Primer de tot cal dir que –a parer nostre– tant el vice-president Oriol Junqueras com la resta de presos polítics haurien de ser al carrer. Hem predicat, de sempre, la completa innocència dels uns i els altres, malgrat el contingut dels atestats policíacs i de la Guàrdia Civil i, sobretot, de la sentència del Tribunal Suprem del 14 d’octubre de 2019. Cap dels continguts no ens val, atesa la sistemàtica vulneració efectiva de drets, la tergiversació evident dels fets i l’aplicació, a tots, del dret penal de l’enemic; amb prevalença absoluta –en tots els casos– del principi d’oportunitat política per damunt del de legalitat. Són innocents i no ens cansarem de repetir-ho.

D’una altra banda, respectem –òbviament– la voluntat individual de cada penat i l’estratègia de defensa que hagi convingut amb el seu advocat.

Tanmateix, constatem que hi ha coses que no s’entenen en absolut i que cal que algú les expliqui. Oimés quan tot aquest afer afecta directament la vida política del país.

Això ve a tomb per la polèmica que ha suscitat recentment el tractament penitenciari dels penats. Ja podrien tenir el tercer grau penitenciari? Per nosaltres, rotundament sí. Per què, doncs, el govern català no els l’ha atorgat i els ha qualificat amb el segon? Aquesta és la gran pregunta.

Sabem que l’afer és molt problemàtic i del tot pervers. Catalunya –destinatària directa de la repressió, per l’anhel de decidir lliurement el seu futur polític– és la carcerària dels presos polítics de l’estat i la que té, legítimament, les claus de les presons.

Efectivament, Catalunya és l’única (entre la resta de comunitats) que té transferides (des del primer de gener de 1984) les competències en matèria de serveis penitenciaris. Consegüentment, és al govern català a qui correspon –en règim d’exclusivitat– de coordinar i supervisar l’aplicació de les polítiques corresponents, d’acord (això sí) amb la Llei Orgànica General Penitenciària i el Reglament Penitenciari de l’estat espanyol.

I què en diu la legislació estatal? Molt senzill.

D’una banda, permet l’accés directe al tercer grau (art. 72.3 de la llei), i d’una altra preveu la possibilitat d’accedir-hi sense necessitat d’haver extingit una quarta part de la condemna (art. 104.3 del reglament).

Tal vegada algú podria dir que el codi penal estableix una restricció que es podria aplicar, en tant que els presos polítics no han complert la meitat de la condemna i que és superior a cinc anys (art. 36.2). Però no tindria raó. La restricció –com a tal– existeix, però no és prevista per a supòsits com el del procés català, i va ser –a més– el Tribunal Suprem mateix que la va desestimar expressament en la mateixa sentència, quan el fiscal va demanar que s’apliqués. No hi ha, per tant, en aquest punt, res a debatre.

Quina és la diferència fonamental entre el segon grau i el tercer? El segon grau és la manera més habitual de complir la pena per qualsevol condemnat. Consisteix fonamentalment en el fet que, una vegada complerta la quarta part de la condemna, s’autoritza a sortir del recinte penitenciari trenta-sis dies l’any.

Per contra, el tercer grau implica règim obert i preveu, ordinàriament, haver de pernoctar de dilluns a dijous (8 hores diàries) al centre penitenciari; tanmateix, fins i tot hi ha la possibilitat que no calgui tornar-hi a pernoctar, d’acord amb l’art. 86.4 del reglament. La diferència és, doncs, abismal per al reclús i per a la seva família.

Diguem, a més, que mentre els presos són preventius depenen del tribunal que ha de dictar la sentència. Quan ja han estat efectivament condemnats depenen del centre penitenciari i de l’administració corresponent (en aquest cas, la catalana). Sens perjudici del règim d’impugnacions de les decisions del jutge de vigilància penitenciària que (en determinats supòsits) encara poden anar al tribunal que ha dictat la sentència condemnatòria perquè les resolgui.

En l’endemig de tot plegat ens hem trobat, a més, amb unes resolucions europees que afecten directament el vice-president Junqueras i que són conegudes per tothom. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va declarar (en la sentència del 19 de desembre de 2020) que Oriol Junqueras té la condició de membre del Parlament Europeu i que, per tant, gaudeix d’immunitat.

Més enllà del desgavell jurídic perpetrat per la justícia (?) espanyola, amb actes de prevaricació i confrontació oberta amb les instàncies superiors europees (i del qual ja deveu haver llegit –i encara n’haureu de llegir– centenars de comentaris i valoracions), la veritat és: (a) que és totalment indiscutible que l’article 91 del Reglament de Procediment del Tribunal de Justícia de la Unió Europea diu ben clarament que ‘la sentència serà obligatòria a partir del dia que és pronunciada’; i (b) que els estats membres tenen l’obligació de respectar el principi de cooperació lleial (art. 4.3) del Tractat de la Unió Europea i, consegüentment, han d’adoptar –en tot moment– totes les mesures necessàries per a complir les obligacions derivades de tractats o d’actes de les institucions (com ara el TJUE).

Atesos tots els antecedents exposats, la Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya va publicar el 24 de desembre de 2019 un manifest en què –de manera explícita– demanava al govern català l’aplicació del tercer grau penitenciari als membres del govern de Catalunya, a la presidenta del parlament i als dirigents socials. Entenia, i entén, que era això que els pertocava amb la llei a la mà. Encara més al vice-president Junqueras, si preníem en consideració l’existència de la sentència favorable del TJUE (màxim òrgan judicial de la UE i que està per damunt de qualsevol dels tribunals suprems dels països membres).

Malauradament, la Secretaria de Mesures Penals (que depèn del Departament de Justícia del govern català) ha dictat –recentment– resolució qualificativa del segon grau per als presos polítics. Sincerament, no ho podem entendre.

Ignorem si hi ha presos o defenses que tenen interès que sigui així. Tampoc no sabem si és la conselleria o el govern mateix qui han propiciat aquesta sortida.

Imaginem que les Juntes de Tractament han passat un tràngol per proposar (si ho han fet) el segon grau per als condemnats. No creiem que per antecedents, ni per comportament dins la presó, es justifiqui la prevalença del segon grau sobre el tercer. És totalment incomprensible.

A més, serà més complicat quan hagin de demanar –algun dia– de passar del segon grau al tercer. Perquè, què haurà canviat? Seran més innocents que no són ara? Seran més bona gent? Hauran fet més bondat? Francament ridícul.

Si no fos pel dramatisme de la situació, faria riure.

Què ha passat, doncs?

Cal que algú ho expliqui. La gent té el dret de saber que ningú no manipula unes circumstàncies tan greus que afecten directament els presos polítics, però també la vida política del país. Si hi ha motius jurídics, que s’expliquin. Si hi ha decisions individuals, que es facin saber. Si hi ha por, que es confessi. Si hi ha estratègies de defensa, que es diguin i s’expliquin fins allà on es puguin saber. Si la qüestió és que no es vol tornar a raure al Tribunal Suprem, en qualsevol procés d’impugnació, fóra bo que es digués. Si no es vol deixar en evidència –una vegada més– la justícia espanyola davant el món, caldria aclarir per què. S’apliquen criteris polítics per damunt dels tècnics, o a l’inrevés? Per què? Quina prioritat hi ha? Tothom que és a la presó hi està d’acord? Preval el pensament del govern o de la conselleria, amb independència dels afectats i dels seus defensors? Cal posar llum a la foscor. Tot, menys el dubte.

Barcelona, 11 de gener de 2020

Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb