Andreu Buenafuente: “M’he convertit en un addicte a la improvisació”

  • Entrevista a l'humorista, que ha tornat a TV3 amb el programa 'Vosaltres mateixos'

VilaWeb
Andreu Buenafuente, en una imatge d'arxiu (fotografia: CCMA).
Andreu Barnils
09.12.2023 - 21:40
Actualització: 10.12.2023 - 08:55
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Andreu Buenafuente (1965) ha tornat a TV3, després de molts anys de fer humor per a televisions espanyoles. L’any 2022, després de sis anys vivint a Madrid, va tornar a viure a Catalunya, i ara estrena el programa Vosaltres mateixos, que demà arribarà a la televisió amb el tercer capítol. Un primer bloc de capítols  solament es podien veure en línia. Són cinquanta-cinc minuts en què Buenafuente entrevista gent del carrer amb una història peculiar (per exemple, una banda de rock que fa seixanta anys que toca), amb la improvisació com a factor clau, i en què el monòleg encara és marca de la casa. VilaWeb ha entrevistat Buenafuente per telèfon durant quinze minuts per parlar del seu retorn a la televisió que el va catapultar.

Andreu Buenafuente (fotografia: CCMA).

Com us agafeu el retorn a TV3?
—Des d’una certa lògica i normalitat. Al final, has d’anar on té sentit allò que fas, el projecte que tens entre mans. I això és el que va passar: que jo visc aquí des de fa un temps, i vaig pensar que aquest projecte era ideal per a TV3. A TV3 li va agradar. I endavant.

Pot ser que feu una mena d’humor diferent segons la cadena? Tinc la sensació, potser m’equivoco, que a TV3 feu un humor més polític, bromes de Junts, d’Esquerra, i en les televisions espanyoles no tant. Hi esteu d’acord?
—Home, et recomano que em miris mil programes. Que no t’ho recomano. No, no. Sempre hem fet comentaris d’actualitat. Ara et pot semblar més localitzat, més local, amb més intensitat. Però hem anat fent de tot i en totes les èpoques possibles. Aquests darrers anys, per exemple, han estat molt intensos i vam continuar fent-ho. I l’humor polític, per dir-ho així, tampoc és el gran objectiu del nostre humor.

I en aquest cas, a Vosaltres mateixos, doneu molta importància a l’humor improvisat. Per què?
—La improvisació és la destil·lació màxima de la comèdia. Diuen que la comèdia és basada en l’imprevist, i que, de fet, les bases de l’humor són aquestes. Trenques la lògica, amb l’humor imprevist. M’agrada molt. Ja fa anys que m’he convertit en un addicte a la improvisació, la practico molt, sempre l’he feta amb alegria, no m’aclaparo. Hi ha uns altres professionals que volen tenir-ho tot previst i controlat, que també és una tècnica molt encomiable. Però, a mi, que també m’agrada treballar amb bon guió, de tant en tant m’agrada experimentar amb l’imprevist.

Amb Berto Romero sou parella còmica de fa molt temps, i darrerament feu una sèrie en què vós feu boomer, home molt antic, que fot bromes fora de lloc, i que no toquen. Us veieu així?
—No, home, no. Espero que no. Penso que un comediant explica tota l’estona què passa al món. O què passa al món a través seu, per ser més exactes. Aleshores, una de les coses que vull tenir clara sempre és ser contemporani. Ja tindré temps de ser un antic i un clàssic. No, no, passa que el personatge que m’escriu en Berto per a la sèrie és un caramel. I realment és un altre prodigi de guió. S’ha de saber escriure, s’ha de saber compensar i col·locar en la història un paio com el doctor Estrada, tan al límit de la cancel·lació. Tinc la impressió que és un personatge que en males mans causaria rebuig, i en bones mans és el contrapunt.

Andreu Buenafuente (fotografia: CCMA).

Potser no heu canviat, però el clima sí que ha canviat. Els humoristes no podeu fer broma de coses que ara fa deu anys, quinze o vint, sí. O no?
—En discrepo una mica. Ha canviat el món de la comèdia, que ha actualitzat els seus codis de menyspreu a col·lectius, a minories, al tractament de la dona. I em sembla una bona notícia. Després, el comediant el que ha de fer (bé, que faci el que vulgui) és saber llegir els temps. I aquest mantra que el còmic no pot parlar de res no és veritat. El còmic pot parlar de tot. L’altra cosa és com ho fa. Però, evidentment, si surts a l’estil dels comediants dels vuitanta, bé, és que no és que et facin fora del país, és que et fan fora del planeta. És a dir, es consolida un mantra inexacte que no es pot parlar, no es pot parlar… I tant, que es pot parlar! I s’ha de parlar de tot. Ara, sigues conscient de l’any en què vius.

Un dia parlàvem amb Toni Soler i em deia que la censura que havia rebut més era l’econòmica, més que no la política. Marques i empreses més que no pas partits. Vós també?
—Sí, sí. Més que censura és no entendre la llibertat d’expressió. Crec que falta una educació general a tota la societat de la llibertat d’expressió. Crec que s’hauria d’ensenyar a les escoles, perquè a empresaris, grups de poder, els incomoda la llibertat d’expressió, perquè la veuen erròniament com un problema que els farà perdre clients i calés. I aquesta és la base de tot. Si tinguéssim clar que una societat és millor com més lliure és, la podries executar sense cap mena de censura o limitacions dels empresaris. Però, desgraciadament, és així. I això al final és una falta de cultura social, general, sobre el que és realment la llibertat d’expressió.

Ara, a Barcelona, sobretot, el monòleg és bastant moda. Ho seguiu?
—Sí. No tot, perquè el que sé és que s’ha estès moltíssim. Però vaig veient coses, sí.

Per exemple, els de la Sotana, els seguiu?
—I tant. Segueixo la Sotana, segueixo la Ruïna, segueixo noves generacions. M’agrada. Ha pujat la nòmina, i això és bo per tots.

Ali Wong?
—No, no la controlo, aquesta.

Tots aquests són humoristes molt més de política pura, o de qüestions com ara el racisme, l’avortament, les guerres. Per què no us atrau tant?
—Sí que m’atrau. I vaig evolucionant. Fa trenta anys que faig monòlegs, cosa que em sembla absolutament increïble. I si comparessis l’últim monòleg que he fet a Vosaltres mateixos amb el primer de TV3, veuries una evolució brutal. També et dic que sí que tinc ganes de parlar més pel senyor que sóc de cinquanta-set anys. I no defugir grans temes. L’altre dia vam parlar de la gestació i em va agradar perquè es va generar un debat a la grada. Tinc un motoret d’anar incorporant cada vegada més coses, qüestionant una miqueta el món que ens envolta, perquè, desgraciadament, el món està fet una merda. Si veiés que el món no necessita cap comentari, et diria, mira, doncs, ja està: costumisme sempre. Però és que el món està fet una merda.

Dues de política. Volia saber què en penseu, de l’amnistia?
—Hòstia, tot el que he de dir sobre la política, ho dic a la comèdia. Però el que he de dir és que un país democràtic, que creu en la seva democràcia s’ho ha de plantejar absolutament tot. I ha de treballar amb els mitjans de què disposa, parlamentaris, per abordar qualsevol qüestió. Si la política és l’art de solucionar les coses, tot s’ha de poder arreglar amb política.

Corregiu-me si m’equivoco, però diria que el 2017 éreu partidari del referèndum pactat i no de l’unilateral. Seria això, el resum polític?
—Bé, un resum polític no el pots fer mai, perquè és tot en constant evolució. Però recordo haver parlat amb Puigdemont en una entrevista que li fèiem a TV3, i li vaig dir que modestament pensava, com a ciutadà còmic, que el més sòlid que teníem era la voluntat de fer un referèndum per part de la majoria dels catalans. Això és el que detectava al carrer. A veure, tampoc sóc un estudi sociològic. Ara, no sé exactament com estaria, però penso que, a Catalunya, les ganes de decidir què som dins la legalitat és el més transversal que hi ha. Això seria amb el que tothom estaria més còmode. Em sembla a mi.

Perdoneu la pregunta, què vau votar el Primer d’Octubre? Es pot saber?
—Jo mai comento què voto. Perquè penso que sóc aquí per la comèdia, i no per induir cap vot a ningú. I cap partit m’ha regalat res. I és important aclarir-ho. Cap partit m’ha regalat res. M’han ofert moltes coses, de suport, de mítings, de gales. Penso que el còmic ha de mantenir la independència, encara que és clar que d’ultradreta no sóc.

Ja ho deveu saber, que us col·loquen als socialistes.
—No ho sé, no ho sé. I aquests que són tan llestos…

Voldríeu afegir res no us hagi demanat?
—Que em continua emocionant que trenta anys després la gent encara estigui al nostre costat, que em somriguin pel carrer, que aquest és el resum d’una carrera. Passat subratllant el present. Que és una complicitat molt bonica amb la gent, la sensació que els he fet sempre productes honestos i treballats. I això és el que fem ara, que, com més anys passen, més fan valdre.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any