Caçar masies a les xarxes per salvar-les: “És un miracle que encara n’hi hagi”

Conversa amb Marta Lloret, tècnica de patrimoni cultural de la Garriga i "caçadora" de masies · Ha començat el projecte Masiaire per a conservar el patrimoni del país

VilaWeb
Júlia Julbe
07.12.2021 - 06:40
Actualització: 07.12.2021 - 07:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fer valer el patrimoni rural”, aquest és el lema de la Marta Lloret, més coneguda a les xarxes com la Caçadora de Masies. És tècnica de patrimoni cultural, és a dir, es dedica a documentar la gran quantitat d’edificacions que existeixen al nostre país. D’ençà de fa tres anys ha descobert el poder de les xarxes socials. Gràcies a elles moltíssima gent, sobretot propietaris, li han obert les portes de les seves masies. “Fa més d’un any que vaig a veure cases cada cap de setmana, n’he vist milers.”

Ens cita ben a prop del centre de la Garriga on trobem la masia Can Nualart, un conjunt d’edificacions, algunes de les quals daten del segle XIII, i que s’inclouen a l’Inventari del Patrimoni Cultural de Catalunya. En Jaume i en Joan Nualart, juntament amb els pares, mantenen viva l’essència de la masia. “Vèiem la Marta a les xarxes socials i pensàvem que era al·lucinant tot allò que creava. Era l’eina que feia falta al país.” L’eina de què parla és el projecte Masiaire, la iniciativa que vol recuperar masies mitjançant la connexió entre propietaris i masovers. S’ofereix als primers la possibilitat de preservar i fins i tot augmentar el valor de la propietat; i als segons, viure-hi mentre la conserven i la recuperen. “M’ha sorprès moltíssim la bona rebuda que ha tingut”, reconeix Lloret.

El servei el fa juntament amb la Fundació Mas i Terra i el projecte Brigel. Aquest segon fa referència a la recuperació del Mas Brigel, al Gironès. Quatre joves han signat un contracte per sis anys en una masia a canvi d’arreglar-la i conservar-la. Un d’ells, Alessandro Ranocchi, ajudarà Masiaire amb l’assessorament i la formació dels masovers que vulguin conservar el patrimoni. Qui hi estigui interessat, tant propietaris com masovers, han d’emplenar un formulari amb les dades de contacte i més qüestions que permeten de conèixer-ne el perfil.

https://www.instagram.com/p/CQVg2h5LY3O/?utm_medium=copy_link

S’hi pot acollir tothom? La Marta explica que la sorpresa va ser que s’esperaven que molta gent sense experiència emplenés el formulari, però no ha estat així. “Tenim projectes agro-ramaders, ramats que cerquen casa, i això és molt positiu.” De fet, confessa que és la millor notícia. La casuística és diversa, diu. Tenen famílies de cinc germans que a la masia se n’ha quedat un i, per diverses circumstàncies, la resta han acabat vivint en un pis d’un poble o en una gran ciutat. “Molts no s’han pogut permetre de comprar una masia, tot i que els encantaria.” També hi ha gent que sempre ha viscut de pagès i vol continuar vivint-hi. “Tot això és molt esperançador”, confessa.

“M’he trobat amb masies que són de cinquanta propietaris”

No obstant això, tot visitant masies la Marta també s’ha trobat amb edificacions en molt mal estat perquè, per exemple, hi ha vint propietaris, però no se’n fan càrrec. Fins i tot explica que hi ha una masia a Osona que és propietat de cinquanta persones. “Per això s’acaben deteriorant”, lamenta. En Joan assenteix amb el cap. “Al final no surt a compte, encara que no ho sembli són cases molt grosses.” Posa d’exemple el cost d’omplir el dipòsit d’un tractor de gasoil, uns dos-cents euros. “En un dia te’ls fons llaurant. No és tan sols el fet de pagar la mà d’obra. On vius té un cost molt elevat.” Es queixen que les administracions els posen traves. Els demanen que mantinguin les bigues de fusta, tot i que fer-les d’un altre material seria més econòmic. “Tot això té un cost. Si ells ens volen pagar la diferència, ho podem acceptar, però no tenim la capacitat de costejar aquesta mena d’obres en un espai on tenim només quatre tractors.”

