol. Jo, en canvi, ho aprofito per llegir la Natza Farré a l’Ara, que es demana si pot dormir aquesta gent. És evident que es pot viure en mons diferents en un mateix espai relativament petit.

Lamela, la jutgessa
La jutgessa que ha citat a declarar els quatre catalans a la sala penal de l’Audiència espanyola és Carmen Lamela. Sí, exacte. La mateixa jutgessa que ha enviat a presó uns joves bascs d’Altsasu acusats de pertànyer a banda terrorista després d’haver estat involucrats en una baralla en un bar amb uns guàrdies civils. Si una baralla en un bar pot convertir-te en terrorista, què pot passar quan has fet una crida a protestar pacíficament per la detenció d’alts càrrecs d’un govern democràtic i legal i s’hi han presentat centenars de milers de persones? Parlem del mateix sistema judicial que permet al Tribunal Constitucional de voler suspendre un ple d’un parlament –també democràtic– quan encara no havia estat ni convocat. Per tant, Cuixart, Sànchez, Trapero i Laplana van a l’Audiència sense garanties judicials de cap mena. Ep! Unes garanties que no preocupen gens ni mica els guardians de les garanties del referèndum d’autodeterminació de diumenge passat.

El 1973, la sedició
El tren avança com en un viatge al cor de les tenebres. Tot és fosc a fora. Passem per Tarragona, la ciutat on va començar la campanya del referèndum i la ciutat que ha perdut l’estabilitat política del govern per la repressió violenta de l’estat espanyol l’1-O. El batlle socialista veu com se li belluga la cadira després de la renúncia d’un regidor que havia estat d’Unió, el partit històric que va trinxar el desaparegut Duran i Lleida. Un terratrèmol polític a Tarragona com el de la vaga multitudinària dels sectors de la indústria química i de la construcció que es van fer el 1973 a la ciutat. El mateix any que el règim franquista va incloure el delicte de sedició al codi penal. Delicte que ni la transició ni quaranta anys de presumpta democràcia no han sabut esborrar i que ara serveix per a empaitar els defensors de les urnes i el dret de vot.

Conseqüències imprevisibles
Cuixart, Sànchez, Trapero i Laplana han de ser a les nou del matí a l’Audiència espanyola. Qui els rebrà al carrer? Hi haurà cap concentració ‘tumultuària’ que els insultarà i els voldrà agredir si en té ocasió? Seran tan aplicats com als col·legis electorals els policies a qui tocarà plantar cara als fatxes de fila zero de l’Audiència? Els quatre acusats haurien anat a declarar si ja s’hagués declarat la independència al parlament? I quina seria aleshores la resposta de l’estat espanyol? Bé, el cas és que aquest tren es dirigeix a Madrid i demà sabrem si Espanya vol pujar un graó més en l’escala repressiva. Per un delicte de sedició i en el moment concret que passem –just abans de declarar la independència al parlament–, no es pot descartar que la jutgessa decideixi o tingui instruccions d’enviar els quatre acusats a presó preventiva. I, si no tots, alguns. Empresonar els dos presidents de les entitats cíviques més potents del país pot alçar encara més la gent, que ocuparà els carrers indefinidament. Empresonar el major Trapero, vist per la ciutadania i per la seguretat europea com un heroi contra l’amenaça gihadista, pot originar un terratrèmol de conseqüències prou imprevisibles.

L’estat d’ànim de Cuixart
Al pas per Saragossa, Cuixart m’explica que hi va serè. Ens trobem al bar a peu dret. S’ha preparat bé per a aquest moment. Ha passat el dia parlant amb molta gent que volia fer-li arribar abraçades i suport. Deuen ser aquestes mostres de suport i d’ànims que acaben posant nerviós l’acusat que ha de declarar conscient de no haver comès cap delicte. El president d’Òmnium té un equip molt cohesionat al seu voltant i això li dóna tranquil·litat i seguretat. La seva obsessió: passi què passi a l’Audiència espanyola –acabi com acabi–, l’atenció s’ha de posar tota en dilluns i la declaració d’independència al parlament. Aquesta setmana ha servit per a afermar relats i explorar conseqüències de la jornada involuntàriament èpica de diumenge. Però la llei del referèndum diu clarament que el parlament ha de fer efectiu el resultat de l’1-O.

El tren arribarà aviat a Madrid. Què pensaran els acusats quan trepitgin la capital del Regne d’Espanya la nit abans de passar per aquest particular escorxador que és l’Audiència espanyola? Cal ser valent per a no arrencar a córrer sabent què t’hi jugues i veient què estan disposats a fer aquests dies. Què devia passar pel cap de la jutgessa Lamela quan va sentir el missatge de Felipe VI de Borbó dimarts al vespre? Ho sabrem d’ací a poques hores. I tothom n’haurà d’assumir les conseqüències. També l’estat espanyol i tots els seus aparells.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]