01.11.2024 - 21:40
The Washington Post · Terrence McCoy
Rio de Janeiro, Brasil. De la maragda de Bahia s’han explicat tota mena d’històries increïbles, la major part de les quals, falsa.
Hi ha qui diu que panteres, o unes altres bèsties ferotges, van atacar un carro empès per mules que transportava la pedra gegant per la selva brasilera. S’ha afirmat que els senyors de la guerra brasilers, o, alternativament, la màfia brasilera, dediquen cos i ànima a cercar la que es creu que és la maragda més grossa del món.
Una d’aquestes històries diu fins i tot que la pedra va ser engolida per les aigües de l’huracà Katrina.
Sorprenentment, aquesta darrera història és certa.
Veritat, mentida: així ha estat sempre aquesta pedra gegant. Deforme, misteriosa, elusiva: la maragda de Bahia desafia totes les convencions. Aquesta pedra de luminescències verdoses, de la grandària d’una nevera petita, no enlluerna sinó que obsessiona. Molta gent l’ha cobejada. Alguna, fins i tot, s’ha mort cobejant-la. Una altra ha acabat a la presó.
A la gent, sobretot als periodistes, li agrada dir que la pedra és maleïda. D’ençà que fou descoberta en una mina brasilera el 2001, totes les dimensions de la pedra –del valor a la importància i, naturalment, a la pertinença– han estat objecte constant de disputa.
Alguns diuen que la maragda val gairebé mil milions de dòlars. Uns altres diuen que no val gairebé res. Hi ha qui diu que pesa 2,5 quilos. Uns altres diuen que en pesa 752.
Però ara un tribunal nord-americà és a punt de resoldre un d’aquests punts de disputa: la qüestió sobre la propietat de la pedra. Serà la resolució d’una batalla legal que, durant més d’una dècada, ha enfrontat el Brasil amb un petit consorci de caçafortunes, que han provat de frustrar unes quantes vegades la petició diplomàtica que demana que la roca torni a la seva terra natal.
El Brasil sosté que ha estat víctima d’un delicte, que la roca es va desenterrar il·legalment i que va sortir del país gràcies al contraban. La pedra, diu Brasília, pertany a un museu.
“No ens mou en absolut l’interès econòmic”, explica Boni de Moraes Soares, fiscal federal especialitzat en disputes internacionals. “Volem enviar un senyal que anirem a cercar els béns nacionals del Brasil on siguin i exigirem responsabilitats als traficants internacionals perquè s’ho pensin dues vegades abans de cometre un delicte tan descarat”, afegeix.
A l’altre bàndol hi ha tres caçafortunes nord-americans que fa més de quinze anys que reivindiquen ser els propietaris legítims de la pedra. Diuen que no van tenir res a veure amb la importació de la maragda, sinó que simplement la van adquirir legalment en una transacció compulsada per un jutge de Los Angeles.
Un d’aquests caçafortunes és Jerry Ferrara, un home de Florida que comercia amb béns immobles i pedres precioses. Fa setze anys que prova de treure profit de la maragda, sense èxit.
“Sempre dic a la gent: ‘Sóc el pobre més ric que coneixereu mai’”, ironitza.
Però ara, tant ell com el seu consorci, FM Holdings, s’enfronten a l’adversari més temible que s’han trobat fins ara: la República Federal del Brasil.
El país de les maragdes gegants
A la serralada semiàrida de Carnaíba, al nord-est del Brasil, hi ha un dels jaciments de maragdes més grans del món. Les pedres que s’hi troben són diferents de les maragdes que abunden a Colòmbia o Zàmbia. Són més tèrboles, cosa que les fa més barates. Però algunes també són molt més grosses que la resta.
La mina de Carnaíba ha produït cinc “maragdes gegants”, segons els mitjans de comunicació brasilers, cadascuna de les quals pesa centenars de quilos.
Un dels comerciants d’aquestes maragdes va ser Alderacy de Carvalho, més conegut com “el General”. De les maragdes que De Carvalho guardava a casa seva, cap era més extraordinària que la de Bahia. Un bloc negre salpebrat amb cristalls verdosos, la pedra semblava més un meteorit que no pas una maragda. Originalment, De Carvalho va comprar la pedra per uns mil cinc-cents euros.
“No ens consta que hi hagi cap peça més que sigui tan rara i única, amb els cristalls de maragda tan ben formats”, explica un geòleg del Ministeri de Mines brasiler. “S’hauria d’exhibir en un museu de minerals perquè els brasilers i turistes estrangers puguin conèixer les riqueses naturals del Brasil”, afegeix.
Segons que consta als expedients judicials, el General la va acabar venent per set mil cinc-cents dòlars a dos cercadors de gemmes, que se la van endurar a São Paulo i la van deixar, durant anys, a l’oficina un taller de reparació de vehicles. El 2005, els cercadors la van enviar als Estats Units amb l’esperança de trobar-hi un comprador.
Com res que s’hagi vist abans
Als Estats Units, una successió d’especuladors de gemmes han provat de vendre-la a un gran comprador, i han fracassat.
La pedra va acabar caient en mans de Ferrara. En aquell moment, segons que explica, estava arruïnat i no tenia casa. La maragda, diu, “no era com res que hagués vist abans”.
Però quan era a punt de vendre-la, un antic associat seu va dir a la policia que la roca era robada, i va afirmar que la màfia brasilera hi anava darrere. El xèrif de Los Angeles va trobar la roca i la hi va confiscar; durant anys, Ferrara i el seu antic associat se’n van disputar la propietat. El 2015, finalment, un jutge de Los Angeles va dictar sentència a favor de Ferrara.
Mentre els homes es disputaven la pedra, el Servei d’Immigració i Control de Duanes dels Estats Units va informar les autoritats brasileres d’on era. El país, que ha perdut més de nou-centes relíquies culturals a causa dels traficants i ha vist durant dècades com s’exhibien en nacions més riques, va obrir una investigació penal sobre el cas.
Segons que consta als registres judicials, les autoritats van descobrir que la primera llicència per a explotar el jaciment on es va descobrir la maragda de Bahia no va ser concedida fins anys després d’haver descobert la pedra, i que els caçafortunes que van enviar la roca als Estats Units la van identificar falsament als documents d’exportació com a “betum i asfalt”. També van descobrir que un expert en gemmes de São Paulo els havia dit que la pedra valia 372 milions de dòlars, però que ells havien declarat que valia cent dòlars.
Un tribunal va declarar els especuladors Elson Alves Ribeiro i Rui Saraiva Filho culpables de contraban i usurpació de béns públics, i els va condemnar a penes de presó.
“No som una colònia”, va escriure a la sentència la jutgessa Valdirene Ribeiro de Souza Falcão. “Som un país sobirà. Les nostres riqueses no poden ser distribuïdes per innumerables països per preus mòdics”, va afegir.
Arran de la investigació, el Brasil va invocar el Tractat d’Assistència Legal Mútua, un acord diplomàtic que obliga el país signatari a prestar assistència en assumptes penals als països que ho demanin. En resposta, el govern dels Estats Units va sol·licitar l’any 2015 al tribunal federal del Districte de Columbia que autoritzés la devolució de la maragda al Brasil.
Molt de valor, poc rèdit
Tot i el suposat valor de la maragda, ningú n’ha acabat guanyant gaires diners.
Nou anys després de la demanda d’ajuda del Brasil als Estats Units per a recuperar la pedra, el jutge nord-americà Reggie B. Walton ha anunciat aquesta setmana que aviat emetria sentència. Ferrara, tot i haver certificat les credencials de propietari a Califòrnia, no creu que la pedra torni mai més a casa seva.
“Vaig guanyar la subhasta i se’m va considerar un comprador legítim de la maragda”, diu. “Però de la mateixa manera que pots guanyar, a la vida també pots no guanyar”, sospira.
“Si de debò és un tresor nacional, pertany al Brasil”, diu.
Marina Dies, de Brasília estant, ha contribuït en aquest article.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