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

“Les administracions ofereixen pocs recursos”

La realitat és que les administracions ofereixen pocs recursos. La Marta explica que les poques ajudes, si arriben, són cada tres anys i s’hi pot acollir tot el patrimoni del país. “El problema és que passaran per davant grans castells i esglésies, per exemple.” I perquè et paguin una part del projecte, primer has de fer una proposta amb un arquitecte. “Això amb la incertesa que te la donin.” Tots tres coincideixen en el fet que les masies no haurien de pagar l’impost sobre béns immobles (IBI). “És un miracle que avui dia encara hi hagi masies”, diuen. Per una altra banda, lamenta que la Generalitat mai no s’hagi posat en contacte amb ella. “Encara els espero.” Ara, sempre tindrà la mà estesa perquè qualsevol ajuda, vingui d’on vingui, és bona. “Si Masiaire pot ser un projecte de país, hi fa falta la Generalitat.” De fet, recorda que és a punt d’arribar el fons Next Generation. “Quin projecte a banda d’aquest, que salva les masies, hi lliga més bé?”

La Marta confessa que totes les masies tenen aspectes d’interès i singulars, però no acostuma a visitar-ne d’abandonades, sinó aquelles on pot trobar propietaris que li expliquin alguna història. “No gaudeixo de visitar masies abandonades.” La majoria de masies han fet reformes que han suprimit alguna part de la casa, els focs a terra i les cuines antigues en són exemple. Les cases que sí que han mantingut la vida, han hagut d’anar fent reformes.

Quan hi accedeix es troba amb realitats diverses i també dures. A Can Nualart els propietaris lamenten que durant el dia a dia la família gestiona molt de patrimoni físic amb pocs recursos monetaris i molt poques hores per a dedicar-hi. La major part del temps el dediquen a l’agricultura, llaurar camps, gestionar el bestiar. I, per contra, poc temps a conservar el patrimoni. “No podem canviar la teulada amb les nostres pròpies mans”, diu. “S’hauria d’aïllar i fer nova i això ens pot arribar a costar 300.000 euros, és massa. Però intento de no viure-ho negativament.” Per això agraeixen el projecte Masiaire. “Això t’obre un ventall de possibilitats, perquè molta gent que ha heretat una masia ho dóna per perdut. Potser pensen que si hi van de tant en tant, un dia es trobaran que els han entrat a robar.”

Sobre el projecte, la Marta explica que ha generat interès també fora del país. Veuen amb bons ulls Masiaire i, de fet, els agradaria d’implantar-lo. Al Principat, alguns bisbats els han ofert cases que actualment són buides, un fet que és positiu perquè es tracta d’espais amb força terreny verge. Ara bé, queda molt de camí per a recórrer. “Que la titularitat privada hagi d’anar a defensar el patrimoni diu molt de les administracions”, lamenta en Joan. A més, denuncien que en uns altres països la llei de patrimoni és completament diferent. “Hi ha països on et diuen què hi pots fer i què no i a canvi no pagues IBI.” Lamenten que aquí la llei es va passar de puntetes. La llei del patrimoni cultural català data del 1993. D’aleshores ençà han passat moltes coses, diuen. Tampoc no troben just que la llei tracti en igualtat de condicions una església i una masia. “Hi hauria d’haver-hi una llei específica de masies perquè s’hi viu. No pots fer passar pel mateix tub de normatives que una església. No té gens de sentit.” Però mentre les administracions no facin un pas endavant, la Marta seguirà amb el projecte de Masiaire i les xarxes socials, una eina molt útil per a seguir projectant el patrimoni i la iniciativa que vol impulsar a curt termini.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes