El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Josep Manel Busqueta (1973), economista i diputat de la CUP. També treballa de forner. Autor dels llibres ‘L’hora dels voltors’, ‘Todo sobre la renda bàsica i ‘Converses amb Pau Llonch’, entre més. Membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, forma part del sector de la CUP més refractari a investir Artur Mas. En aquesta entrevista, feta ahir al local la Base del Poble-sec, a Barcelona, ho torna a demostrar. També parla del risc i el perill que la formació independentista s’acabi fracturant per aquesta qüestió.

—S’han filtrat a la premsa les quatre opcions sobre la investidura que la CUP sotmetrà a votació a l’assemblea. Quina seria l’opció de Busqueta?
—És insignificant. Al Cuní ja li vaig dir allò de Maragall al ‘Cant espiritual’: ‘Home sóc i humana és ma mesura.’ Vull dir que jo ara tinc la meva opinió, però la meva missió és ser un membre del grup de diputats de la CUP, que té un mandat: arribar a l’assemblea del 27 amb la proposta que hàgim pogut extreure de Junts pel Sí sobre el pla de xoc, el procés constituent i la ruptura. I intentar que la proposta inclogui una presidència alternativa al president Mas. Treballarem per això. La meva opció és irrellevant. De fet, jo compto que les diputades no podrem ni votar, a l’assemblea del dia 27.

—Els diputats a l’assemblea no podran votar?
—No, no poden. És un mecanisme que ja s’havia sostingut. I a Manresa ja no vam votar. La lògica és que som representants d’una organització que és plural i per tant nosaltres no podem mostrar l’opinió personal.

—Si l’assemblea acaba decidint Mas sí, Busqueta accepta el resultat de l’assemblea?
—Haurem d’avaluar què passa. És clar que la investidura de Mas és un topall per a un projecte de desplegament d’un projecte de transformació social. S’haurà de veure què passa, en aquest context.

—No marxeu, eh?
—S’haurà de veure. S’haurà de veure com es reestructura tot plegat, quin caire pren tot. Una cosa és clara: se sosté que la investidura de Mas reforça la dinàmica del procés, però també és cert que la no-investidura reforça espais de construcció social adequats als desafiaments que tenim. I la investidura trenca aquests ponts.

—Veieu perill que la CUP es trenqui?
—Jo penso que dir que no seria ingenu. És a la ment de tothom que les posicions són divergents i que pot tenir determinades conseqüències en el futur. Si això s’explicita en un trencament o no, ja ho veurem. Ja veurem com es llegeix, i com es paeix.

Vam entrevistar Jaume Soler. Un dels fundadors de la CUP. Convençut que s’ha d’anar de cara a barraca, menjar-se el gripau d’en Mas, galàpet en deia ell, i cap a la República. És forner, i marxista. Com vós.
—El marxisme pot ser gaire ampli. Crec que una eina d’anàlisi, però no predetermina quina serà la conclusió. Em sembla legítima la posició de Jaume Soler. Com la de totes les persones que defensin la investidura, i com la de les persones que defensin la no-investidura.

Fotografia: Júlia Tercero.

—Al poble us deuen dir: ‘No t’ho perdonaré mai.’ I aquí a ciutat: ‘No baixeu del burro.’
—I tant. Ho he notat. És molt evident. Al poble hi ha més la lectura que s’ha construït amb el ‘pressing CUP’: no podeu ofegar el procés. I a l’entorn metropolità, la lectura és la contrària: com se us acudeixi d’investir Mas, per nosaltres deixa de tenir sentit un projecte com la CUP. Amb la mateixa efervescència i ganes d’interpel·lar. I amb les excepcions que calgui, a banda i banda. Però, del gruix de les opinions, aquesta diferència és certa.

—Mas sí, Mas no. Aquest és el marc de Catalunya Sí que es Pot. Així no parlem d’independència.
—Sí. Hi estic d’acord. I no és només el marc de Catalunya Sí que es Pot, sinó que és el marc de Junts pel Sí. Des de la meva perspectiva, tal com ho veig, Junts pel Sí no ha sabut entendre la realitat i exigència del moment. Moment que exigiria un debat molt més ampli que no pas Mas sí, Mas no. Però aquest és l’escenari de la política institucional. La ‘realpolitik’, que ens deixa molt poc marge a aquells que entenem que el projecte independentista ha d’estar a l’altura de la realitat social i econòmica.

—Mas, utilitzar-lo. Que lideri ara, per guanyar-lo després. Anant cap a la independència, utilitzar-lo. I allà, guanyar-lo. D’aquí a divuit mesos serà més fàcil aturar Barcelona World o l’ATLL. Hi esteu d’acord?
—Des de la meva perspectiva es tracta de veure qui té l’hegemonia d’aquest procés. La lògica de les elits és dir: si ho fem massa popular, i des de baix, això no va. La meva lògica és al revés: hem de poder bastir un projecte audaç de construcció nacional liderat per les classes populars. I no en som lluny, d’això. Hem de ser conscients de la nostra capacitat i força antagonista davant l’oligarquia.

—Formàveu part de l’equip negociador sobre el pla de xoc. Parleu-me de l’ATLL.
—De moment ens hem trobat amb un blocatge. Hi ha la voluntat de parlar-ne. ATLL és des de la nostra perspectiva una clara estructura d’estat. Entenem que un país que vol construir un projecte de gestió democràtica de la seva societat ha de tenir un control democràtic sobre l’accés a l’aigua potable. L’ATLL proveeix aigua a 4 milions i mig de persones. Fins el 2010 funcionava correctíssimament, i havia rebut premis d’empresa pública més ben gestionada. A causa del nyap judicial on incorre la Generalitat en el procés de privatització, que és per als cinquanta anys vinents, és quan des del nostre punt de vista hi ha un atzaucac judicial que permetria que la infrestructura es recuperés. El juny el TSJC decideix d’anul·lar el concurs. Diu que s’ha de tornar a obrir el procés. Era el moment d’intentar recuperar-la. És cert que hi ha un cost. Tornar els 300 milions que va avançar Acciona, i segurament hi hauria un litigi al voltant del lucre cessant. Però entenc que, malgrat el cost, aquí parlem de la gestió de l’aigua per als cinquanta anys vinents. I de tenir la capacitat de control d’una infrastructura estratègica. Aquí és on demostra quina societat volem construir. Volem construir una societat on l’accés a l’aigua sigui en mans d’empreses privades? Aquí es defineix el caràcter que ha de tenir la república. Però aquest també és un cas de portes giratòries. El conseller Recoder, quan abandona el seu càrrec, va a KPGM, a treballar per a auditories ambientals. I el director de l’Agència Catalana de l’Aigua venia d’Aigües de Barcelona.

Fotografia: Júlia Tercero.

—I Barcelona World?
—Barcelona World no té sentit econòmic. Si en fem el seguiment, veurem que el projecte recorda allò de Marx: el que primer esdevé una tragèdia, després acaba en farsa. Parlem d’un projecte que inclou 450 hectàrees en un principi, i cinc grans projectes. Ja només en queda un, ‘Barcelona dreams’. Conglomerat d’hotels i casinos. Els únics interessats són els del Casino de Peralada, de Tarragona. Si aquesta és l’única demanda, doncs hem d’adequar el pla territorial parcial, i fer les modificacions pertinents. Però la resta? La resta s’hauria de poder retirar. Perquè el pla urbanístic té contestació, i no té sentit. Quin és el sentit de no retirar aquest projecte? És un altre exemple molt interessant de seguir, si es vol dibuixar quina mena de república volem. Que es retirés. Però hi tornem a trobar els interessos de La Caixa.

—S’ha fet una DUI encoberta.
—No. Volem desobeir el Tribunal Constitucional en aquells aspectes en què mostra signes de caràcter antisocial (pobresa energètica, avortament). Evidenciem-ho. Això, i el senyal de canvi en la presidència, avalada per un conjunt de mesures, ho proposàvem de mínims. Ens trobem que no hi ha voluntat i, pel que fa al pla de xoc, va essent difícil.

—Alguns opten per Mas en canvi de pla de xoc. Potser els vostres mateixos us diuen: mira, em menjo Mas, però no em venguis ara tu la moto del pla de xoc. Pot ser paper mullat.
—Pot ser. Pot ser. La meva opinió, personal, és que la implementació d’un pla de xoc real és difícil si no es vol entrar en un conflicte amb allò que representa la gestió dura de la ‘deutocràcia’ en les nostres societats. Per què? Perquè és difícil aconseguir els recursos. Si no hi ha voluntat conflictiva amb aquesta realitat que ens escanya, digues-li estat espanyol, digues-li mesures d’austeritat, doncs… El problema del pla de xoc és comptar amb els recursos necessaris per a poder fer front a l’emergència social. A banda d’acceptar el pla de xoc, i aconseguir que fos prou vàlid, caldria també disposar dels mecanismes de control dels recursos, i dels indicadors que l’avaluen. Una formació com la CUP, amb només deu diputats, tindrà dificultats serioses de fiscalitzar. Es fa difícil, es fa difícil.

—Canviem de tema. L’anticapitalisme és un imant per a molta gent que, a la vegada, es veu allunyada del marxisme. Pot ser?
—En el cas català, els marxistes sempre hem estat molt heterodoxos. El nostre marxisme és molt llibertari. El marxisme català és el POUM. La nostra essència és llibertària. I també en el meu cas. La nostra forma d’articular beu en l’anàlisi marxista, però el nostre ADN és llibertari. Jo crec que el moviment antiglobalització, el 15-M, o la CUP mateix… Per molt que es defineixi amb la voluntat d’anàlisi marxista i cap al socialisme, la mateixa dinàmica interna, i la manera com es prenen les decisions són netament llibertàries. Amb un alt component assembleari, horitzontal, de no lideratges, un punt espontània. Això és així. I la realitat actual ens demostra que aquesta línia té molta capacitat de fructificar. A les eleccions municipals, per exemple, s’ha vist que les plaques tectòniques s’han bellugat. Hi ha una possibilitat de construir en aquesta direcció.

—Votareu aquest diumenge a les eleccions espanyoles?
—No. No votaré. No votaré perquè sóc congruent amb l’estratègia de la CUP. Ara, sí que em sembla que es belluguen coses. No sé si per tàctica, per exemple, però penso en el que planteja En Comú Podem sobre el referèndum. I l’assumpció valenta, no sé si tàctica, de Podem. Però el fet és que no els penalitza. En el cas català és evident, però tampoc a Espanya. Ara, jo diria que no he votat mai, a les espanyoles. I també em costava de votar a les catalanes, si ho puc dir tot. Fins que no em vaig fer de la CUP, diguem-ne, a mi em costava molt. Sóc bastant abstencionista, per naturalesa.

Josep Manel Busqueta 17122015_1262—A l’independentisme, quan us hi uniu? És de sempre?
—Per mi l’independentisme és un planejament congruent amb una anàlisi de la construcció alternativa de la societat. Jo entenc que qualsevol projecte de transformació de la nostra realitat, els Països Catalans, ha de comptar amb l’espai de l’independentisme. La visió independentista és un bon pal de paller per a aquest projecte de transformació. I això ho he anat madurant al llarg del temps. Jo venia d’una lògica on creia que els estats havien quedat superats. No veia clar ni l’estat espanyol ni cap altre. I aterro en un moviment que considera la construcció de l’estat com una eina de transformació social.

—Us feia molt més partidari de l’estat.
—Es construeixen imaginaris al voltant de la gent. El que a mi m’atreu del projecte de la CUP és aquesta voluntat de construir societat al marge de les institucions. A través del municipalisme, no tan sols entès com l’alcalde, sinó com un procés, i a la vegada d’implicar-se en lluites al carrer. Per mi el problema és quan la lògica institucional acaba contaminant tota la resta.

—Justament ara els independentistes volen  institucions més fortes que mai: les pròpies d’un estat independent.
—Hem de vigilar amb la lògica institucional, però sense una població convençuda del que es vol fer, que assimili allò que volem fer… I que vegi que l’estat espanyol al llarg de la seva història, no s’ha demostrat com un estat democràtic, ni ha respectat les sensibilitats nacionals, ni la justícia social. Per tant, quan ens enfrontem a això, veiem que això no consisteix en una votació, o unes eleccions, o un procés de manifestacions. És un procés de conflicte obert. Amb moments durs. Hem d’estar preparats. Per exemple, la lògica de la gestió del deute ens porta a un desafiament del deute. I sinó, com a mostra, Grècia. Ha d’existir un procés de construcció col·lectiva amb els desafiaments que tenim davant.

—Com a economista, vau ser assessor del govern de Chávez, a Veneçuela. Ara per què ha perdut, Maduro? Ho heu anat seguint?
—La veritat és que no tant. La realitat de Veneçuela la vaig seguir de prop quan era allà. Aquí, però, amb més distància. Crec que els processos, tant a Veneçuela, com el cas català, han de ser relatats des d’una perspectiva indígena. Ser-hi. Amb certa distància totes les interpretacions són esbiaixades. Ara, jo estic molt orgullós, i em sento molt proper a la revolució bolivariana. Amb els seus defectes, i sobretot amb els seus encerts. La meva anàlisi, des de la distància, però des de la proximitat sentimental, és que té molta importància el que passa amb el preu del petroli. En un país que té dificultats per a independitzar-se del petroli, això ha costat molt. L’economia continua massa recolzada en els ingressos del petroli. Això determina molt, quan el preu del petroli és baixíssim. Entenc que és un procés que no havia sofert derrotes importants des del 1998, amb la reforma constitucional que va intentar el chavisme però va perdre. La qual cosa demostra, malgrat que el presentin com un ‘règim’, que és un procés que accepta els resultats de les eleccions. I això, que és claríssim, doncs la gent no ho té tant clar. I el procés bolivarià, al final, ha volgut redistribuir. Redistribuir la riquesa del país. El problema és que era a les mans d’una elit hiperconcentrada i poderosa. Amb molta capacitat i poder. Aquest ha estat el desafiament gran: que els recursos no fossin a les mans de l’elit.

—Per què ha perdut la batalla mediàtica, la CUP? Es veu que sou la FAI, tu.
—Doncs perquè aquí no s’hi han construït estructures d’estat, però sí a escala mediàtica. La capacitat de determinar l’opinió de la població per part dels mitjans vinculats al poder és evident. Això ho han fet. Han construït el relat que volem la lluna i que érem intransigents amb els resultats de les eleccions. Amb independència d’això, però, la CUP aquesta batalla no l’ha perduda. S’ha vist que hi ha vida al marge de Junts pel Sí. El president Mas és el millor president per a la gent de Junts pel Sí, però per a molta altra gent, no. Hi ha gent que valora el que fa la CUP. No penso que la CUP vagi perdent. Perd en el ‘mainstream’, però guanya capacitat i interlocució en molts altres espais.

Fotografia: Júlia Tercero.—I d’autocrítica, en feu? No sou prou àgils, potser, per inexperiència?
—No hem estat prou àgils i no estem preparats per a tot això. No som persones que tinguem, ni hàgim tingut, el projecte d’esdevenir part de l’aparell institucional. La nostra passió és política. La practiquem des de la voluntat de participar en un procés de transformació que nosaltres entenem independentista. No som gestors, ni tecnòcrates, ni ens hi belluguem bé. Al contrari: ens hi belluguem amb poca perícia. A la vegada, ens costa d’assumir l’equilibri dels temps i els espais, amb un projecte que té una lògica molt allunyada de la institució. Ens causa moltes tensions a molts nivells.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.