Cal llançar les campanes al vol?

Sembla que els republicans segueixen el mateix camí amb la reforma, que no derogació, del delicte de sedició, amb la intenció de refermar el simulacre del diàleg

Joan Ramon Resina
30.10.2022 - 21:40
Actualització: 31.10.2022 - 09:33
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El document de la secretària general del Consell d’Europa referent a l’empara de tota manifestació política sota la llibertat d’expressió “sempre que les formes que es facin servir siguin pacífiques i legals i els objectius no siguin contraris als principis fonamentals de la democràcia i els drets humans” s’ha entès a Catalunya com un rebuig de les tesis del Tribunal Suprem espanyol i una derrota anticipada dels jutges que presidiren el macrojudici contra l’independentisme. No hi ha cap dubte que el document és un toc d’atenció a la judicatura espanyola i pot orientar les resolucions pendents a Estrasburg. Així i tot, la formulació deixa algun serrell on els jutges i els fiscals espanyols podrien agafar-se, tot citant la il·legalitat del referèndum català en l’ordenament constitucional de la nació espanyola. Deixem de banda, per inaplicable al Primer d’Octubre, la limitació referent als objectius, que, més enllà de la forma amb què s’expressin, desempara certes manifestacions polítiques. Evidentment pensada per a descoratjar els moviments populistes, l’ambigüitat d’aquesta excepció la fa interpretable i per tant políticament vulnerable. Ara mateix, per posar un exemple de flexibilitat interpretativa, el Tribunal Constitucional alemany ha de decidir si AfD, partit isolat per les altres formacions però amb forta implantació parlamentària, té el dret de beneficiar-se de les subvencions públiques que el sistema alemany atorga a les fundacions dels altres partits. Per a negar-li aquest dret, el tribunal de Karlsruhe hauria de dictar sentència en el sentit que AfD inclou objectius anticonstitucionals i/o contraris als drets humans, però aquest dictamen no sembla compatible amb la legalitat del partit.

El document del Consell d’Europa no és sols un aval als polítics afectats per les sentències del Tribunal Suprem o els perseguits per les euroordres del jutge Llarena. També va adreçada a ells la repulsa, car la lectura és aplicable a l’actuació de la Generalitat en els processos oberts o induïts per ella contra manifestants, majorment pacífics, no sols en les manifestacions post-sentència sinó molt abans. N’hi ha prou de recordar la conducta dels partits arran de la protesta del 15-M per les retallades en serveis socials, quan els manifestants van obstruir els accessos al parlament. Llavors els polítics i els columnistes parlaren d’atemptat contra la democràcia, si fa no fa com els partits espanyols quan van aplicar l’article 155 de la constitució a aquell mateix parlament.

Per afaiçonar la imatge d’un cop d’estat populista i d’uns heroics defensors de la legalitat democràtica, el president de la Generalitat Artur Mas i el president d’ERC Joan Puigcercós es feren traslladar al parlament amb helicòpter, com si sobrevolessin una guerrilla del Viet Cong. Gestos dramàtics per a justificar una decisió impopular com era votar aquell mateix dia profundes retallades socials al pressupost del govern. Tan fàcil com hauria estat evitar escenes de pel·lícula dialogant amb els manifestants o postergant la votació fins l’endemà! Fa molt de temps que la política és una cerimònia de gestos, alguns reeixits i alguns altres condemnats al fracàs, com ara la taula de diàleg, en què els promotors han quedat atrapats sense saber com sortir-ne.

Llavors la Generalitat i els mitjans subvencionats ja feren la finta de carregar als manifestants el penjament de violents que el govern espanyol acabaria esgrimint contra els “sediciosos” del Primer d’Octubre. La policia, la Guàrdia Civil i de vegades també els Mossos s’han encarregat d’aportar les proves de violència a conveniència dels fiscals. Altres vegades ni això no ha calgut. N’han tingut prou de penjar als CDR la llufa de terroristes, qualificació, per cert, com més va més adduïda pels neoautonomistes contra l’independentisme que no s’ha rendit. Per això, més enllà del principi de legalitat, que Espanya pot esgrimir sense que la Unió Europea s’hi oposi, l’ambigüitat del document del Consell d’Europa hauria d’aixecar alguna sospita sobre el seu efecte en el capteniment no sols del govern espanyol sinó també del català i de retruc en les associacions independentistes, atrapades entre la repressió i la dificultat d’anar més lluny de la gestualitat.

Si la setmana passada advertia de la temptació de “fer república” abans de fer la independència, avui m’estimo més presentar la qüestió d’acord amb allò que podria esdevenir-se quan el Tribunal d’Estrasburg tombi el judici del Tribunal Suprem i obligui Espanya a eliminar el delicte de sedició del codi penal. Una possibilitat és que ERC procuri anticipar-se a Estrasburg negociant una reforma del delicte que en rebaixi la pena, de la mateixa manera que va comprar al PSOE uns indults parcials i condicionants que el govern espanyol no va atorgar fins que Europa no li ho anava a exigir i després de fer passar ERC per caixa. Sembla que els republicans segueixen el mateix camí amb la reforma, que no derogació, del delicte de sedició, amb la intenció de refermar el simulacre del diàleg. Si amb això ja s’hi pot comptar, la incògnita punyent és què passarà quan el dictamen d’Estrasburg permeti a la cúpula del Consell de la República de tornar al país. La pregunta no és ociosa, perquè no hi ha cap dubte que els exiliats no tornaran en la glòria d’una albada republicana, ni tan sols en la d’una restitució pactada amb l’estat com la de Tarradellas, sinó en l’apagament i estretor de mires que ha esdevingut la Catalunya autonòmica.

En aquest ambient, deteriorat encara més per la mesquinesa de la rivalitat no ja entre partits sinó entre faccions i entre persones, qui pot creure que Puigdemont i l’estat major del Consell de la República tindran més marge de maniobra i més capacitat d’aglutinació que no tenen l’ANC o els partits? Europa no ha manifestat cap intenció de precipitar una crisi de la sobirania en cap dels estats membres, ni està en condicions de qüestionar-la en ple ascens del nacionalisme d’estat enmig de la crisi energètica i les dificultats per a mantenir una política comuna davant l’agressió russa.

No n’hi ha prou amb la despenalització de les manifestacions pacífiques i les declaracions de caràcter propositiu per a modificar la constitució, obtenir més autonomia o fins i tot la independència, car despenalitzar l’expressió no protegeix la realització de les propostes, de la mateixa manera que despenalitzar l’ús del català no ha estat cap progrés en la protecció de la llengua. Això que ara diu el Consell d’Europa ja ho deien els partits espanyols de la transició, especialment el PSOE, quan enfront del terrorisme d’ETA asseguraven que sense violència es podia parlar de tot.

Anant molt bé, la despenalització d’accions pacífiques com a resultat de la resolució dels judicis pendents a Estrasburg permetria de repetir el referèndum del Primer d’Octubre i la declaració del 27, però la protecció jurídica europea faria aigües tan bon punt el govern català arriés la bandera espanyola del Palau de la Generalitat, car a Espanya la llibertat d’expressió no s’estén als símbols de l’estat i Madrid no trigaria ni un minut a aplicar la doctrina de la violència. I que ningú no oblidi que Europa no ha impugnat el títol preliminar de l’article 8è de la constitució, ni sembla encaminada a fer-ho. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes