Els búnquers del Carmel: de la idealització al fàstic

  • Què hi fan centenars de turistes al Turó de la Rovira lluitant per capturar una posta de sol de postal, amb unes vistes de Barcelona que fan caure la bava?  

VilaWeb
Marina Arbós Junyent Albert Salamé
04.04.2023 - 21:40
Actualització: 05.04.2023 - 13:22

Són dos quarts de set del vespre d’un dilluns qualsevol. Quan començo a enfilar els revolts per arribar a Las Delicias –un bar de tota la vida del barri del Carmel– em trobo nens que ja han sortit de l’escola i que comencen a tirar cap a casa, el típic home de quaranta anys amb una samarreta de propaganda que va a fer fúting només perquè s’acosta l’estiu i jubilats asseguts en bancs de fusta que fan petar la xerrada mentre aprofiten els últims raigs de sol, ara que el dia s’allarga. Fins aquí, tot bé. Però no són els únics que hi ha al barri. Pels carrers de Mühlberg i de la Gran Vista, riuades de turistes, a peu, amb taxi o amb autobús també ronden pel barri. Els qui pugen caminant esbufeguen, cansats, però la pujada, ben dreta, no els impressiona i no n’hi ha cap que decideixi de girar cua. Duen bosses de plàstic, d’aquelles verdes opaques, i s’hi pot sentir com xoquen les ampolles de cervesa de vidre i el soroll de les bosses de patates fregides quan s’aixafen.

Però què coi hi fan centenars i centenars de guiris tan lluny de la Rambla i de la Sagrada Família? La foto, hòstia, la foto! Tots volen arribar al capdamunt del Turó de la Rovira, concretament, a les restes de la bateria antiaèria, un indret conegut internacionalment com l’espai perfecte per a poder capturar amb un telèfon mòbil d’última generació el sunset més famós de TikTok i alhora gaudir, si és que es pot gaudir d’un lloc tan atapeït i ple de flaixos, d’unes vistes de Barcelona en tres-cents seixanta graus que deixen bocabadat qualsevol que tingui el privilegi de contemplar-les. Aquest mirador, que omple les xarxes i que és a totes les guies turístiques, va saltar a la fama després de rodar-s’hi l’any 2010 una de les escenes més emblemàtiques del film Tres metros sobre el cielo, protagonitzat per Mario Casas i María Valverde. Va marcar a una generació i des d’aleshores també, de retruc, la vida dels veïns del barri. Amb el boom de les xarxes socials i dels clàssics vídeos de recomanacions per a viatjar, aquesta bateria antiaèria del Turó de la Rovira (coneguda per “búnquers del Carmel”) ha passat a formar part dels imprescindibles de tots els turistes joves que visiten Barcelona.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

A mesura que van arribant al capdamunt, italians, francesos, anglesos, polonesos, xinesos i argentins lluiten per aconseguir un bon lloc, aquell que els permetrà de fer una fotografia i que sembli que estan sols. Els que arriben quan el sol comença a caure ja no troben lloc a primera fila, però és igual, s’enfilen a la roca i es planten a dos pams d’una parella enamorada que s’amanyaga. Els interrompen un petó. Que n’és de romàntic, això dels “búnquers”! Hi ha gent de totes les edats, tot i que hi predominen els joves, de setze anys a trenta-cinc. Grups d’amics, parelles i fins i tot alguna família. La majoria estenen una tovallola o un pareo a terra per estar més còmodes i els més espavilats despleguen el pícnic: les barres de pa, l’allioli, les patates de bossa, el guacamole i l’embotit envasat. Sens dubte, no serà tan bo com sembla. També treuen el vi i la cervesa. Ben bé és que no s’hi posen per poc. Els que s’ho han deixat a casa o aquells a qui se’ls ha despertat la gana a l’últim moment, tampoc no han de patir: les plataformes de repartiment de menjar a domicili també hi arriben, als búnquers. Només faltaria que Glovo no pogués pujar una pizza fins allà dalt. I si tenen set poden comprar més beguda als venedors ambulants que hi pugen amb carretons de refrescs i cerveses fredes. Els qui no hi podran arribar si passa res són les ambulàncies i els cotxes de bombers, perquè l’accés final al mirador s’ha de fer a peu, tant si vols com si no. Una altra crítica dels veïns és que tampoc no els podran socórrer a ells, si ho necessiten, per les cues habituals de taxis que paralitzen els carrers principals del barri.

Quan el sol es pon hi ha un relleu. Molta gent comença a desfilar, però molta tot just arriba. El moviment és constant. A aquests últims, no és pas la posta de sol que els empeny a enfilar-s’hi. Arriben, s’asseuen i comença a sonar música en uns quants altaveus. Costa de seguir-ne només una, perquè s’encavalquen. Cadascú fa sonar la seva llista personalitzada i hi predomina la música electrònica. Tenen un gust semblant, es veu. També es comença a sentir la flaire de marihuana. Fosqueja, el cel ja no és carabassa. Ací moltes nits s’hi fan festes sense gens de control, sobretot quan arriba el bon temps. Les convoquen a les xarxes socials i fins i tot s’hi instal·len punxadiscs i leds de colors. Com una discoteca a l’aire lliure. Idèntic. I quan ja en tenen prou, cap a casa. Però, és clar, tota la gent que puja també ha de baixar i no se’n va fins a altes hores de la matinada. Això vol dir que, un dilluns qualsevol, als veïns de la zona els desperten els crits de guiris beguts, però també les rodes dels monopatins i la música dels altaveus. I ningú no els dóna cap resposta. 

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Torna a sortir el sol i el paisatge s’ha degradat. Hi ha deixalles escampades pertot arreu –tot i que el personal de neteja hi passa més de tres vegades el dia– i l’incivisme ha originat situacions de violència entre turistes i veïns. En José Antonio molts dies, quan es lleva, troba excrements davant de casa, i considera que les faltes de respecte es repeteixen massa sovint. Li han arribat a tocar el timbre de casa de matinada per a demanar-li d’anar al lavabo o per si tenia un llevataps. N’està fart. Tant per a ell com per a tots els qui hi viuen és un maldecap. Estan molt emprenyats, perquè la tranquil·litat de sempre s’ha esvaït. Veuen com l’entorn de casa seva ha passat a ser un parc temàtic, venut als turistes com un espai verd amb vistes de la ciutat ideal per a anar-hi al capvespre. “La balconada de Barcelona”, en diuen. Un model que, sens dubte, a l’administració se li ha escapat de les mans. De fet, la policia mateix, que dilluns hi tenia una presència merament simbòlica, explicava que el cap de setmana passat s’hi havien arribat a concentrar dues mil persones. Dues mil.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

 

Ara l’ajuntament vol tancar l’espai durant les nits, una mesura contra rellotge que els veïns pensen que no resol res perquè, simplement, la festa es desplaçarà més avall, als vessants de la muntanya. Demanen una decisió que tingui en compte la gent que hi viu. De fet, ja fa un parell de setmanes que es mobilitzen i que tallen el carrer per exigir solucions reals. I no tenen previst d’aturar-se, ben al contrari. Ja preparen noves convocatòries, també amb els veïns de més barris, com Vallcarca, on la situació comença a assemblar-s’hi massa. Tot això a les portes de l’estiu, quan la situació empitjora dràsticament. Els veïns transmeten una angoixa molt fonda: “No us ho podeu ni imaginar.”

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any