Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Branko Marcetic és periodista i investigador polític, i ha escrutat meticulosament la carrera de Joe Biden, a qui el fet de ser l’alternativa de Donald Trump ha emblanquit sovint. Ha explicat llums i ombres del candidat demòcrata en una biografia crítica, ‘Yesterday’s Man: The Case Against Joe Biden‘, en què l’assenyala com un dels responsables d’haver posat, durant dècades, la saó perquè esclatés el fenomen Trump i en què també en destaca la dilatada tradició d’aliar-se amb el Partit Republicà i d’allunyar els valors progressistes del Partit Demòcrata.

La biografia que Marcetic ha escrit sobre l’ex-vice-president dels Estats Units

Marcetic atén VilaWeb per Zoom des de Nova Zelanda, la seva terra natal. Com que allà és dotze hores més tard que a Catalunya, quan ell es llevarà ja haurà arribat el dia: Biden s’encararà amb el president Trump a les urnes mentre els Estats Units aguanten l’alè. Tensió, incertesa i una participació en massa sense precedents. Parlem de Biden però també de Trump, de Bernie Sanders i de trossos de futur i de passat d’una potència mundial en crisi.

Corregiu-me si m’erro: la vostra tesi és que cal votar Biden per fer fora Trump, però Biden no és en cap cas la solució.
—Sí. Cap dels dos candidats no és particularment bo: tots dos són finançats per multimilionaris, grans corporacions i algunes de les indústries més pernicioses que existeixen: Silicon Valley, combustibles fòssils, farmacèutiques. Tots dos són molt conservadors. Biden, no tant, però en el fons té una trajectòria molt dretana. I Trump supera l’espectre polític. Totes dues opcions són desoladores. Però si creus en la justícia climàtica o en la protecció dels drets de la gent pobra i la classe mitjana, fins i tot si tan sols vols una gestió de la covid, que Trump ha demostrat ser incapaç de tenir, hi ha l’opció de votar Biden i just després organitzar-te en contra seu. Això mateix va fer molta gent el 2008 i el 2012 amb Obama.

Què va passar?
—Grups d’activistes per la defensa dels immigrants o activistes LGBTQ, per exemple, van votar Obama, però quan van veure que no actuava prou de pressa per accedir a les seves reivindicacions van manifestar-s’hi en contra fins que els va fer algunes concessions. La gent no hauria de veure el seu vot com un suport immoral, votin qui votin. És tan sols una manera d’exercir el seu poder polític. No cal que un candidat sigui molt bona persona o molt bon polític.

Què pot passar si Biden guanya i Trump no vol reconèixer la derrota?

Fins a quin punt creieu que un segon mandat de Donald Trump seria diferent del primer?
—Sabem coses que ha dit que faria. Stephen Miller, el seu assessor en immigració, d’extrema dreta, fa setmanes que planifica ordres executives molt radicals. Per exemple, vol derogar el dret d’esdevenir automàticament ciutadà dels Estats Units si s’hi ha nascut. La constitució defensa molt clarament aquest dret, però ells ho veuen com un recurs per als immigrants: vénen, tenen un fill als Estats Units i els pares també poden tenir opció a rebre la ciutadania o ajudes. També han parlat de reduir fins a zero el nombre de refugiats i mesures similars que un president no pot prendre en el seu primer mandat perquè el farien massa impopular. Ja hem vist coses extremes en aquest primer mandat, però ara, com que no pot presentar-se una tercera vegada, ja seria lliure d’anar més enllà.

I més enllà de la immigració?
—També pretén atacar la seguretat social dels Estats Units, que ja és molt dèbil. Sempre ha dit que ho faria i els republicans ja ho planegen. I enguany Trump ja ha provat de centralitzar el govern posant gent que li és molt lleial en càrrecs que fins ara no ho havien estat del tot. Ha designat un encarregat d’entrevistar càrrecs tècnics del govern per detectar si són prou lleials a Trump i, en cas que no ho siguin, acomiadar-los i substituir-los per uns altres que ho siguin més. Fins ara ha rebut mostres legítimes de disconformitat de membres del govern que refusen la seva visió, i ara mira d’omplir de lleialistes àrees del govern que normalment resten lliures de tot això, com el Pentàgon o les forces armades. Això espanta. Són institucions poderosíssimes: observem com aquests mesos ha fet que l’exèrcit interferís en el procés electoral o l’ha enviat a reprimir manifestants.

Heu escrit que aquest primer mandat de Trump és una mena de tercer mandat de George W. Bush.  
—Fa gràcia perquè Trump és alhora una cosa nova i aterridora i alhora la mateixa vella tradició política republicana de sempre. Entre els grans partits de dretes de la terra, el Partit Republicà és probablement el més extrem, despietat i poderós. Ni tan sols els conservadors britànics són tan extrems. Els anys de Bush van ser francament aterridors. Bush i la gent que l’envoltava no solament eren perillosos, sinó increïblement llestos i efectius. No com Trump. Ells sabien què feien, sabien com aconseguir el que volien.

No com Trump?
—Mireu que maldestres que han estat els intents de Trump de començar una guerra a l’Iran, i compareu-los amb la manera tan intel·ligent i ben calculada com Bush i la seva gent van aconseguir de crear el marc idoni per a una guerra amb l’Irac. Trump és nou i aterridor, però tan sols perquè significa un agreujament de la política republicana habitual. Tot allò que fa és coherent amb allò que han fet tots els republicans de Reagan ençà. Derogar les regulacions ambientals, fer grans reduccions dels imposts per a les taxes més altes combinades amb retallades dels serveis socials per als pobres i la classe mitjana, proporcionar regals immensos a les grans corporacions… Té coses diferents, com la seva posició respecte del comerç. Però segueix l’agenda republicana.

Guanyarà Trump? Tot allò que heu de saber sobre les eleccions dels Estats Units

Parlem de Joe Biden. Quin és el seu llegat? Fa gairebé cinquanta anys que és a primera línia política.
—L’única cosa que ha promès realment a la gent, la promesa que de fet va fer-lo guanyador de les primàries demòcrates, és que encara que no canviï res –ell mateix ho va dir així–, si més no es desfarà de Trump, n’impedirà un segon mandat que podria ser més radical que el primer i ‘recuperarà l’ànima de la nació’. Si no se’n surt, això en marcarà el llegat. De moment, el seu llegat és el de l’home que va encapçalar la creació de les condicions que ens han dut fins a Trump.

Per què?
—Biden és darrere de l’empresonament multitudinari als Estats Units, que ha devastat les comunitats d’afroamericans arreu del país. És responsable dels tractats comercials com la NAFTA i els pactes amb la Xina que han devastat la indústria americana. Va contribuir a crear el ‘Cinturó de l’Òxid’ que va fer Trump president el 2016. És responsable de posar entrebancs a les famílies de classe mitjana per a declarar-se en bancarrota, de la guerra de l’Irac… Totes aquestes coses que van fer que la gent digués: ‘estic tan fart de l’statu quo que donaré una oportunitat a aquest fanàtic perquè no hi ha res a perdre’. Tot allò que ha provocat que comunitats de votants tradicionalment demòcrates, com els afroamericans, o la gent jove, o els hispanoamericans, diguessin: ‘saps què, ja no crec gens en la política, deixaré de votar, val més boig conegut que savi per conèixer’. Si Biden guanya tindrà l’oportunitat de revertir-ho, de redimir-se, i si segueix els passos adequats pot desfer aquests danys.

El vostre llibre comença així: ‘Joe Biden va néixer al bressol de l’ordre del New Deal que més tard contribuiria a desmantellar.’ Hi afegiu que no és ni de bon tros un cas únic, sinó que l’estat del benestar de la majoria de països desenvolupats l’han erosionat els qui més se’n van servir.
—Puc parlar-vos de Nova Zelanda, per exemple. Aquesta generació de polítics van alçar-se sobre la generositat de l’estat del benestar i, un cop al poder, o bé van refusar d’expandir-lo o bé el van retallar. No únicament amb Joe Biden. Amb Bill Clinton, si fa no fa igual.

Quin va ser el paper de Joe Biden en la invasió de l’Afganistan?
—El 2002, Biden feia campanya per a ser reelegit com a senador. L’11-S era recent. Hi havia un sentiment creixent i multitudinari que el país vivia en període de pre-guerra. L’administració Bush pressionava molt per anar a la guerra. Era molt difícil per a molta gent de refusar aquesta guerra, i ell va optar per donar-hi suport.

I en la invasió de l’Irac?
—El seu rival el 2002 atacava Biden perquè no donava prou suport a Bush, perquè no era prou dur amb el terrorisme. I Biden va fer allò que feia sempre a les eleccions: quan la dreta l’atacava ell se n’anava encara més a la dreta per neutralitzar els atacs. Després de guanyar la reelecció era president del Comitè de Relacions Estrangeres al senat, un òrgan molt poderós en política exterior, i va fer servir la posició per esdevenir la principal veu dels demòcrates en favor de la guerra de l’Irac. Se’n va anar a la televisió a dir que Saddam era d’al-Qaida, que tenia armes de destrucció massiva, i va convocar una audiència del comitè en què va convidar majoritàriament veus a favor de la invasió. I això va originar relat, les notícies n’anaven plenes: ‘Mireu, tots aquests experts donen suport a la invasió.’ Va tenir un paper importantíssim a l’hora de vendre la guerra de l’Irac, especialment als votants progressistes que eren més escèptics.

També heu escrit que va tenir un paper fonamental per a dretanitzar el Partit Demòcrata durant la presidència de Ronald Reagan. Per què?
—Biden ja defensava aquesta mena de posicions, però quan Reagan va guanyar el 1980 ho va fer amb una victòria demolidora, i ell ho va fer servir per dir a la resta de demòcrates: ‘No podem ser el partit que érem, el partit que gasta molt i apuja els imposts i es preocupa dels pobres i dels afroamericans i dels hispanoamericans i dels homosexuals. Hem d’assemblar-nos a Reagan, apel·lar als votants dels suburbis, ser més conservadors, més favorables a la guerra, retallar pressuposts’. El 1984 va participar en el Consell de Lideratge Demòcrata, una facció dretana i pro-empresarial del partit que treballava per conduir-lo més cap al conservadorisme. Ell deia que els demòcrates se centraven massa en ‘interessos especials’ i que s’havien de centrar en la classe mitjana. Això és enregistrat. Quan ell deia ‘interessos especials’ no es referia a gent rica, negociants, empresaris i lobbistes. Es referia als afroamericans, als hispanoamericans, als pobres, al col·lectiu LGBTQ, als sindicats. I quan es referia a la classe mitjana volia dir els votants de Reagan als suburbis.

Com ara, de fet.
—Sí, aquesta campanya que veiem ara ho reflecteix en molts sentits. Ja veurem com acaba, però segons la majoria de sondatges Biden guanya perquè ha guanyat entre els votants pro-Trump grans i del món rural, que no estan contents amb la manera com ha gestionat l’epidèmia. Però sembla que ha perdut una mica de suport –no prou, però sí significatiu– dels afroamericans i hispanoamericans, amb qui Trump sembla que se’n surt més bé que no pas el 2016. És la filosofia de Biden. Els demòcrates s’han de centrar en els centristes i els conservadors i donar la resta de grups per garantits.

Joe Biden podrà esmenar els errors electorals de Hillary Clinton?

Això vol dir una derrota per a l’esquerra que Bernie Sanders ha ajudat a propulsar aquests darrers anys dins el Partit Demòcrata? Quin futur té aquest nou moviment?
—Sí. És indiscutiblement una pèrdua. Biden ha repudiat aquest sector. No sembla que tingui pensat de governar per acontentar Bernie Sanders; potser n’agafa un parell d’idees però majoritàriament no, i Wall Street n’ha refusat el programa. Malauradament, la candidatura de Bernie Sanders va ser un intent d’inspirar; l’esperança era que si tenies un home així a la Casa Blanca podries inspirar un moviment que anés més lluny. Com que no ho ha aconseguit, la gent haurà d’emprendre la tasca feixuga i poc glamurosa d’organitzar-se. El moviment continua existint, i encara no és clar quina forma acabarà prenent si no hi ha una figura central que l’aglutini. Però cada vegada hi ha més candidats de l’esquerra demòcrata de la línia de Bernie Sanders que guanyen eleccions per a uns altres càrrecs i ho continuaran fent. I la campanya de Sanders encara té recursos. La qüestió és quant de temps podran ocupar un altaveu efectiu a escala nacional i si Biden o Trump, guanyi qui guanyi, els silenciaran.

Biden ha basat la seva campanya a dir que ‘recuperaria l’ànima de la nació’, però el 2016 Trump va rebre més de seixanta milions de vots. Com es pot cosir el país? Com ho pot fer Biden per impedir torni a emergir un altre fenomen com Trump?
—Això de ‘recuperar l’ànima de la nació’ és un gran lema. M’agradaria preguntar-li què vol dir realment i com es fa. Sospito que, per ell, ‘restaurar l’ànima de la nació’ vol dir ser president i no piular coses vergonyants i no anar dient coses racistes. Per què va guanyar Trump? Va molt més enllà d’això. Molta gent el va triar senzillament perquè són republicans i els agradaven Reagan i Bush pare i Bush fill i ara els ha agradat Trump. Però una altra part dels qui el van votar –menor, però determinant– ho van fer perquè estaven desil·lusionats, perquè necessitaven desesperadament que canviés alguna cosa. ‘És boig, no sé què farà, però que ho intenti.’ I també hi havia gent que estava enfadada perquè la classe política l’havia arraconada durant dècades. I per molta gent va ser una mena de rendició: ‘No penso comprometre’m a res.’ I això s’ha d’esmenar. I per esmenar-ho has d’esmenar exactament els problemes que va originar Biden. La frustració en termes de seguretat. La destrucció dels llocs de feina de manufactura i de bons sous per a la classe treballadora. Tot això. Biden pot fer-ho. Però no té incentius per a fer-ho. Entre més raons, perquè la premsa té por de dir-ne res dolent i fer que es repeteixi la situació del 2016. Això pot canviar si és president i la gent diu: ‘Ei, està molt bé que no separis els nens dels seus pares, però, i tota la resta?’

Un VilaWeb Paper especial per a entendre les eleccions nord-americanes d’enguany

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.